OCC InCom-UAB entrevista Alfredo Cohen Montoya
Alfredo Cohen Montoya va néixer al Carib colombià, a Barranquilla, fa 35 anys. Va estudiar Comunicació Social i Periodisme, va treballar amb comunitats de desplaçats per la violència i a produccions de televisió infantil i juvenil a Bogotà. Al 2006 va viatjar a Barcelona per realitzar el Màster en Teoria i Pràctica del Documental Creatiu de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Al 2009 va fundar elParlante i, al 2016, va finalitzar la seva tesi doctoral a la Universitat Pompeu Fabra en la qual va poder sistematitzar la seva experiència i proposar un model d’intervenció per a projectes d’educomunicació intercultural a les aules.
Actualment, l’educació mediàtica està ocupant un important espai a l’acadèmia i a les polítiques públiques a nivell europeu. Qüestions com les Fake news o l’elevada polarització dels discursos públics fa que molta gent pensi en l’educació mediàtica com la millor eina per sortir d’aquesta situació. Esteu d’acord amb l’efectivitat de l’educació mediàtica?
La sexualitat dels més joves i, tan sols per apuntar un exemple, s’està construint des de les imatges pornogràfiques a les quals estan accedint des dels 11 anys. Per tant, crec que una visió global de l’educació mediàtica és indispensable per a què, especialment els/les més petits/es, però no tan sols ells/elles, puguin fomentar el pensament crític davant l’incansable bombardeig d’informació generada a les diverses pantalles a les quals s’exposen. És un contrasentit que l’escola o qualsevol altre espai educatiu no treballi des del llenguatge natural dels nens/es i adolescents. Em sembla sincerament preocupant que la educomunicació no sigui una prioritat, metre el 40% dels menors de 12 anys amb mòbil reconeix fer un ús excessiu del mateix.
Dit això, de totes maneres, crec que la polarització dels discursos polítics alimentats per les Fake News – però no tan sols per elles- no és un tema que es pugui resoldre només amb l’educació mediàtica, ni amb l’acadèmia, ni amb les polítiques públiques en l’àmbit europeu. És un tema molt complex que té a veure amb tot el nostre sistema de valors i amb el paper que els nous mitjans estan jugant en aquest sentit. Penso que seria necessari també, que, des de les polítiques locals, les AMPAs, les entitats de base, les pròpies famílies i, fins i tot, des dels nostres grups quotidians de WhatsApp, pensem projectes i estratègies que ajudin a, com a mínim, posar el tema sobre la taula.
Gran part de la vostra feina s’ha centrat al voltant de l’educació mediàtica i la ciutadania (interculturalitat, perifèries, classe social, gènere,…). Quines recomanacions faríeu a una persona que vol endegar un projecte comunicatiu d’aquest tipus?
En primer lloc, crec indispensable pensar la comunicació com un procés inherent a la condició humana. La comunicació no són els mitjans, ni ha d’estar estrictament lligada a la tecnologia. Tot comunica: la forma en la qual està construït un barri, la manera en la qual s’organitza una entitat veïnal, la manera en la qual una parella d’enamorats es mira. Comunicar té a veure amb el fet de posar en comú i està, a més, freqüentment lligat a allò comunitari. Pensar la comunicació des d’aquí implica entendre que l’educació mediàtica té sentit si ens ajuda a reflexionar sobre el que ens traspassa com a societat.
En segon lloc, entenc que l’educació mediàtica o educomunicació -que té un sentit més ample i és com l’entenem des d’elParlante- tan sols pot ser interseccional, és a dir, ha de tenir la capacitat de creuar per a conèixer els diferents privilegis i les diferents opressions que ens traspassen. Analitzar un vídeo de reguetó necessita una lectura des de la perspectiva de gènere, però també des del racisme i des de la classe social, perquè ni qui el produeix, ni qui el protagonitza, ni qui el consumeix són persones monolítiques que se’l miren només des d’una perspectiva, ni els afecta a totes d’igual manera. La interseccionalitat permet veure el prisma de colors i analitzar, per exemple, una notícia sobre els refugiats des de diverses perspectives.
Per últim, qualsevol projecte de comunicació alternativa necessita del treball en equip, en xarxa. Si es treballa en l’educació no formal, s’hauran de buscar que molts altres agents del territori es vinculin per a, per exemple, crear una web sèrie participativa. I si es treballa a l’aula en el marc de l’educació formal, necessitarem la complicitat de professors/es, equip directiu i, si és possible, també de la família. Com indicava Paulo Freire, qualsevol classe de projecte tan sols serà possible des de la comunitat i a partir del context.
