Els fotoperiodistes Gervasio Sánchez i Sandra Balsells van participar a la trobada organitzada per l’ONG Global Humanitària el passat 5 de juny a la Casa Convalescència de Barcelona per parlar sobre el paper de la imatge en situació de vulneració de drets humans. El debat, titulat “Fotoperiodisme i els drets humans”, va estar moderat per Juanjo Lecumberri, responsable de comunicació de l’ONG organitzadora.
Els veterans fotoperiodistes van relatar i narrar com han viscut els conflictes armats que han cobert al llarg de les seves trajectòries professionals. Gervasio Sánchez és reporter de guerra i periodista independent especialitzat en conflictes armats. Els seus treballs es publiquen a l’Heraldo de Aragón. És autor, entre altres llibres, de “Vides Minades” i precisament, fins al 25 d’agost, s’exposa la seva obra al Palau Robert de Barcelona. Sandra Balsells, professora universitària, és autora del llibre “Balkan in memoriam” (Blume) i coautora dels documentals “Dying for the Truth” (Channel 4) i “Retrats de l’ànima” (TVC).
Per Balsells, el seu gran privilegi és ser freelance independent. Això li ha permès dues coses bàsiques. Per una banda, poder triar i dir sí o no a temes o propostes i, de l’altra, jugar amb els tempos, és a dir, poder fer treballs amb terminis còmodes. “Som privilegiats perquè l’ofici del dia a dia no va per aquí”, va dir. Un dels grans mals del periodisme és la immediatesa, la falta de reflexió, les preses i la competitivitat. Poder treballar al teu ritme és un luxe, opina Balsells. Estar al marge dels mitjans de comunicació és una altra manera de treballar. És més, Balsells arriba a planejar que treballar ja és tot un luxe, perquè molta gent s’ha quedat al camí. Per Balsells, és com si no hi hagués espai ni forats.
Més activisme i més aliances
Balcells aposta per l’activisme i valora debats com aquest perquè considera que aquest tipus d’actes contribueixen a informar i posar de relleu qüestions que cada vegada queden més ocultes. “Cada vegada estem menys a mitjans de comunicació i treballant més amb associacions humanitàries i institucions preocupades per la vulneració de drets humans”, va explicar. Balsells defensa el periodisme que arriba a poques persones però que remou, i no tant, les grans cobertures.
Sánchez va explicar que vivim a un mon complex, que demana que les associacions tinguin un compromís més crític, sense contemplacions, del que passa al seu voltant. Sánchez defensa l’aliança entre associacions perquè les campanyes siguin efectives i amb impacte. Ell afirma que cada vegada és més difícil mostrar la informació i que treballar entorn un conflicte armat és molt complex.
La incapacitat dels mitjans tradicionals d’atraure la gent jove
Sánchez té clar que cal parlar del fracàs dels mitjans tradicionals i de la incapacitat d’atraure a la gent jove: “la premsa ha fracassat, la ràdio ha fracassat i la televisió ha fracassat”. La majoria de gent que té entre 14 i 30 no es documenta a través dels mitjans tradicionals. Aquest grup de població no s’informa, o no es desinforma, a través dels mitjans tradicionals, ja que els han manipulat i els han enganyat.
Aquesta és la mirada de Sánchez, qui opina que, si t’adreces aquest públic, has de buscar alternativa, que molts i moltes joves troben a YouTube. Sánchez, de forma irònica i a la vegada molt crítica, ens diu: “els joves s’informen, sí, però no a través de pamflets, on es fan entrevistes pactades amb polítics i es tracten temes segons interessin o segons d’on vingui la publicitat institucional”.
Balsells coincideix amb Sánchez en que la premsa tradicional com a mitjà clàssic de difusió del periodisme s’ha desmembrat. Balsells observa com les formes de documentar-se han evolucionat, com l’ecosistema ha canviat. Per ella, només es pot fer arribar la mirada crítica, si ens adaptem als canvis. “Si no, tenim la batalla perduda”, ens diu.
