Redacció OCC InCom-UAB
Entrevistem a Celia Andreu-Sánchez, professora titular i investigadora del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), directora i co-fundadora del grup d’investigació Neuro-Com Research Group.
Què és i perquè serveix la neurociència?
La neurociència és l’estudi del cervell i serveix per conèixer com funciona aquest. Aquesta informació és molt útil per entendre molts aspectes que són clau en el desenvolupament de la humanitat. Ens ajuda a entendre processos clínics: com funcionen determinades patologies des d’una perspectiva cerebral; processos cognitius: com percebem, com es produeixen els processos d’aprenentatge; com ens comportem amb el món que ens rodeja… Amb la neurociència s’intenta esbrinar com funciona el cervell per entendre’l, en la mesura del possible.
En l’era de la comunicació, de quina manera i amb quina finalitat s’està desenvolupant? Es podria dir que domini més en una àrea que en altres?
En l’àmbit de la comunicació, la neurociència estudia com funciona el cervell en els processos comunicatius, en els processos interpersonals o com processem continguts audiovisuals. El cinema és l’àrea en la que més estudis s’han desenvolupat a nivell internacional. És el que es coneix com la neurocinemàtica, l’estudi del cervell en relació amb els continguts cinematogràfics. És a dir, s’investiga com percep el cervell humà una pel·lícula.
Així mateix, també hi ha molts estudis a l’àrea del neuromàrqueting, però aquests es desenvolupen sobretot en l’àmbit professional i industrial i, per tant, fora de l’àmbit acadèmic. Això últim, és precisament el que provoca que no sempre es pugui corroborar que s’aplica el mètode científic amb rigor. A més, al produir-se en un entorn privat, no es té accés a totes les eines necessàries per fer aquestes investigacions replicables.
Hi ha algun àmbit i/o ús en concret en el que despunti de forma clara?
En general, és amb la percepció de la comunicació audiovisual, sobre tot entorn al cinema, on més s’ha investigat, com ja hem dit. Al 2004 uns investigadors d’Israel, liderats per Uri Hasson, van publicar un article en el que presentaven un estudi sobre la percepció dels diferents espectadors enfront la pel·lícula “El bueno, el feo y el malo” (Sergio Leone, 1968). El treball va detectar que hi havia sincronització en l’activitat cerebral dels espectadors. I, a partir d’aquí, tot i que existien investigacions predecessores dels anys 50, es va crear escola. En el nostre equip, estem treballant per esbrinar quins son els patrons de percepció cerebral respecte als audiovisuals.
Creus que la societat coneix la neurociència? Seria necessària més divulgació científica?
La societat té clar que una de les coses més rellevants que s’investiga en l’actualitat és el cervell. Tant Europa com Estats Units han fet fortes apostes per la investigació del cervell. L’estudi del cervell és ara un hit, però no tant la seva aplicació a la comunicació.
Amb el cervell s’associen moltes patologies: cada vegada vivim més, però anem tenint un declivi que majoritàriament està associat al cervell. La societat sap que l’estudi del cervell és una manera científica d’abordar aquest problema.
Fa falta més divulgació científica? Penso que sí. Soc partidària de que, en tots els informatius, a l’igual que hi ha una notícia de cultura i una d’esports com a mínim, hi hauria d’haver una ciència. Hi ha descobriments summament importants per divulgar cada dia. Només es divulga ciència als mitjans de comunicació tradicionals quan és alguna cosa hiperconeguda, que s’acostuma a presentar com una fita que marca un abans i un després. Però, avanços científics n’hi ha a diari.
Ara que tant es parla de l’economia de l’atenció, és un bon moment pel desenvolupament i la inversió dels estudis neurocientífics?
