Núria Reguero (InCom-UAB) ressenya el llibre de Martí Petit Bozzo Comunicació, xarxes i algoritmes. Per una política digital pròpia a Catalunya (Barcelona: Angle Editorial, 2017)
L’aplicació dels algoritmes suposa un abans i un després en l’accés a la informació, i això requereix expertesa, debat i polítiques públiques per decidir cap a quin model de societat avançar. Aquesta és la tesi que planteja el nou llibre de l’investigador i director de projectes de recerca del Consell Audiovisual de Catalunya, Martí Petit. La comunicació basada en algoritmes i difosa a través d’internet i les comunicacions electròniques mòbils ens condueix a la quarta revolució industrial, la matèria primera de la qual és la connectivitat. Cada cop més serveis requereixen de més amplada de banda, i els seus usos i desplegament deriven en tensions entre diferents actors: estats, operadors de televisió i de telecomunicacions, petites regions i macroregions, societat civil, etc.
Les polítiques públiques s’han adequar a aquest nou estadi. Com treure profit de la traçabilitat digital o de les macrodades sense vulnerar l’ètica i la privacitat? Com regular els nous mitjans que no presenten responsabilitat editorial? En definitiva, quin model de negoci, i de societat, volem construir? Aquestes qüestions marquen l’agenda europea actual i els instruments legals per ordenar-les estan en fase d’elaboració. El leitmotiv de Petit és que cal que la societat civil i regions com Catalunya s’involucrin en la presa de decisions.
El fil conductor de l’obra, guardonada amb el Premi d’Assaig Irla 2017, és una revisió crítica de l’estratègia per al Mercat Únic Digital (MUD) de la Comissió Europea, posant el focus en les implicacions que això tindrà en la indústria i el servei públic audiovisual a Catalunya. L’estratègia del MUD, dirigida per l’exempresari i exbanquer estonià Andrus Ansip, consta de tres pilars o grans directrius que els estats de la Unió Europea han de seguir per tal d’adaptar els serveis i infraestructures de comunicació audiovisual als nous suports i formats digitals.
Petit perfila amb claredat quin és el panorama i reptes actuals en relació a cada pilar del MUD. El primer consisteix a avançar en la creació d’un mercat comú per a la venda o lloguer de productes audiovisuals (físics i continguts), el que comporta el desplegament de la telefonia 5G i l’accés universal a la banda ampla, entre altres accions. Això tindrà fortes implicacions pel que fa a la seguretat en el comerç electrònic i també s’espera que serveixi per equilibrar la posició de monopoli de plataformes com Amazon i Airb&b. El segon pilar és la regulació dels continguts audiovisuals i les infraestructures de telecomunicacions, essent un dels principals reptes compatibilitzar les normatives nacionals per tal que tots els consumidors de la UE es beneficiïn de les mateixes condicions; les noves directrius sobre els serveis i continguts audiovisuals emesos per cable i satèl·lit es basaran en les normes del país d’origen de les empreses, el que motivarà la desregulació i la competència entre països per tal d’atreure-les. El tercer pilar és un colofó de “quota social” consistent a millorar la e-administració i la e-salut així com avançar en les smart cities. L’autor dóna compte que l’empoderament de la ciutadania en l’ús dels nous recursos i serveis digitals queda com un aspecte tangencial en les polítiques de la Comissió Europea.
Un cop explicada l’estratègia del MUD i posada en context, les dues següents parts de l’obra aprofundeixen en les implicacions que tindrà el mercat comú en els usos, la gestió i la regulació dels continguts audiovisuals i les xarxes i infraestructures de les comunicacions electròniques.
Algoritmes i polítiques públiques
Els dilemes ètics que presenta l’ús dels algoritmes és una de les qüestions a què Martí Petit dóna més rellevància. Els algoritmes són els sistemes informàtics que permeten fer prediccions a partir de resultats de cerca previs quan naveguem per internet. El rastre que deixem sobre la nostra localització, les pàgines visitades i el temps que hi hem estat, les despeses econòmiques associades, etc., generen valuoses macrodades, les big data.
