Cinc ponents analitzen l’arquitectura del discurs d’odi i les estratègies per combatre’l en el cinquè debat del cicle Disseccionem els discursos d’odi.
El Grup de Treball de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya va acollir el 13 de maig a la Sala d’Actes del Col·legi de Barcelona el cinquè debat del cicle Disseccionem els discursos d’odi, dedicat a les Narratives antidrets i com desmuntar-les. La sessió va comptar amb les intervencions de Sílvia Aldavert, directora de l’Associació pels Drets Sexuals i Reproductius; Fernando Macías, professor de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona i secretari de CampusRom, una xarxa gitana universitària; Sara Cuentas, periodista i investigadora social, feminista descolonial i antiracista; i Beatriz Silva, periodista i diputada del PSC al Parlament de Catalunya. La sessió va estar moderada per Alícia Oliver, del Grup de Treball de Periodisme Solidari del Col·legi. La fila zero va incloure la participació de Rodrigo Araneda, de l’entitat ACATI, que dona suport a persones migrades i refugiades LGTBIQ+.
Alícia Oliver va obrir el debat constatant que “les xarxes socials avui en dia s’han convertit en un espai on proliferen els atacs i la desinformació contra defensors de drets humans, del medi ambient, periodistes, representants polítiques, col·lectius LGTBIQ+, persones migrades, moviments feministes, poble gitano, entre altres. Aquestes narratives, malauradament, s’han anat normalitzant i estan guanyant presència en el debat públic”. El debat va analitzar com es construeixen aquests discursos d’odi i quines estratègies es poden utilitzar i cal implementar per combatre’ls de manera efectiva.
Un entramat transnacional finançat
La primera a intervenir va ser Sílvia Aldavert, que va posar en context l’eix central del debat: els moviments d’extrema dreta i antidrets han convertit els drets fonamentals de les dones i dels col·lectius LGTBIQ+ en “una eina clau que ha funcionat molt bé per guanyar quotes de poder”. Aldavert va repassar els casos de Trump, Bolsonaro, Milei, Orbán i Meloni per il·lustrar com “tots els governs d’extrema dreta de l’última dècada han basat les seves campanyes electorals en contra del dret a l’avortament en contra de les persones trans”. “Fixeu-vos que amb aquest argumentari es guanyen les eleccions”, va assenyalar.
Aldavert va descriure l’existència d’un “entramat transnacional absolutament organitzat, amb una estratègia tremendament finançada i amb infinits recursos”. Com a exemple va citar Jaime Mayor Oreja, a qui va qualificar de “una de les persones que més fa avançar l’agenda antidrets, antidret a l’avortament, antidret social i reproductiu tant a nivell europeu, internacional i aquí”. Respecte al finançament, va presentar dades concretes fruit de les investigacions realitzades amb el mitjà Crític: 7,8 milions d’euros de diners públics, a escala estatal, destinats a 50 organitzacions contràries al dret a l’avortament, i 12 milions addicionals repartits entre la Universitat Internacional de Catalunya i l’Abat Oliba CEU, de les quals va dir que “tenen vincles amb l’Opus Dei i l’Associació Catòlica de Propagandistes, que generen think tanks que traslladen aquests discursos d’odi a nivell internacional i també a casa nostra”. Va afegir que, segons els seus estudis, “Espanya és un dels països que més diners posa per a aquests grups” a nivell europeu.
Aldavert va detallar com la seva entitat pateix atacs directes i constants. Va esmentar l’episodi del 28 de desembre, quan “un moviment ultra” va assetjar la seu de l’associació. “Com aquest, n’hi ha molts: ens tomben les webs, ens envien missatges directes”, va dir.
Pel que fa a estratègies, va apuntar que “no és molt partidària de parlar de contrarrelats, feministes o els que siguin. És a dir, els relats són els nostres, ja els tenim. Hem d’entendre o veure quina és la millor manera de col·locar-los en aquest nou món que tenim davant. I va insistir en verificar la informació i ser rigorosos”. La directora va reclamar “mesures i compromisos institucionals reals per protegir i enfortir les defensores de drets humans”, que va qualificar d'”agents democratitzadors”.