Estem a una època en que l’atenció la tenim sobresaturada. Ja no vivim en ambients rurals envoltats de naturalesa. Vivim a un món en el que constantment estem rebent inputs de tot tipus. L’entorn amb missatges que t’impulsen, principalment a la compra, responen a una qüestió merament comercial i satura l’atenció. En ocasions, no és fàcil distingir entre el que és important i el que no. Per això, penso que seria bo que hi hagués una estratègia governamental que ajudi a què arribin els missatges imprescindibles. Un exemple serien les campanyes de comunicació per la salut pública. O pensem, per exemple, en els entorns educatius. Resulta interessant estudiar com aconseguir que a l’aula es redueixin els problemes d’atenció. Com pot el professorat gestionar a l’aula l’atenció de nens que estan acostumats als missatges estil TikTok?
Des de quins àmbits s’està contribuint de forma clara al creixement d’aquesta àrea a través de subvencions i ajudes econòmiques? Potser es donen diferències segons els països, ens ho podries explicar?
Cada país fa un inversió diferent, això és indiscutible. La inversió amb investigació és una de les decisions estratègiques més rellevants que pot tenir un país o una institució. En aquest sentit, a Espanya, es veuen diferències salvatges respecte a altres països. Tot i trobar-nos en un període d’augment de la inversió i de tenir molts programes, el que volen es atraure talent internacional, però, quan es diuen els sous que hi ha a Espanya, poca gent vol venir.
Investigar i publicar costa molt temps i diners. Després d’un o dos anys d’inversió en un projecte d’investigació des que comences fins que aconsegueixes els resultats, per a la publicació del teu treball, després d’una revisió per parts, pot passar un altre any més. Només el cost per publicació pot superar els 2.000 euros, amb l’objectiu que els teus resultats segueixen un model de ciència oberta. I aquí, a Espanya, hi ha dues opcions: tenir una subvenció d’una institució europea, espanyola o autonòmica (pública o privada) o bé invertir el teu salari. Com a investigar, necessites publicar articles per impulsar la teva carrera acadèmica i, aquí, no hi ha suficients subvencions per totes les investigacions que es plantegen.
Segons un estudi del vostre grup d’investigació sobre la percepció audiovisual, els talls de pla disminueixen la freqüència de parpelleig, el que provoca un increment d’atenció. L’estil de muntatge dinàmic i caòtic evoca una major activitat a les àrees cerebrals de processament visual, mentre que l’estil continu i ordenat estimula una major activitat de processament cognitiu. Com rep l’àmbit professional aquest tipus d’estudis? És fàcil la seva difusió fora de l’entorn acadèmic?
Des de fa uns anys estem estudiant la percepció audiovisual, i ho hem fet entre professionals i no professionals de l’audiovisual. Nosaltres vam descobrir que els professionals de l’audiovisual parpellejaven molt menys que els no professionals. Una cosa que ja se sap és que quan disminueixes la freqüència de parpelleig prestes més atenció. Això significa que els professionals de l’audiovisual presten més atenció, sí. Però, quin problema hi ha en parpellejar poc? El parpelleig té una funció fisiològica d’humitejar la còrnia. Per això, una insuficient freqüència de parpelleig està associada a patologies oculars vinculades a aquesta sequedat ocular. Quan realitzem aquesta investigació, un coautor del treball, treballador de RTVE, ho va compartir amb professionals de l’audiovisual i molts van reconèixer tenir problemes de sequedat ocular. Van entendre que potser aquests eren derivats de la seva professió.
Una altra cosa que va tenir repercussió en l’àmbit professional va ser una investigació sobre el tall de pla i el parpelleig de l’espectador. Quan nosaltres vam començar a investigar el parpelleig arran altres estudis previs que havien treballat aquesta línia, una de les referències que teníem era un llibre dels anys 90 de Walter Murch, muntador de Hollywood, qui deia que el parpelleig i el tall de pla, d’alguna manera, estaven vinculats. Quan vam publicar un article al respecte, el propi Murch ens va contactar per parlar del tema.
Nosaltres tractem sempre de difondre els nostres resultats, per modestos que siguin. Tenim clar que el nostre salari procedeix dels fons públics i que la nostra responsabilitat no només és publicar articles científics, activitat que ens exigeix la nostra carrera acadèmica, sinó que, en la mesura del possible, el coneixement deu transferir-se a la societat. Si el que estem investigant és fàcilment comprensible i aplicable per part dels professionals de la comunicació, també hem de pensar amb la seva difusió adreçada a aquest col·lectiu.