L’ús d’aquestes fonts d’informació resulta molt útil però també pot suposar la vulneració de la nostra intimitat, l’autonomia i l’equitat social: els agents d’assegurances i finances, entre altres, poden emprar les macrodades com a base de les seves decisions respecte els clients. Per això, Petit insisteix que és una tasca urgent regular quins usos en fan el mercat, els cossos policials i altres actors. “El poder ja no es fonamenta en el territori, les matèries primeres, el capital, ni tan sols la informació. El poder rau ara en unes prediccions informàtiques que esdevenen prescriptives. De la societat de la informació passem a la societat dels algoritmes. I en aquest nou món, les principals potències són els algoritmes de GAFA (Google, Apple, FaceBook i Amazon)” (p. 148), alerta l’expert.
D’altra banda, assegurar la recepció de les informacions de servei públic en les comunicacions electròniques presenta nous reptes. El Parlament Europeu ha encunyat el terme findability per etiquetar tots aquells continguts considerats plurals, de qualitat o de promoció de la llengua, els quals haurien d’aparèixer primer en les cerques a la web. Si bé, Petit assenyala que des de l’aprovació del Tractat de Lisboa l’any 2000, el target de les polítiques de la UE “és una societat connectada (no pas democràtica)” (p.92). La prioritat és l’accés a la banda ampla, i no la provisió de servei públic.
Nous dilemes de la societat connectada: broadband vs broadcast, neutralitat d’internet i drets d’autor
Petit subratlla l’absència de debat públic sobre el model de negoci i els interessos en joc en el desplegament i la regulació de les xarxes 5G, l’Internet de les coses i altres serveis en línia: “Plantejades en termes tècnics, les polítiques d’espectre radioelèctric no desperten passions desfermades entre el públic general. Però sí que ho fan en la indústria” (p. 45). I és que les expectatives de creixement de les comunicacions mòbils duen les empreses de telecomunicacions a reclamar més freqüències de l’espectre radioelèctric, en concret les que fins ara servien per emetre els serveis tradicionals de televisió.
El rol marginal en què quedaria la TDT obra interrogants sobre quins continguts audiovisuals circularan per les xarxes electròniques i qui els produirà. L’autor alerta que la concentració de l’oferta ens mans d’oligopolis com el d’Estats Units, amb NetFlix al capdavant, faria trontollar la indústria i l’imaginari europeus. D’altra banda, el caire descentralitzat -o més ben dit, rizomàtic- de les comunicacions electròniques, suposa un repte per a la regulació dels continguts difosos per aquesta via (en la televisió tradicional és més senzill perquè la producció és centralitzada i hi ha un nombre limitat d’emissors o canals). La preeminència dels continguts audiovisuals electrònics dificultaria també l’establiment de polítiques de servei públic, especialment a r egions com Catalunya que no posseeixen competències en matèria de telecomunicacions.
A més, el desplegament de la banda ampla no garanteix per si sol l’accés a la informació: “El 2012, entre el 21% i el 36% dels usuaris d’internet a Europa estaven afectats per pràctiques de blocatge o alentiment en l’ús d’algunes aplicacions de veu per internet com VoIP (Skype) i intercanvis d’arxius P2P” (p.130). L’any 2016 la CE va incorporar el principi de la neutralitat d’internet per tal de donar el mateix tracte a tot el trànsit de dades. Des de llavors, les operadores de telecomunicacions o els proveïdors de serveis d’internet no poden bloquejar o alentir el trànsit ni cobrar imports extra.
Així mateix, l’expansió de la banda ampla com a servei universal, base del mercat únic europeu, ha creat malestar entre les productores audiovisuals perquè veuen perillar els beneficis en concepte de drets d’autor. Les majors d’Estats Units i les productores franceses, actors en competència per l’hegemonia dels seus productes, ara llimen asprors i s’han apropiat de l’argument de la diversitat cultural per oposar-se a la unificació de les normatives nacionals: la segmentació de la normativa per cada territori, argumenten, evitarà que les empreses més grans provoquin la retirada de les més petites, i que es produeixi una homogeneïtzació dels continguts i de les llengües emprades.
