Redacció OCC InCom-UAB
“La Montserrat era una gran periodista, i sobretot una gran entrevistadora. Tenia aquesta cosa d’estimar la gent. Per ser periodista i fotoperiodista, has d’estimar la gent”. (Pilar Aymerich)
«La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva dels nostres pobles, restituir-los la part heroica que els republicans exiliats van tenir en la lluita heroica i sagnant dels pobles lliures contra el feixisme.» (Montserrat Roig)
Fins al 30 d’abril de 2018, El Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona acull l’exposició “Montserrat Roig, 1977. Memòria i utopia”, el comissari de la qual és Manuel Guerrero, que ha comptat amb la col·laboració de l’artista Francesc Abad i la fotògrafa Pilar Aymerich. Mitjançant més de 300 documents originals, imatges i llibres, l’exposició i les activitats programades proposen de revisar i repensar les obres de Montserrat Roig d’aquells anys, que tingueren un impacte cultural i social molt destacat.
Montserrat Roig
Montserrat Roig (1946-1991), escriptora i periodista, va ser una de les autores més destacades de la seva generació. La lluita obstinada per la recuperació de la memòria i de la dignitat individual i col·lectiva, i el compromís polític amb el catalanisme i el feminisme caracteritzen la seva obra. Va ser una de les primeres escriptores mediàtiques catalanes, ben popular per les seves novel·les, els seus articles de premsa i la seva intervenció a la televisió.
L’any 1977 va ser clau en la nostra història, un any en què tot era encara possible. Després de la mort del dictador Franco, es van legalitzar els partits polítics, es va fer present el moviment llibertari, es va celebrar el primer Onze de Setembre multitudinari. Va ser l’any del retorn del president Tarradellas, de la reinstauració de la Generalitat. També va ser l’any de la consolidació de Montserrat Roig com a escriptora, en què va publicar alguns dels seus llibres cabdals: Els catalans als camps nazis, referent ineludible de la recuperació de la memòria i de la història dels catalans deportats als camps nazis, i El temps de les cireres, una de les seves novel·les més celebrades. Alhora, va dirigir i presentar les entrevistes del programa Personatges (1977-1978), a TVE Catalunya, un programa d’entrevistes a figures cabdals de la societat catalana. Va aplegar els darrers articles periodístics a Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992). Va morir a Barcelona el 10 de novembre del 1991, a l’edat de quaranta-cinc anys.
L’exposició “Montserrat Roig, 1977. Memòria i utopia”
L’exposició s’estructura en 5 espais:
- Els catalans als camps nazis
El 1972 Montserrat Roig va quedar impactada amb la lectura d’un petit llibre: Cartes des dels camps de concentració de Pere Vives, amb pròleg d’Agustí Bartra. Pere Vives havia mort a Mauthausen d’una injecció de benzina al cor. Més tard, Montserrat Roig va llegir K. L. Reich, la gran novel·la de Joaquim Amat-Piniella, testimoni autobiogràfic d’un deportat a Mauthausen. El desembre de 1972, Roig va publicar a Triunfo l’article Españoles en los campos nazis, un homenatge a Pere Vives on reproduïa una conversa amb Joaquim Amat-Piniella, Ferran Planes, Joan Pagès i les germanes de Pere Vives, Conxita i Carme, amb fotografies de Pilar Aymerich. L’historiador i polític Josep Benet va llegir l’article i, uns mesos després, el 1973, va proposar a Montserrat Roig d’escriure un llibre sobre els catalans als camps nazis. Benet volia publicar el llibre a les Edicions Catalanes de París el 1975, coincidint amb el 30è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial. El llibre s’havia d’escriure en un any. Montserrat Roig s’ho va pensar i finalment va acceptar el repte, però va necessitar tres anys intensos per fer una immersió en l’horror nazi i enllestir-lo. A Els catalans als camps nazis, el testimoni colpidor de quaranta-un supervivents, deportats i deportades a Mauthausen, Ravensbrück, Dachau, Buchenwald, Sachsenhausen, Éperlecques i Aurigny, forma part d’una extensa descripció de l’univers concentracionari nazi, complementada amb una selecció d’imatges.
