Per Amparo Huertas i Sílvia Porta
Entrevista a Núria Araüna, nova directora del Departament d’Estudis de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona). Graduada en Comunicació Audiovisual i en Antropologia Social i Cultural per la Universitat Autònoma de Barcelona, la seva trajectòria de recerca s’ha centrat en els estudis de gènere, els estudis culturals i la comunicació.
Creus que la universitat està formant bé als futurs i futures professionals de la comunicació? Creus que els plans d’estudi actuals tenen sentit? Modificaries algun aspecte?
La universitat ha d’entendre el sector i formar professionals, però ha de ser alguna cosa més que una peça funcional al sector empresarial i al mercat laboral del moment. Una de les especificitats dels ensenyaments universitaris és que han de permetre una comprensió àmplia del paper dels fenòmens comunicatius i de la cultura visual en les societats contemporànies, i acompanyar la formació de persones crítiques i responsables amb l’esdevenir d’aquests fenòmens i cultura. Davant l’aparent immediatesa de les eines comunicatives digitals, la universitat ha de ser també un lloc on s’ofereixin plantejaments que superin el breu moment present. És evident que tant en l’aspecte tecnològic com en el professional, el sector de la comunicació viu canvis accelerats, mentre que les transformacions en els sistemes acadèmics requereixen processos més lents, per l’aspecte burocràtic de les modificacions, però també perquè cal pensar molt bé com implementar aquests canvis i l’abast que es vol que tinguin. A més, sovint ens centrem en la novetat, però també és fonamental que ens fixem en què perdem.
Així mateix, avui dia hi ha múltiples opcions de formació que conviuen amb la universitat. Hi ha formacions especialitzades a cicles formatius, a través de plataformes d’Internet, d’ofertes públiques a centres cívics i al SOC, cursets de tota mena… i avui dia la majoria consultem els famosos tutorials, que ajuden a resoldre problemes tècnics concrets. Aquesta disponibilitat d’eines i entorns fa que els entorns d’aprenentatge siguin diversos i se superposin. Ara bé, la universitat ni pot ni ha de reemplaçar tot això, però tampoc cap d’aquestes opcions no pot reemplaçar la universitat, que ha de bastir el seu propi espai, la seua geografia formativa, que de vegades s’ha diluït en la sobreinformació contemporània i la gestió neoliberal de l’acadèmia. Els estudis de comunicació tenen un repte que no és senzill, que és el d’oferir una perspectiva àmplia de coneixements del sector i la seua història, referents i pensament crític, i alhora també desenvolupar destreses d’ofici i tècniques que preparin l’alumnat per a desenvolupar diferents tasques professionals. Es tracta d’un arc gros de coneixements i, al meu parer, per bé que s’ha de pensar en certa especialització i habilitats concretes, aquestes no han d’excusar el proveïment a l’alumnat de reflexions sobre el paper que les seues feines i vides juguen en un món complex.
Aleshores, pel que fa a la pregunta, crec que és deure de les universitats anar fent una revisió crítica de la seua pròpia funció social i la formació que ofereixen, sense perdre de vista que són espai imprescindible per a la democratització de l’educació superior i, en aquest sentit, de la participació pública, en un sentit profund. I en quant a millores, tinc la sensació que cal aprofundir en aquesta dimensió democratitzadora, que no és de lluny suficient-per diverses raons: l’accés a la universitat continua sent desigual entre diferents col·lectius i segons renda, no tothom disposa del temps i els recursos per poder-ne gaudir i, quan s’hi pot accedir, no sempre es té el luxe de poder-hi dedicar atenció. Hem de treballar per una universitat més oberta, en els seus programes formals com en el seu creuament amb diverses iniciatives socials.
En una societat tan polaritzada com l’actual i a la que és tan fàcil accedir a continguts de tota mena, formar en valors ètics -que sempre s’ha considerat garantia d’una comunicació responsable i compromesa amb la ciutadania- no sembla fàcil. Com a professora i investigadora, com treballes en aquest entorn? T’has trobat mai amb problemes?
Començo pel final, pel fet que fins ara no m’he trobat mai amb problemes. Les persones entenen que el debat ètic és part de la seua formació. Les aules (no sols les universitàries, en això) són un espai clau de trobada on poder conversar, des del disens, sobre els valors ètics que hem de garantir en les pràctiques quotidianes, i sobre tot allò que es refereix a la responsabilitat de persones que crearan continguts. En el cas de formar els professionals de la comunicació, no es pot obviar que sense informació i representacions justes no hi pot haver presa de decisions democràtiques per definició, cosa que assigna una responsabilitat específica.
La diferència generacional i el funcionament per bombolles, per dir-ho així, de gran part de la cultura comunicativa actual, fa que sovint l’estudiantat estigui en contacte amb continguts diferents dels que el professorat podem apreciar en les nostres rutines de consum. Trobar-nos en les converses ens desperta, i parlar-ne introdueix nous dilemes dels quals cal tenir constància per saber trobar respostes o, almenys, obrir noves preguntes. Les aules, d’aquesta manera, poden esdevenir un lloc on trencar aquesta compartimentació de la comunicació i establir debats més amplis sobre qüestions com la inclusivitat en l’audiovisual, la reacció davant els discursos d’odi i discriminatoris, el que s’ha anomenat “fake news”, les hegemonies visuals, i fins i tot la transformació dels currículums acadèmics, que també són excloents i han de fer un gir descolonitzador, despatriarcalitzador. D’això en parlem, a l’aula, quan té encaix amb l’assignatura. També cal confiar, almenys una mica, que la majoria de persones aspiren a crear futurs més generosos, que són capaces d’empatitzar amb d’altres, i que les eines apreses a la universitat han de posar-se al servei de desenvolupar alternatives als discursos catastrofistes que se’ns presenten.