Cinc-cents anys d’antigitanisme
Fernando Macías va contextualitzar la situació del poble gitano en una perspectiva llarga: “L’odi, la discriminació, l’exclusió i la persecució duren ja pràcticament 500 anys”. Va recordar que el poble gitano va arribar a la Península el 1425 i que tan sols 70 anys després, el 1492, es van documentar “les primeres pragmàtiques en contra de la població gitana: pragmàtiques que buscaven esclavitzar-nos, perseguir-nos i fins i tot exterminar-nos”. Al segle XVI, va explicar, “a les persones gitanes se’ls tallava una orella o la llengua si parlaven el romaní o si vestien robes que els poguessin identificar com a gitans”. I va afegir que s’associava “la població gitana amb criminalitat, incivisme i inadaptació”. Avui encara la població gitana té l’estereotip de “persones que no volen treballar i només volen viure de les prestacions socials” i també “la dificultat de seguir horaris a l’escola” o “d’acceptar l’autoritat d’un professor”. Macías va constatar que lamentablement “el discurs d’odi contra el poble gitano és el més acceptat i tolerat per tota la societat”.
Una de les afirmacions més greus de Macías va ser que aquest imaginari es reprodueix en l’àmbit universitari: “A la Facultat d’Educació i a la de Medicina hi ha professors que eduquen els i les futurs professionals en prejudicis cap a la població gitana. A la Facultat de Treball Social, els exemples de famílies que desatenen les infàncies solen ser famílies gitanes.” I va concloure: “Hem de ser molt conscients que aquest discurs d’odi es construeix des de les facultats i les universitats públiques del nostre país”.
En clau d’estratègies, Macías va proposar cinc línies d’acció: consumir narratives alternatives per beneficiar-se de l’algoritme; recuperar els espais quotidians de conversa —”he pres molts cafès amb el meu germà a l’obra i sé que allà s’estan dient coses que hem de combatre”—; situar l’educació com a contrapès en tots els nivells, des d’infantil fins a la universitat; “parlar de racisme dient-ne racisme, sense piruetes”; i impulsar accions afirmatives des de la política. “Si no tenim persones valentes en l’àmbit polític que facin política valenta i reservin places a persones racialitzades i diverses, aquest terreny serà difícilment guanyable”, va dir. Va presentar, a més, una recerca dirigida per ell el 2024 sobre la contenció del discurs d’extrema dreta als barris populars de Barcelona: al districte de Nou Barris, Vox va ser la segona força en alguns barris “sense haver fet ni un sol míting físic”. Va afegir que “pràcticament el 70% del votant de Vox cobra menys del salari mínim professional: és la gent que més necessita polítiques progressistes”.
Una perspectiva interseccional i decolonial
Sara Cuentas va introduir el marc de la interseccionalitat des d’una perspectiva decolonial, recordant que “o era antiracista o no era feminista, o era descolonial o no era feminista”. Va advertir que l’enfocament interseccional es redueix sovint a “veure on es creuen racismes, xenofòbia, aporofòbia i eligitifòbia, i tractar-ho com a discriminació interseccional”, quan en realitat “la interseccionalitat té quatre factors fonamentals: com està la teva identitat, com és el poder, quina veu s’escolta en l’espai públic, i quines condicions de vida tens”.
Cuentas va vincular la proliferació del discurs d’odi a un model de vida “homogènic i homogenitzant” que s’imposa a nivell global, i va plantejar obertament: “Per què ens està costant despertar? Per què quan la violència i l’odi toquen la nostra porta comencem a accionar?” Respecte a les estratègies, coincideix amb Sílvia Aldavert i va rebutjar el terme “contranarratives” per qualificar-lo de “llenguatge bel·licista” i va proposar parlar de “narratives dignificadores”. Va defensar que l’aliança amb el periodisme és “clau” per construir-les: “hem estat molt dedicades a lluitar contra les desigualtats però la part comunicativa l’hem deixat de banda“.
