Redacció OCC InCom-UAB
Mònika Jiménez (Universitat Pompeu Fabra) és una de les coordinadores del projecte MediaCorp, acrònim de Representació mediàtica de la Imatge Corporal (no) saludable. Desenvolupament d’una eina de prevenció en nens i nenes de 6 a 9 anys: ‘El meu cos m’agrada’ (CSO2014-58220-R). Aquesta iniciativa, que barreja investigació i sensibilització, compta amb finançament del Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat, obtingut a partir d’una convocatòria pública competitiva. Al costat de Mònika Jiménez, Pilar Medina (UPF) també assumeix tasques de coordinació. A més de la UPF, hi participen altres 7 universitats públiques i privades espanyoles en col·laboració amb la Fundación Imagen y Autoestima (FIMA) i l’Asociación en Defensa de la Atención a la Anorexia Nerviosa y la Bulimia (ADANER).
Com va sorgir la idea d’aquest projecte?
La idea arranca de la meva tesis doctoral, “De l’estereotip adult a la realitat pre-adolescent. Influència del discurs audiovisual publicitari en els trastorns del comportament alimentari en nens i nenes de 8 a 12 anys”, que es va centrar en estudiar la influència de la publicitat en els possibles o potencials trastorns alimentaris infantils en nens pre-adolescents, és a dir, si l’estereotip adult que veien a la publicitat podia influir. A la tesis vaig analitzar què miraven els infants i vaig descobrir que veien moltíssima programació d’adults i, per tant, molta publicitat adreçada als adults, i que arribava un punt que s’adonaven de què l’estereotip que mostrava la publicitat era esvelt i de proporcions perfectes. De cop i volta hi havia el risc de que deixessin de menjar per arribar a ser com aquest estereotip. Una de les conclusions de la tesis va ser que hi havia pre-adolescents amb potencials trastorns alimentaris i amb una fort sentiment de sentir-se pressionats per l’estereotip publicitari adult. Això va ser un punt de reflexió: es constatava que la publicitat incidia, i molt, en la imatge corporal dels nens.
Quins són els principals objectius del Projecte MediaCorp?
Els principals objectius de recerca són analitzar quina és la publicitat que veuen nens i nenes entre 5 i 9 anys i què hi apareix, veure com la publicitat incideix en aquests infants a l’hora de construir la seva imatge corporal i donar eines a través d’una plataforma als nens, professors i famílies per mirar la publicitat de manera crítica. Els objectius d’acció es concreten d’una banda oferint tallers als nens, professors i famílies i, de l’altra, creant esdeveniments com la Jornada sobre Publicitat i Imatge Corporal per arribar a diferents públics.
Consideres que és un projecte innovador?
Enlloc d’anar endavant, he anat endarrere. El projecte anterior va servir per adonar-me’n que havíem d’anar a les arrels. Partir del moment en què els nens comencen a construir la seva imatge corporal, aportar-los una mirada crítica sobre la publicitat per prevenir certes malalties.
Sobre les dificultats metodològiques a l’hora d’investigar la població infantil
Seguim una metodologia quasi experimental, i qualitativa. Entrem a les aules i fem qüestionaris a nens però també apliquem entrevistes amb profunditat a professors.
El fet de treballar amb nens és extremadament complex. Ens interessava centrar-ho amb nens entre 5 i 9 anys perquè són les edats en les que construeixen i fonamenten el que serà la seva imatge corporal. A l’hora d’aplicar recerca a nens tant petits és complicat. Als 5 anys encara no llegeixen. No els hi pots passar un qüestionari, per exemple. Vam fer un primer qüestionari en paper però ens vam adonar que no servia perquè la lletra no era de Pal, l’adequada per la seva edat. Tampoc ens servia perquè hi havia massa lletra i els nens de 5 anys encara no llegeixen bé ni comprenen. Com ho vam fer? Aquest qüestionari el vam passar a format digital i entràvem a les aules amb tablets i un a un els hi fèiem les preguntes. Aquesta és la primera gran dificultat amb la que ens hem trobat.
La segona dificultat és com accedir a la mostra. És un estudi que s’està fent a Barcelona, Madrid i Sevilla. Ens ha costat molt accedir a les escoles, no per manca d’interès, sinó per sobresaturació d’activitats. Un cop accedeixes a les escoles tot funciona per consentiments informats. No totes les famílies volen que els nens participin a un estudi.
