“Ni callarem ni permetrem que se’ns faci callar. Contra l’assetjament a les xarxes, més periodisme”. Així acaba el manifest que es va presentar al Parlament per instar a mitjans de comunicació i institucions a combatre activament per l’erradicació del ciberassetjament i totes les violències que pateixen les dones periodistes. Aquest és un problema preocupant, i a la vegada invisibilitzat, que, segons dades de la UNESCO, afecta a tres de cada quatre dones i que es produeix sobretot quan les informacions publicades en el seu exercici professional resulten incòmodes per a qui té poder.

El manifest es va llegir el 23 de gener a l’acte “Ciberassetjament a les dones periodistes: una forma de violència creixent”, organitzat per l’Associació de Periodistes Parlamentaris – Col·lectiu Ciutadella. Es tracta d’un primer pas per aturar el ciberassetjament a dones periodistes.

Sara González: “Ni callarem ni ens faran callar”

La periodista Sara González, membre del Col·lectiu Ciutadella i de la Junta directiva del Grup de Periodistes Ramon Barnils, que va conduir l’acte, ho té clar: “ni callarem ni ens faran callar. La resposta ha de ser i serà col·lectiva; perquè cap companya se senti sola”. González, qui ho ha viscut a la seva pròpia pell, declara que “el ciberassetjament s’acarnissa sobretot amb les dones. S’ha convertit en una gota malaia a les nostres vides personals i té un impacte personal invisible i silenciat”. González adverteix que “moltes d’aquestes actituds ningú les concebria com acceptables si es donessin en un espai públic que no fos internet” i considera que “això no es resol amb un ‘no ho miris’”.

Magda Gregori: “Ens ataquen per fer la nostra feina”

En aquesta mateixa línia, la periodista Magda Gregori Borrell, membre de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va afirmar “sempre defensarem que a les xarxes socials hi hagi llibertat d’expressió però mai permetrem el llibertinatge en forma d’insults, discursos d’odi o d’aversió a les dones. Ni tampoc consentirem que la solució acabi sent l’autocensura de les periodistes a les xarxes com via d’escapatòria possible”. Gregori va dir de forma contundent: “ens ataquen per fer la nostra feina. I és doble. Per ser dones i per ser periodistes. El ciberassetjament condiciona l’exercici de la nostra professió”.

La secretaria d’Igualtat del Sindicat de Periodistes, Laia Serra, va demanar a l’acte del Parlament que “les empreses periodístiques estableixin mesures per protegir les periodistes que pateixen ciberassetjament i que s’incloguin protocols específics a la negociació col·lectiva així com l’aplicació de plans d’igualtat”. Gregori va remarcar: “sense periodisme, no hi ha feminisme” i va anunciar que al Col·legi de Periodistes es posarà en marxa un punt lila per atendre les violències masclistes, vehicular les denúncies i assessorar les professionals així com acompanyar a les dones periodistes que pateixin assetjament als llocs de treball o ciberassetjament.

Elisenda Rovira: “Si sabéssim quantes periodistes catalanes han patit assetjament digital, segurament se’ns posarien els pèls de punta”

En la seva intervenció, Elisenda Rovira, vice-presidenta del Grup de Periodistes Ramon Barnils, va alertar que “patir ciberassetjament té conseqüències professionals i personals per a qui ho pateix, però també per al dret a la informació de tota la ciutadania. Perquè té l’objectiu de fer-nos callar, i sovint provoquen autocensura o que hi hagi menys dones als mitjans”. Rovira va admetre que no és fàcil aixecar la veu i va compartir una llista d’expressions que fan que moltes d’aquestes campanyes passin desapercebudes i es pateixin en silenci: ‘ja pararan’, ‘tampoc és tan greu, hi ha companyes que han rebut atacs pitjors’, ‘és millor no donar ressò als qui insulten”, “es pensaran que ho explico perquè busco protagonisme’, …

La vice-presidenta del Grup de Periodistes Ramon Barnils va constatar que “si sabéssim quantes periodistes catalanes han patit assetjament digital, segurament se’ns posarien els pèls de punta. Però ara mateix és complicat dimensionar el problema, posar-hi xifres”. I, per això, va animar a les periodistes a denunciar-ho: “hi ha molts casos que continuen fora dels recomptes”. Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils “demanem a víctimes i testimonis a notificar els casos, a través del correu electrònic o del formulari que trobareu al web del Mapa de la censura”.