Determinisme i contradiccions en les polítiques audiovisuals de la UE
Martí Petit dóna compte de com a l’origen i desplegament de les polítiques europees en l’àmbit audiovisual s’hi troba una ideologia determinista que resulta en la contradicció de retratar les noves tecnologies de la informació com a via per aconseguir societats més justes però alhora deixant aquest procés a mans del mercat. La creença propera al tatcherisme que “no hi ha més alternativa que liberalitzar el sector” és l’origen del discurs actual de la UE, basat en tecnicismes que oculten la lluita de poder i el model de negoci, i de societat, que es persegueix. Si la liberalització dels mitjans de comunicació resultaria en la concentració del mercat audiovisual i un reemplaçament dels estats per part de les big six (les grans majors de l’audiovisual) en l’hegemonia sobre la paraula pública, què succeirà amb la liberalització de les comunicacions electròniques?
El debat de fons que planteja Petit és el de la gestió de l’espectre radioelèctric i d’internet en tant que infraestructures bàsiques i patrimoni comú de la humanitat. El primer se subhasta i el segon es bloqueja. Els reptes al respecte no són pas trivials; estan en joc els drets democràtics i de la comunicació.
L’expert insisteix en la importància de la formació i el debat públic sobre els usos de les dades i les infraestructures de la comunicació social: l’estat algorítmic requereix d’una ciutadania algorítmica, i Catalunya, aconsella, requereix d’unes institucions i teixit poblacional amb aquestes noves destreses. Per això l’autor reivindica l’alfabetització en l’ús dels algoritmes i la presència de Catalunya a la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT) de Nacions Unides; si bé, en la contextualització històrica, omet el rol de la societat civil a la Cimera Mundial de la Societat de la Informació de la UIT (2003 i 2005), que il·lustra l’interès de diferents grups socials per participar en la presa de decisions de les polítiques internacionals en matèria de comunicació.
Petit insisteix que la “desconnexió” sobre el funcionament i la presa de decisions sobre aquests aspectes no comportarà sinó la manipulació social. Des de l’inici fins a la conclusió del llibre, relaciona el desplegament tecnològic amb la manipulació de la gent comú: sense formació, debat i polítiques públiques, la revolució dels algoritmes podria acabar tenint el mateix efecte “màgic” que les portes de temple d’Alexandria inventades per Heró al segle I dC. L’autor també compara els televisors smart que capten les conversacions al menjador de casa amb l’imaginari plasmat per Orson Welles a 1984. Aquests serien els efectes de grans invents tecnològics que deixen d’estar controlats culturalment (com ja venia vaticinant Neil Postman a principis dels 90, amb el concepte de la tecnòpolis).
Amb l’obra Comunicació, xarxes i algoritmes Martí Petit pretén contribuir a la formulació de polítiques públiques en el procés sobiranista català que vagin encaminades a aconseguir “una democràcia més profunda” i una productivitat més avançada i equitativa. A l’acte de presentació, celebrat el passat 11 de setembre a Barcelona a la Setmana del Llibre en català, l’autor va reflexionar sobre aquestes qüestions amb un diàleg amb el professor i president de la Fundació Josep Irla Joan Manuel Tresserras. Petit va remarcar que la cultura és un àmbit estratègic com l’energia i altres sectors que reben un fort impuls financer per part de les administracions: “Tots els països amb una indústria cultural potent tenen polítiques fiscals per incentivar-la, començant per Estats Units: en un moment de màxim apogeu del relat neoliberal al món, el govern de Bush Junior aprovava una llei establint ajuts fiscals per a la producció audiovisual, amb la particularitat que l’estat no obliga ni a l’estrena ni a la difusió de l’obra”. Davant això, Martí Petit reivindica l’augment de competències territorials en telecomunicacions i la gestió de l’espectre, a més de recursos econòmics com a condició bàsica per tal que Catalunya pugui implementar polítiques públiques.
Angle Editorial: http://www.angleeditorial.com/comunicaci-xarxes-i-algoritmes-708
Altres llibres de Martí Petit Bozzo:
– Por un mercado inteligente (Erasmus Ediciones, 2012), on aborda els tractats internacionals en matèria de comerç i cultura des de la perspectiva de la diversitat cultural.
– Els llaços de la xarxa: sobre el llenguatge, la cultura i el poder (Viena Serveis Editorials, 2000), derivat de la tesina doctoral on estudia la cultura des d’una perspectiva antropològica.