Una de les vostres últimes investigacions han tractat sobre la percepció i representació del virus SARS-CoV-2 en els mitjans de comunicació, quines han sigut les principals conclusions?
Al març de 2020 cada dia veiem en els mitjans imatges del SARS-CoV-2, explicant com era o com es contagiava, des d’una perspectiva molt didàctica. Però ens vam adonar de que cada mitjà de comunicació representava d’una manera diferent, d’una manera sospitosament semblant des del punt de vista cromàtic el branding de la cadena en qüestió. Això no té ni cap ni peus!, vam pensar.
Vam realitzar una primera investigació en la que vam seleccionar imatges utilitzades per parlar delSARS-CoV-2 durant les primeres setmanes de la pandèmia. Vam analitzar com eren formal i estèticament, i vam descobrir que al gener de 2020 ja hi havia fotografies reals de SARS-CoV-2 publicades a mitjans de Xina de lliure accés. I els periodistes, enlloc d’agafar aquestes imatges reals que eren fotografies en blanc i negre i amb dues dimensions, preferien utilitzar il·lustracions amb color. Aquesta selecció ens va fer pensar que, en lloc de publicar una imatge real, preferien un dibuix. Ens vam preguntar: això té algun tipus d’impacte en la percepció de la gent?
Vam seleccionar 71 imatges, algunes en color i altres en blanc i negre, unes amb dues dimensions i altres en tres dimensions, algunes fotografies i altres il·lustracions i vam realitzar una enquesta on vam preguntar, entre altres temes, sobre el nivell de percepció de la bellesa, de la por, de contagiós que era i el caràcter didàctic d’aquestes imatges que representaven el SARS-CoV-2. I vam arribar a la conclusió de que les imatges en blanc i negre, en dues dimensions i fotografies – és a dir, el més proper a la realitat – es percebien com més científiques, més realistes, més didàctiques; però aquestes també feien que es considerés el virus com més contagiós, que provoqués més por. En canvi, les altres imatges (les il·lustracions a color i amb tres dimensions), es percebien com més belles. De manera que vam descobrir que els mitjans de comunicació estaven fomentant un procés de reconeixement com a bell del SARS-CoV-2. Vam concloure que els estils formals que apareixen a les imatges influeixen a la percepció del contingut per part dels espectadors.
En quines línies d’investigació o objectes d’estudi esteu treballant ara? Tendiu cap a la especialització?
Ara estem intentant donar sortida més aplicada als descobriments que hem fet els últims anys. Hem trobat una sèrie de patrons perceptius enfront als estudis audiovisuals, reflectits en diferents investigacions, i ara volem aplicar-ho a una línia més clínica, concretament, a nens autistes. Se sap que hi ha diferències perceptives i comunicatives entre nens autistes i no autistes. Estem desenvolupant una investigació que pugui d’alguna manera detectar patrons diferenciadors entre nens autistes i no autistes, amb l’objectiu de que es pugui treballar a una edat molt jove i de forma senzilla es pugui detectar el problema de manera primerenca. És un projecte molt ambiciós, sobretot perquè fins al moment no hem treballat amb nens.
Creus que la neurociència ens podrà ajudar a gestionar i controlar problemes que deterioren el terreny comunicatiu (com les fake news, la polarització, la expansió del discurs d’odi,…) o potser serà més útil per seguir perfeccionant estratègies agressives que estimulen aspectes com l’addicció o l’ansietat per rebre reaccions immediates?
La neurociència té tantes coses que fer i és tant limitat el nombre d’investigadors, que aplicar-la a la detecció de fake news o a la polarització, penso que no és el més urgent ni el més important, ja que considero que aquests temes es poden abordar des d’un altre tipus d’investigacions. La neurociència s’hauria de dirigir sobre tot al reconeixement de patrons cerebrals associats a la percepció i a les patologies, informació que després pot ser aplicada a l’àmbit clínic.