Com va néixer elParlante? Podeu explicar breument el vostre projecte?
elParlante a Amèrica Llatina és com es coneix a l’altaveu. A Barranquilla, on vaig néixer, enormes parlants es construeixen de manera artesanal i es treuen als carres dels barris populars durant els diumenges per a amenitzar la vida. Al voltant dels parlants es balla i es crea comunitat. Llegit des de Catalunya, seria semblant a “el parlant”. Crec que, en el fons, ens interessa simplement això: crear espais de diàleg en llibertat. Avui dia treballem en diferents línies i projectes.
Treballem la sensibilització sobre temes que afecten les comunitats, especialment joves i persones grans, a partir de la crítica mediàtica, és a dir, de l’anàlisi compartit dels formats i les imatges que ens arriben des de les múltiples plataformes mediàtiques. Tot això ho fem normalment a instituts, però també a d’altres indrets.
En segon lloc, treballem la co-creació audiovisual. Són projectes d’una durada mínima de 20 hores en els quals amb un grup reduït de persones construïm peces creatives per a exposar els nostres punts de vista.
El grup crea i elParlante tutoritza i recolza en la part més tècnica. Així hem realitzat curtmetratges, videoclips, reportatges, animacions que després es projecten als barris o s’acompanyen de guies pedagògiques que serveixen per a seguir el debat i la sensibilització a d’altres espais. Quan aquest tipus d’exercicis es poden replicar i mantenir en el temps, les persones participants aconsegueixen empoderar-se i parlar obertament de temes importants per a elles o per a les seves comunitats. No intentem donar-li veu a ningú, perquè la gent ja té la seva pròpia veu, però sí obrir espais per a què el diàleg flueixi, ajudi definitivament a l’empoderament.
Tenim altres projectes en els quals produïm campanyes de comunicació, vídeos institucionals, exposicions o, fins i tot, festivals de cinema, però tot comença amb la idea de treballar des de i amb les persones, no des dels nostres ordinadors o des de l’oficina. Tots els projectes tenen una perspectiva interseccional i participativa, procurant fomentar la transformació social i la ciutadania activa.
Al 2019 feu deu anys, quina ha estat la vostra evolució i quins projectes teniu en marxa actualment?
És difícil de resumir, però en aquests 10 anys calculem que hem treballat amb més de 5.000 persones que, d’una manera o d’una altra, han passat pels nostres tallers. Hem col·laborat amb diversos ajuntaments, de Sabadell, Barberà, L’Hospitalet, Granollers, Mataró, Sant Vicenç dels Horts, entre d’altres. Hem realitzat un projecte a Equador i un altre, a Colòmbia.
Potser la nostra feina més significativa ha estat a Ciutat Meridiana (Nou Barris. Barcelona), amb el projecte Ciutat Esperança, que l’any passat va guanyar un premi de la Diputació de Barcelona. La importància d’aquesta feina ha estat, entre d’altres, que ha servit per a generar un espai per a què alguns/es participants creessin la seva pròpia entitat juvenil per a promoure la implicació social d’altres joves del barri, des de la perspectiva comunicativa.
També, des de fa un parell d’anys, realitzem amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra, la Fàbrica de Creació Fabra i Coats i Teleduca. Educació i Comunicació SCP, un seminari per a teoritzar i reconèixer el treball d’altres experiències similars a la ciutat, intentant promoure la cooperació entre entitats i professionals, més que la competència. Justament ara estem editant un llibre que busca sistematitzar el contingut d’aquests seminaris.
Un tema en el qual els últims anys hem treballat amb molt d’ímpetu és el de la gent gran, que avui dia signifiquen el 19,1% sobre el total de la població i es calcula que per al 2068 siguin el 30%. Són persones cada vegada més actives, amb moltíssimes inquietuds i possibilitats d’aportar a la construcció de les ciutadanies actives. Hem estat treballant amb elles una campanya per a desmuntar perjudicis i estereotips sobre el fet de l’envelliment, hem realitzat 6 processos de vídeo participatiu, diferents tallers intergeneracionals i estem organitzant pel proper mes de juny La GRAN Pantalla, el primer Festival de Cinema de Gent Gran. Com sempre, amb una mirada interseccional, comunitària…
Els pagesos llatinoamericans diuen: “el camino es largo y culebrero”. Eduardo Galeano, l’escriptor i poeta uruguaià deia: “la utopía sirve para caminar”. Héctor Lavoe, el popular cantant de salsa porto-riqueny, deia: “es chévere ser grande, pero es más grande ser chévere”. Doncs en això estem, intentant fer educomunicació, popular i compromesa, des de l’alegria.