- Nur für arier (“Només per a aris”)
Al centre de l’exposició es pot accedir a una instal·lació de Francesc Abad. La instal·lació està formada per diversos elements: d’una banda, un banc de parc públic amb la inscripció «Nur für Arier», i de l’altra, una fotografia de l’escala de la mort (186 graons de la pedrera Wiener Graben al camp de concentració de Mauthausen) i una pedra de 20 kg com la que els deportats portaven a l’esquena. Els graons de l’escala tracen un recorregut de pujada i baixada cap a les fondàries de la condició humana. Molts catalans i espanyols van patir-hi una humiliació i degradació sense límits, entre d’altres Amat-Piniella. El fons de la paret, amb ratlles verticals blaves, recorda els uniformes dels interns dels camps de la mort.
- El temps de les cireres
El 1970, Montserrat Roig va guanyar el Premi Víctor Català amb la seva primera obra narrativa: Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen (1971). Poc després publicava la seva primera novel·la: Ramona, adéu (1972). Malgrat la seva joventut, Montserrat Roig s’anava fent un nom en la narrativa catalana mentre començava a ser coneguda també com a periodista. La tardor del 1976 va acabar d’enllestir l’obra que havia de consagrar-la com a escriptora, El temps de les cireres (1977), Premi Sant Jordi 1976. El títol de la novel·la traduïa el d’un poema de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Commune de París, que havia fet popular Yves Montand.
La protagonista, Natàlia, torna a Barcelona després d’haver viscut a l’estranger, tot just després de l’execució de Puig Antich. Com en les seves obres anteriors, Roig fa un retrat intimista de la petita burgesia barcelonina en els darrers anys del franquisme i la primera transició a partir del personatge de Natàlia i la seva relació amb un entorn familiar en descomposició. La novel·la va tenir una molt bona acollida i és una de les seves obres més reeditades i traduïdes. El temps de les cireres forma part de la trilogia iniciada amb Ramona, adéu i que tanca L’hora violeta (1980).
Com a periodista, Montserrat Roig va destacar per la qualitat i l’interès de les seves entrevistes.
El 1975 iniciava la publicació dels volums Retrats paral·lels 1, 2 i 3 (1975, 1976, 1978), on editava els seus intervius, estampats bàsicament a Serra d’Or, a un bon nombre de personatges ben representatius de la societat catalana.
El 1977 va fer el pas a la televisió. L’octubre d’aquell any començaven les emissions del programa d’entrevistes Personatges que Montserrat Roig va dirigir i presentar en català a TVE Catalunya. Avui dia considerades de referència, són testimoni emblemàtic d’aquells anys. Molts dels personatges ja eren coneguts de Montserrat Roig. Eren entrevistes fresques i atractives on es parlava obertament de molts temes silenciats. El programa va ser molt popular i va estar en antena fins a l’estiu del 1978.
L’agost d’aquell mateix any, Montserrat Roig va rebre una carta de RTVE de rescissió del contracte. La suspensió de l’emissió de Personatges, per motius polítics no explicitats, va ser molt criticada. El 5 de desembre del 1978 s’inaugurava al Palau de la Virreina de Barcelona una exposició de desgreuge, «Només 49 personatges», amb textos de Montserrat Roig i fotografies de Pilar Aymerich. També van aparèixer dos volums amb les entrevistes: Personatges (1978) i Personatges. Segona sèrie (1980).
- Montserrat Roig i Pilar Aymerich
La tardor del 1961, Montserrat Roig, amb tot just quinze anys, coneixia Pilar Aymerich, un any més gran, a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. L’EADAG, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, era un espai de llibertat que maldava per promoure un teatre compromès i trencador. Poc després, Montserrat Roig va començar a escriure i Pilar Aymerich a fer fotografies. Les dues amigues van mantenir fins als darrers dies de la vida de Montserrat Roig una complicitat personal i professional total. Pilar Aymerich va fer la imatge de moltes de les cobertes dels llibres de l’escriptora, des del primer, Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen (1971), fins a l’últim, Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991). Pilar Aymerich la va acompanyar en pràcticament totes les seves entrevistes i també va participar en el programa Personatges per a televisió. Montserrat Roig va ser una de les primeres escriptores o intel·lectuals mediàtiques catalanes. No hi ha dubte que la bellesa, la subtilitat i la potència dels retrats de Pilar Aymerich van ser essencials per construir la imatge seductora, atractiva, alegre i profunda de Montserrat Roig com a escriptora i periodista lliure, apassionada i crítica amb el seu temps i la seva societat. Tal com escrivia Montserrat Roig a l’article «Els ulls de la ment»: «Pilar Aymerich mira des del seu interior cap a l’interior de l’“altre”.»
L’exposició, que es pot visitar a El Born CCM de Barcelona, es complementa amb material audiovisual i un programa d’activitat complementàries que es pot consultar en aquest enllaç.
Més informació:
