Redacció OCC InCom-UAB
Jordi Balló, professor de la Universitat Pompeu i Fabra, a una entrevista publicada per l’Observatori de la Producció Audiovisual de la UPF al 2008, comentava que el problema de la ficció inicial de TV3 és que es va creure massa “el seu poder integrador” i que, d’alguna manera, això havia aniquilat la seva possibilitat de créixer. Deu anys després d’aquesta entrevista, projectes com Netflix, HBO o Filmin han generat una nova manera de programar, de fer i de distribuir ficció. Aquest nou context es perfila com un bon moment de cara al creixement d’aquest sector.
De fet, potser, part del recent èxit protagonitzat per “Merlí” ha estat conseqüència d’això. I diem part, perquè és evident que això tampoc no hauria estat possible si els guions no haguessin connectat amb els i les joves.
De totes maneres, aquesta crònica no està dedicada al pressent, ni tampoc a reflexionar sobre el desenvolupament del sector econòmic. Tot el contrari, volem anar al passat. Volem observar els continguts mediàtics creats I emesos al passat des del present I, més concretament, com a documents històrics que, amb el pas del temps, son capaços d’explicar-nos moltes coses. És evident que aquest objectiu requereix un treball amb profunditat. Aquesta crònica és només un apunt I, segons com, també un joc que pretén fer reflexionar sobre la nostra historia.
“Poble Nou” (1994)
Dirigida per Joan Bas i Jaume Banacolocha, amb guions de l’escriptor Josep Maria Benet i Jornet, la sèrie estava ambientada al barri barceloní del Poblenou: després d’experimentar un procés de renovació urbana total amb motiu dels Jocs Olímpics, arriben nous veïns a la zona. Daniel Paül (2015) ens recorda que va estar inspirada en la britànica EastEnders o l’australiana Neighbours. En aquell moment, a més a més, es presentava com la primera telenovel·la diària de TV3. Entre 1995 i1996, es va emetre en castellà a la cadena privada Antena 3, amb el títol “La trastienda” i, més tard, “Los mejores años”.
Teresa Vilardell (2016), a la seva tesi doctoral sobre adaptacions cinematogràfiques d’obres teatrals a Catalunya, situa la serie “Poble nou” com un punt d’inflexió a la historia de TV3. Segons explica Vilardell, aquesta va esdevenir, pel canal autonòmic, una manera de consolidar la seva representativitat i identitat nacional. Ara, amb motiu del 25 aniversari de la seva estrena, TV3 la presenta com la sèrie que va mostrar el primer petó entre dos homes a la cadena.
“Plats Bruts” (1999-2002)
Es tracta d’una comèdia protagonitzada per dos nois ben diferents: ells han de compartir un pis a l’Eixample de Barcelona, atès que no tenen recursos suficients per viure tot sols. “Plats Bruts” és una producció de Kràmpack i El Terrat. Es va emetre per primera vegada entre 1999 I 2002, però la cadena ha fet servir aquesta sèrie per omplir la seva graella durant les tardes de l’estiu a algunes temporades, com per exemple a l’agost del 2013 i del 2016.
Si mirem els aspectes que més s’han estudiat del seus guions, és evident que aquests es concentren en com “Plats Bruts” representa la identitat catalana. Un exemple és el treball de Luisa Martínez. No obstant, també cal destacar els treballs sobre com els diàlegs de la ficció televisiva imiten l’oral col·loquial espontani. L’article “El guió a la pantalla: trets de l’oral col·loquial en la ficció televisiva” (Ana Matalama, 2008) és un exemple.
A mitjans de l’any passat, la sèrie va ser noticia per un fet curiós. TV3 va poder restituir un capítol d’aquesta comèdia al juliol del 2018 a la seva web. Es tractava del capítol 57, on l’actor Joel Joan, un dels protagonistes de la serie al costat de Jordi Sánchez, feia una parodia de Jesucrist que va provocar les pròtesis d’un corrent de l’Església
“Jet lag” (2001-2006)
Protagonitzada per un grup de cinc dones al voltant dels trenta anys, aquesta comèdia va estar ideada per la companyia de T de Teatre i el director de cinema Cesc Gay. Al 2017, la companyia va celebrar els 25 anys de la seva trajectòria teatral i Cesc Gay ha anat creixent com a director, des de Krampack (2000) fins a Truman (2015). Però, malgrat aquests indicadors de qualitat, aquesta serie no acostuma a aparèixer entre les més destacades d’aquelles dècades, ni tampoc entre les més analitzades. Ara, que es diu que estem a l’època #Metoo, potser és el moment.