“És hora d’un #MeeToo periodístic. Cal que agrupacions professionals, empreses i institucions posem tots els mitjans necessaris perquè qualsevol dona periodista pugui aixecar la veu i dir: jo també he patit ciberassetjament. I ja n’hi ha prou”, va reivindicar Elisenda Rovira.

Marta Corcoy: “Cal que els companys de professió no ens deixin soles”

Marta Corcoy, presidenta de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, va assegurar que la causa està al patriarcat i va defensar que s’ha de tenir el compromís de denunciar i posar l’altaveu a tots els casos: “Cal que els companys de professió s’impliquin més, que no ens deixin soles en la lluita contra el ciberassetjament. És una lluita de tothom en aquesta societat masclista i calen més recursos per fer-hi front”. Corcoy va recordar que l’Associació, des de fa 16 anys, fa recerca i informes sobre el llenguatge en les notícies sobre violència masclista publicades a la premsa generalista.

Laia Serra: una defensa dels consens social

L’advocada penalista experta en violències masclistes digitals Laia Serra ho va dir molt clar: “deixem de mirar les violències digitals com quelcom banal, sinó com un fenomen estructural que també danya la qualitat democràtica”. I va explicar a la seva intervenció que “darrere un atac a les xarxes contra una periodista hi ha primer algú que l’assenyala: senyors que no s’embruten les mans, però que posen el focus sobre la professional perquè li caiguin en tromba una munió de perfils, sigui de persones reals o comptes falsos, amb l’ànim de condicionar la periodista perquè s’autocensuri o minvi la seva confiança”. Per Serra, aquest acte representa “el principi d’un camí” ja que, d’alguna manera, ajuda a plantejar que “els mecanismes funcionen quan hi ha un consens social, la pilota és a la teulada de tots i totes”.

Taula Rodona: compartint experiències

Aquesta jornada, dedicada a parlar obertament del problema del ciberassetjament a les dones periodistes, va comptar amb una taula rodona amb la presència de les periodistes Cristina Puig, Gemma Herrero, Mònica Terribas, Ariadna Oltra i Laura Aznar (moderadora).

Cristina Puig: “Hem normalitzat el bullying de tota la vida”

Cristina Puig de forma molt dura va explicar que “hem normalitzat el bullying de tota la vida. L’anonimat a les xarxes socials permet la impunitat i et fa sentir indigne, que no vals per això ni mereixes aquella feina i que hi has arribat perquè ets d’un determinat partit polític”. I explicava “en privat tot són suports i ànims, però en públic ningú es vol mullar, tot és silenci”. Puig va confessar que es va sentir molt sola amb el ciberassetjament que rebia cada setmana per presentar el programa FAQS, Preguntes Freqüents, que el passat mes de juliol s’acabava després de 5 anys en antena. Puig va defensar que “les dones que públicament fem la nostra feina, hem de sentir-nos protegides i tenir eines per combatre el ciberassetjament”. Per la periodista, “és importantíssim que en parlem, ho denunciem i deixem de normalitzar-ho”.

Gemma Herrero: “T’insulten i t’amenacen per ser dona i parlar de futbol”

Gemma Herrero és freelance i, per tant, desenvolupa molta activitat a les xarxes. Això li situa en un lloc de màxima exposició i, a més, es dedica al periodisme esportiu: “ja sabem que és un sector hipermasculinitzat encara a dia d’avui, però que a les xarxes t’insultin o t’amenacin o et diguin que marxis a fregar fa que et qüestionis la teva vàlua professional”. Herrero va confessar: “t’enfonses, no et sents digna i t’altera l’autoestima, que és el que volen. El futbol és el seu lloc. ‘Què sabràs tu de futbol?’ comenten”. Herrero narra que anava tremolant a les tertúlies i pensa que, tot això, li passa per ser dona i parlar de futbol. Confessa que es preparava molt les tertúlies perquè no l’enganxessin en res, “però és igual, diguis el que diguis i facis el que facis”.