En relació amb el comportament de la joventut envers el periodisme, Balsells comparteix la idea de que ha canviat la forma d’informar-se, però fa èmfasi en que “hi ha poc interès juvenil per tot allò que no li sigui molt proper (…) no només és que no s’informin per mitjans tradicionals sinó que hi ha desinterès per tot allò que els queda lluny i els molesta”. Més que com ens informem i per quin mitjà, a la fotoperiodista li preocupa molt aquesta qüestió, aquest girar la cara als temes que no senten com propis.
Periodistes palestins cobrint el seu genocidi
“Sense periodistes, testimonis de l’horror, hi haurien més atrocitats”, comenta Sánchez. Però ambdós ponents admeten que mai no cobririen un conflicte bèl·lic al seu propi país.
Sobre Gaza, Balsells va parlar del mèrit que tenen els i les periodistes palestins de cobrir la guerra, “és bestial (…) Cobrir-ho ha de ser un horror”. “Tu no ets un informador que fas la teva cobertura i te’n vas a hotel, tu tens la teva família atrapada allà, els teus amics. Tu has perdut la teva casa. Un periodista palestí és una víctima més del conflicte. Hi ha moltes morts amb una impunitat absoluta. Com a societat estem legitimant aquestes matances terrorífiques”, diu indignada. Sandra Balsells afirma de forma contundent que “el que estem veient a Gaza és no res comparat amb la magnitud del desastre”. Balsells explica obertament que hi ha un problema que no s’està visibilitzant, que és la fam dels nens. La població infantil a Gaza és altíssima.
Sánchez opina que la cobertura que estan fent els periodistes palestins és d’una gran professionalitat. Segons va narrar, els periodistes del país ja s’havien preparat perquè sabien que es tancarien fronteres i insisteix en que la feina que estan fent és immaculada, una cobertura fantàstica. Cal tenir present que no hi ha periodistes internacionals i que això no està afectant la qualitat del treball, adverteix.
El problema greu, per Sánchez, és que moltes imatges estan sent censurades perquè són molt dures i brutals. Per Balsells, l’ètica és prioritària a l’hora de publicar imatges i això fa que només es vegi un percentatge ínfim del que està passant. Però, alhora, Balsells també admet que veure això incomoda, molesta a l’opinió pública.
No s’informa sobre els conflictes
Balsells critica que conflictes com els del Mediterrani, ben a prop de casa nostra, són coberts per les ONGs i no, pels mitjans de comunicació. Hi ha més de 50 conflictes oberts al món i pràcticament no se sap res. Els mitjans de comunicació no fan res. Qui fa la cobertura del drama de la gent que intenta fugir de països amb guerra? Tenim una gran falta d’informació sobre aquells conflictes que no apareixen ni tan sols a l’última línia d’un diari i alhora, com a societat, tampoc no tenim capacitat d’absorció.
Sánchez, amb 40 anys d’experiència cobrint conflictes diversos, pensa que cada vegada que es produeix un conflicte, s’amaguen altres conflictes importants. Ucraïna ja ha passat a un segon pla, per exemple. Hi ha molts conflictes i temes que no apareixen als mitjans, als que no es destinen recursos per cobrir-ho. Per tant, o tens una beca o tens estalvis per anar-hi i invertir-hi, apunta Sánchez. És molt difícil que un mitjà de comunicació t’ho pagui.
Balsells, especialitzada amb el Balcans, és encara més pessimista: “vas a un país en conflicte, ho cobreixes, ho publiques i què? Hi ha gent que fa esforços importants per documentar-se però després no hi ha cap impacte. Estem silenciant cataclismes que no s’expliquen i no es veuen”.
Balsells narra que els Balcans “és un tema que la va enganxar des del principi, i fins ara, i estem parlant de fa més de 30 anys. T’identifiques immediatament amb la gent d’allà”. La seva trajectòria il·lustra molt bé una idea que ella defensa, que és la necessitat de continuar pendent dels conflictes. En relació als Balcans, ella ens diu: “cada vegada que localitzo a una persona després de 30 anys a través de xarxes és una emoció indescriptible perquè és una història viva. Una cosa és el que vaig documentar al seu moment però aquestes vides continuen”. Com a periodista, Balsells pensa que donar-li continuïtat és interessant i ho veu com una necessitat, però alhora també té molt present que, per ella, “és molt vocacional i li interessa molt”.