El discurs d’odi al Parlament: entre la llibertat d’expressió i la impunitat
Beatriz Silva, que va combinar la seva trajectòria de corresponsal de guerra amb la condició actual de diputada del PSC, va abordar el problema des de la tribuna parlamentària. Va descriure l’existència al Parlament de Catalunya de “dos grups parlamentaris d’extrema dreta que basen totes les seves intervencions a repetir missatges d’odi”: “els immigrants són delinqüents, són violadors; van provant fins on poden arribar, incrementant el to”. Va lamentar que “no hi hagi eines per frenar-ho”.
Va exposar la contradicció estructural amb la qual es troben els parlaments: els reglaments, pensats “per protegir les minories”, emparen una “àmplia llibertat d’expressió” que no permet aturar els discursos d’odi. “Quan es van fer els reglaments no es pensava que sorgirien partits que s’atrevissin a plantejar qüestions que van contra la Declaració de Drets Humans”, va assenyalar. Va explicar el dilema: “Si els respons, converteixes tot el debat en el que ells volen i els dones un altaveu. Si no els respons, la percepció de la ciutadania és que s’estan dient coses i ningú les contesta. Això és una cosa que no està resolta”.
Silva va relatar un episodi personal: va interrompre una diputada de Vox que havia acusat l’ONG Open Arms de “traficar amb persones”, i va resultar oberta una investigació disciplinària en la seva contra. “Ara estic com imputada per restringir el seu dret a la llibertat d’expressió”, va afirmar.
Respecte a les estratègies, Silva va defensar que “els partits no poden cedir davant cap discurs d’odi” i que cal “donar resposta a les pors de la gent”: “En la mesura que la població no hagi de competir en salut, educació i habitatge públic, els seus arguments que l’altre és un enemic es desmunten sols”.
Va apuntar la necessitat d’una “governança global” de les xarxes socials: “Elon Musk ha comprat una xarxa social per utilitzar-la als interessos de Trump. Els partits polítics tradicionals no tenen el poder econòmic per fer el mateix. La única via seria, per la via legal, obligar a les xarxes a tenir regulació.”
La fila zero: perspectiva LGTBIQ+ i migrant
Rodrigo Araneda, representant d’ACATI —entitat que dona suport a persones migrades i refugiades LGTBIQ+—, va obrir la seva intervenció a escala global: “En el segon govern de Trump s’ha eliminat el finançament a organismes internacionals com l’ACNUR, que era qui garantia els drets humans i evidenciava la persecució de persones al món. És l’organisme més incòmode, per això l’han eliminat”. Va reconèixer que els moviments LGTBIQ+ han comès un error estratègic: “Quan fèiem educació sobre drets i sobre el fet LGTBIQ+, no estàvem incloent la resta de la sala. Molt gent, els nens i adolescents t’ho diuen, no se senten escoltats en el discurs de les entitats LGTBIQ+.” Va apuntar la necessitat de recuperar la connexió amb les persones com a estratègia clau.
Sintetitzant les estratègies
El debat va confluir en una sèrie de línies d’acció: l’aliança entre periodistes, mitjans independents i activistes per investigar i verificar; el consum conscient de narratives alternatives per desafiar els algorismes; la recuperació de l’espai comunitari i la conversa quotidiana; l’educació en tots els nivells com a contrapès; la regulació supranacional de les xarxes socials; l’acció afirmativa des de les institucions; i la unitat de les lluites socials davant la constatació, en paraules de Sílvia Aldavert, que “els qui ataquen les defensores de drets humans, els negacionistes del canvi climàtic i els que ataquen la cooperació feminista són els mateixos”.
Aquesta sessió és el cinquè debat del cicle Disseccionem els discursos d’odi, organitzat pel Grup de Treball de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya. El vídeo complet de la sessió és accessible a YouTube.