Quines conclusions podeu treure des de la perspectiva de gènere?
La perspectiva de gènere és fonamental. Precisament a La Vanguardia he escrit un article d’opinió “Las muñecas hacen dieta y los heróes van al gimnasio” per assenyalar els estereotips de gènere en la publicitat infantil. En el projecte MediaCorp hem analitzat també els rols dels anuncis. Dels 156 anuncis més vistos per nenes i nenes durant el 2015 hem observat les accions que hi desenvolupen: la dona segueix amb la funció de la cura dels nens i els homes executius treballen fora de casa.
A partir dels vostres treballs podeu ajudar a entendre la influència de la publicitat en els nens i nenes en relació amb els Trastorns Alimentaris. A grans trets, diries que els nens i les nenes estan satisfets amb la seva imatge?
No. Als nens no els hi agrada el seu cos. No es pot generalitzar, però a segons a qui sí que el seu cos li genera frustració. En una pregunta dels qüestionaris se’ls hi deia: Tu què canviaries del teu cos? Un percentatge molt baix ha dit que estan encantats amb el seu cos. Tots canviarien coses i les nenes encara més. Potser el que canviarien seria el cabell, per tenir-lo llis i llarg com una princesa. Això quadra bastant amb la imatge que veuen als anuncis publicitaris. I els nens volen tenir músculs. I els nens llatins, una pell blanca.
La publicitat afavoreix aquesta preocupació per la imatge corporal?
Absolutament. Els nens veuen tot tipus de publicitat. Com deia el publicista Robert Guérin, “l’aire que respirem està compost d’oxigen, nitrogen i publicitat”. Els nens veuen publicitat des de que neixen. Els nens volen assemblar-se i acostar-se al màxim als models que apareixen a la televisió.
Quin paper tenen els progenitors? Seguim patrons familiars?
El paper de la família és fonamental. Has de donar exemple des de l’alimentació fins als comentaris del teu propi cos, que tenen una incidència directa als nens. Segons com es comporta la família, els fills poden tenir una imatge de la realitat distorsionada. Si els pares tenen una mala relació amb el seu cos, de retruc va directe als fills. És el que viuran: no acceptar ni estimar el teu cos.
Quina influència té l’escola sobre aquest assumpte?
L’escola és un entorn de socialització. Els nens han entendre que cadascú té el seu cos i no n’hi ha cap de millor ni de pitjor. Les escoles fan molt bona feina i arriben on han d’arribar. Els hi atribuïm unes responsabilitats que s’han de treballar en l’àmbit familiar.
Apliqueu estratègies de transferència del coneixement? Seguiu alguna estratègia per tal que la informació arribi als agents implicats?
Des del principi ens vam adonar que per arribar als altres agents necessitàvem comunicar. Una de les meves frustracions és que la majoria dels projectes de recerca es queden a la Universitat: s’acaben els recursos, es publiquen els resultats a revistes d’impacte limitades a la comunitat científica i finalitza allà. Tot i que molts són temes molt socials, no transcendeixen. Teníem molt clar que havíem de comunicar i vam fer una estratègia de comunicació aplicada a la pròpia recerca: identificant els públics, utilitzant eines de comunicació específiques per a cada públic (famílies, escoles, nens, mitjans de comunicació i centres que treballen la imatge corporal). Per això, tenim pàgina web, alimentem les xarxes socials, organitzem accions específiques per cada un d’aquests públics,… És a dir, apliquem un pla de comunicació estratègica a un cas de recerca per difondre tota la informació.
Quina és la utilitat de totes les normatives que apareixen amb l’objectiu de protegir al menor davant continguts mediàtics que els hi poden perjudicar i de l’elevada regularització del contingut publicitari? Serveixen d’alguna cosa?
A Espanya funciona l’autoregulació publicitària, l’autocontrol. Sí que hi ha codis ètics i les agències tenen molta cura, però la publicitat té uns efectes col·laterals. La responsabilitat és nostra, ens cal una mirada crítica.
Enllaços relacionats:
Publicitat i infància: Com fomentar una imatge corporal saludable?
Publicidad y niños: Consejos para un consumo crítico