L’ecosistema comunicatiu actual és un caos
Balsells considera que “la base elemental del periodisme és la credibilitat dels informadors i dels mitjans”. I alhora, és molt conscient dels canvis: “de la guerra dels Balcans a la guerra d’Ucraïna hi han hagut molts canvis: abans no existien els mòbils i treballàvem en analògic. La tecnologia ho ha canviat tot. Ara a Ucraïna cada individu pot documentar la seva guerra”. Però, en l’actualitat, l’ecosistema comunicatiu és molt preocupant: “Ara hi ha mitjans, pseudo-mitjans, mitjans intoxicadors, persones a xarxes socials que no sabem d’on venen i d’on van”. Es a dir, abans les regles del joc estaven més clares, resumint el pensament de Balsells.
Sánchez, per explicar aquesta realitat, apunta que “abans el relat el controlaven el periodistes” i recorda que a Sarajevo un minut de satèl·lit costava de 20 a 30 dòlars: “per enviar una foto en blanc i negre tardàvem de 15 a 20 minuts i si era amb color, multiplica-ho per tres. Ara, a Ucraïna, ja no necessitem periodistes, ells ja es creen el seu propi relat propagandístic. El relat ja no el podem controlar i el controlen censurant”. Dins del món del periodisme sempre hi ha hagut gent que ha enganyat i han fet muntatges, explica Sánchez i continua dient “però la realitat ara sembla molt més complexa”.
Fotoperiodisme e implicació personal
Sánchez creu que “la clau es tractar les víctimes com a tu t’agradaria que et tractessin, amb el respecte que es mereixen i amb permís”. El fotoperiodista va explicar la seva manera de treballar: “Els explico perquè servirà la meva feina i quins són els objectius. Intento que siguin protagonistes de les històries”. Així va parlar de Vides minades, un projecte que neix el 1995 i segueix la història de les persones protagonistes. Amb una protagonista, diu que té una relació com de pare i filla. “Hi ha matins que llençaria la tovallola” diu Sánchez afegint que a la seva edat s’ho podria permetre, però aquestes històries li fan créixer com a persona. Totes les vivències que ha documentat li han servit per enfortir-se i per creure en el periodisme, confessa. “De vegades fas viatges llargs, duríssims, et sacrifiques i estàs molt temps separat de la teva família però al final serveix per canviar les coses”, explica.
La relació de Sandra Balcells amb la seva professió també és molt forta. El fotoperiodisme és molt important per ella. L’acompanya a la seva vida des de fa més de 30 anys i sempre ha sigut l’excusa per viure històries en primera persona. El que li interessa de veritat és la vida que frueix , els moments que no són convencionals: “quan cobreixes fets no convencionals, com tragèdies migratòries o desastres, la potència és de tal magnitud que si no t’enganxes és que tens un problema, no ets humà”. Per Balsells, aquesta és la gran gratificació que li dona aquest ofici: “a més de les imatges, m’interessen les histories profundes de la humanitat”. “Si et relaciones amb respecte, amb discreció i amb educació, és molt fàcil accedir. La gent és molt conscient de la importància de la premsa i de la repercussió que pot tenir aquesta difusió”, ens diu.
Què fem amb les imatges que molesten?
Sánchez diu que “ell ho fotografia tot, altra cosa és el que es publica”. El fotoperiodista explica que actua com a forense. Ell sent que actua com a testimoni que pot aconseguir que els autors d’aquella brutalitat puguin ser jutjats en algun moment. “Justament això és el que fan els fotògrafs als camps d’extermini”, recorda.
Balsells també és de l’opinió de fotografiar-ho tot per documentar i després valorar què es publica, però alhora li preocupa la incapacitat de la societat d’absorbir imatges dures: “tot molesta. No es pot mostrar. És com una lluita entre el dret a la intimitat i el dret a la informació, que fa que es qüestioni el treball dels fotoperiodistes”. I tot plegat li fa plantejar-se què passa, doncs, amb el treball de denúncia. Per la fotoperiodista, estem perdent el nord amb el creixement del conservadorisme visual.
Es pot veure el debat en aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=OikcqZ7xGVU