Mònica Terribas: “S’ha de lluitar i no callar”

Mònica Terribas explicava que “quan arribes a un càrrec directiu tota l’estructura patriarcal es posa nerviosa i s’activen totes les alarmes per a què abandonis la teva feina o el teu càrrec. S’ha de lluitar i no callar”. I va afegir “no tenim un problema de marc jurídic, sinó un problema de la societat, de falta de respecte i masclisme; hem de ser com una gota malaia”. Des de la mirada de Terribas, “aquests atacs busquen desfer la reputació de la periodista i eliminar-la de l’esfera pública perquè ha ocupat un lloc reservat a un home”. I el mecanisme per fer-ho es desestabilitzar-te psicològicament. Terribas va dir que no té presència a les xarxes socials. Va decidir evitar mirar constantment els comentaris a les xarxes, sobretot Twitter, perquè sabia que si ho feia l’afectaria i acabaria condicionant la seva feina.

Ariadna Oltra: “El dia d’avui és la primera pedra que servirà per fer resistència”

riadna Oltra també va optar pel distanciament envers les xarxes, sobretot “per pura supervivència”. La periodista Ariadna Oltra va comentar que “per la meva salut mental, prefereixo no mirar les xarxes socials. Sé que són necessàries per treballar, però aquesta impunitat existent a dia d’avui no hauria d’existir. Reclamem que les institucions i les empreses ofereixin eines, suports i solucions”.

El manifest

L’acte, celebrat a l’auditori del Parlament, el va obrir la vicepresidenta primera en funcions, Alba Vergés, que va advertir que “no hi ha cap dona que tingui una professió que requereixi presència i exposició pública que no hagi patit cap tipus de vexació” i que “el periodisme és una mostra clara d’aquest assetjament descarnat, com ho és també la política”. Vergés va apuntar que “les institucions i el Parlament han de ser exemplars i estar al costat de les dones que pateixen aquestes situacions”.

El manifest presentat l’han signat el Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’Associació de Periodistes Parlamentaris – Col·lectiu Ciutadella, el Sindicat de Periodistes de Catalunya, el Grup de Periodistes Ramon Barnils, #OnSónLesDones, l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores – Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere i el Màster en Gènere i Comunicació (UAB).

Les periodistes Mònica Hernández, Núria Orriols, Elena Garcia, Carme Rocamora i Gemma Garcia van fer una lectura pública:

El ciberassetjament és una de les formes de violència que més ha crescut en els darrers anys contra les dones periodistes i que se suma a l’assetjament sexual i a la bretxa salarial preexistent. Estudis com el de la Unesco conclouen que el 73% de les professionals l’han patit quan les informacions publicades en el seu exercici professional han resultat incòmodes per a qui té poder, perquè denuncien situacions injustes, abusos de poder, desigualtat, vulneracions dels drets humans, condicions de privilegi o actuacions delictives. O simplement se les ha represaliat pel fet d’ocupar espais de projecció que el masclisme imperant els nega perquè considera que no els correspon arribar-hi.

L’assetjament en forma d’insults, de comentaris masclistes, misògins i discriminatoris, de cosificació, de menyspreu laboral, de qüestionar la seva professionalitat pels seus vincles de parella o familiars, d’enviament d’imatges intimidatòries, d’assenyalament i d’incitació sistemàtica a la resta d’usuaris per a què les desprestigiïn i, fins i tot, en els casos més greus, d’amenaces de violació i de mort, ha anat integrant-se de forma perillosa en el dia a dia de les periodistes com un risc més inherent en l’exercici del seu ofici.

Amb la generalització de l’ús de les xarxes socials, totes aquestes formes d’assetjament s’han vist amplificades per la sensació d’impunitat que la distància i l’anonimat de les xarxes socials atorguen als assetjadors A això cal sumar la indefensió de les afectades per la manca de mecanismes a nivell legal, el corporativisme i la poca implicació de les empreses i els diversos estaments de la professió per fer front a les múltiples conseqüències d’aquest assetjament.

Cal visibilitzar i fer públic que l’assetjament, també en la seva versió digital, té un impacte psicològic en les professionals. De fet, és una de les noves formes de violència masclista que recull la Llei 17/2020. Que danya, que té una afectació i un desgast sever de les seves vides dins i fora de la feina. Implica viure situacions de pressió continuada que atempten contra la intimitat, l’honor o la moral de la dona que n’és víctima, fins al punt de generar-li malestar, inseguretat, angoixa i, en conseqüència, un canvi d’hàbits digitals. L’assetjament busca fomentar la por i la inseguretat per a què s’acabi imposant l’autocensura. Busca silenciar les periodistes. I pretendre-ho és tant com atemptar contra la llibertat de premsa i la funció democràtica que duu a terme, i, en conseqüència, un atac contra el dret a la informació, pilar fonamentals per a una ciutadania amb capacitat crítica per prendre les seves pròpies decisions.

La problemàtica no pot limitar-se a interpel·lar els assetjadors. Professionals, col·legis i associacions de la professió que fa temps que hi treballen, però especialment direccions de mitjans de comunicació públics i privats, institucions, governs, partits polítics i càrrecs electes. Tots tenen el deure de contribuir a aturar aquesta forma específica de violència. Denunciant-la, assenyalant-la i combatent-la, en lloc d’actuar com a corretges de transmissió i d’abonar-la per a interessos espuris. Cal aturar aquesta dinàmica i comprometre’s a crear les eines suficients per a protegir les periodistes de forma integral contra totes les formes d’assetjament.

És necessari cartografiar què està passant. Registrar els casos perquè no siguin ni banalitzats ni oblidats, posar noms i cognoms a l’assetjament i assenyalar els objectius que perseguia, deixar constància que aquest tipus de conductes poden constituir infraccions deontològiques, infraccions administratives o fins i tot delictes, i activar mecanismes d’alerta urgent quan es produeixen, així com mecanismes per evitar-ho.

Aquest és el primer pas per tal que les víctimes se sentin acompanyades i amb prou coratge com per posar límits, denunciar-ho, continuar desenvolupant la seva feina i exigir protecció als seus mitjans de comunicació.

El desenvolupament normatiu del Dret a la Informació, reconegut a l’article 52 l’Estatut d’Autonomia de Catalunya encara pendent de desplegament, té també aquest objectiu: l’autoregulació dels mitjans ja fa anys que s’ha demostrat insuficient per garantir la dignitat de l’ofici i protegir els drets laborals i els drets de les periodistes a treballar lliures de totes les formes de violència. L’abordatge seriós de plans d’igualtat i protocols contra l’assetjament i el ciberassetjament, així com la seva implantació i seguiment, continua sent una gran assignatura pendent. Els mitjans de comunicació i les institucions, com a pilars de les societats democràtiques, s’han de comprometre activament amb l’erradicació de totes les violències que pateixen les periodistes, un criteri que ha de ser tingut en compte a l’hora d’accedir a la concessió de recursos públics.

Només des del compromís de tots els sectors implicats i d’una actuació conjunta es podrà avançar cap a l’exercici de la professió en condicions d’igualtat, una realitat que és lluny per molt que ens intentin convèncer de què ja s’ha fet molt de recorregut. Estem fent xarxa per a què cap companya quedi sola. Aquest no és un atac individual, és col·lectiu i col·lectiva serà també la nostra resposta. Ni callarem ni permetrem que se’ns faci callar. Contra l’assetjament a les xarxes, més periodisme.

#ProuAssetjamentPeriodistes, el hashtag que s’ha presentat per denunciar i donar suport a totes les periodistes assetjades.

Vídeo: Ciberassetjament a les dones periodistes: una forma de violència creixent