El problema més agut que tenim potser és el temps, precisament. Els darrers anys hem redissenyat les assignatures de manera que cal que s’entreguin múltiples treballs, té a veure amb l’adaptació al pla Bolonya. Això deixa poc temps a l’alumnat, i de vegades també al professorat, per aprofundir en determinats debats, arribar a solucions creatives, i treballar la vocació sense pressa, amb cura.
De cara al desenvolupament de la seva trajectòria com a estudiant, quines són les principals mancances i fortaleses dels joves que arriben avui als graus de comunicació?
Més que parlar de mancances i fortaleses, es pot veure des de la perspectiva que les pràctiques culturals canvien, així com ho ha fet el sistema educatiu de l’estudiantat que avui arriba a la universitat en relació al que jo vaig gaudir. Potser l’alumnat d’avui és més hàbil expressant-se oralment del que ho érem nosaltres, també ha tingut accés a formació o autoaprenentatge en determinades destreses com el disseny, o el tractament d’imatge. Potser té relació amb el fet que la comunicació i la cultura són cada cop més audiovisuals, i la paraula escrita ocupa menor espai en els consums joves. Així, la lectoescriptura de certa extensió i complexitat sembla estar menys interioritzada entre el gruix de l’alumnat, tal vegada perquè vivim en un ecosistema on mantenir l’atenció en projectes de mitja o llarga durada es fa complicat, amb les interrupcions continuades de telèfons mòbils, aplicacions, multiplicitat de tasques, demandes diverses. Però això de l’atenció, convertida en producte cobejat per l’economia digital, és una qüestió transversal. També per nosaltres, el professorat, es fa més àrdua la conservació d’aquesta atenció, i la salvaguarda de temps laboral dedicat a assentar allò que hem treballat, llegit o après. Es parla recurrentment de les tecnologies digitals ubiqües, a les quals sempre tenim la sensació que encara ens hem d’adaptar mentre continuen canviant, però s’hi suma la sobrecàrrega de tasques burocràtiques que, com explicava David Graeber, es va estenent per tot, multiplicant la feixuguesa de tots els processos. La meua sensació és que el professorat ens trobem en moments de saturació i esgotament, i l’alumnat també treu la llengua per seguir el ritme dels treballs i sessions programades. Potser hem d’enraonar sobre com rearticulem ritmes institucionals més vivibles i potser no tant computables. I també un aprenentatge menys computable, en realitat.
M’arriben impressions d’altres temes, com la intensificació de l’individualisme, el presentisme…–però són això, impressions, i no voldria caure en prejudicis que, potser, al final, beuen més de la pròpia nostàlgia que no pas d’una anàlisi objectiva de la realitat. Sí que és cert, i cada cop hi ha més veus que afirmen (des del clàssic text de Mark Fisher o les crides a la imaginació de l’Ursula LeGuin o la Caitlin Moran), que les generacions adultes hem escampat perspectives catastrofistes del món que, potser, han restringit la possibilitat d’imaginar el futur del jovent. En això hi hem de pensar.
Pensant en el àrea de la comunicació: Quin paper juga actualment la URV al mapa universitari català?
La URV és una universitat més jove que les històriques, i dóna cobertura al sud de Catalunya, que és un territori molt important des de la perspectiva poblacional, cultural i econòmica, però que històricament ha tingut mancances en matèria d’infraestructures com el transport públic, per exemple. Es va posar en marxa en un procés de descentralització de l’educació superior catalana, i és valuós perquè des de diferents territoris, encara que siguem a propet, el món també es veu diferent. Això permet incorporar punts de vista distintius; al nostre departament, i vinculat al que ha suposat la indústria energètica en aquest territori, hi hem tingut una línia forta de comunicació de risc amb perspectiva crítica, per exemple. La universitat ha crescut sostingudament els darrers anys, amb moltes àrees d’innovació i combinant la preocupació pel territori més proper, pel conjunt del país, però també amb una internacionalització important.
En el cas dels estudis de Comunicació, som un departament relativament jove. Encara com a unitat predepartamental, vàrem començat a oferir estudis de comunicació poc després del canvi de mil·lenni, i ens vam instituir com a departament ja al 2009. Vàrem desenvolupar programes d’estudi que donessin als nostres titulats versatilitat i autonomia a l’hora de fer el treball, així com una mirada crítica i inclusiva. Jo vaig incorporar-m’hi a finals del 2008, i la meua vivència ha estat la de participar en una universitat que tenia marge per créixer i per inventar, que volia distanciar-se d’algunes pràctiques acadèmiques que no ens agradaven i que el fet de començar de nou, sense una estructura pesada, feia pensar que es podia construir d’una altra manera. Per contra, per un departament que s’iniciava modestament i necessitava créixer, i que cercava una cultura laboral solidària, amb un nombre d’estudiantat molt elevat i un projecte somniador, la crisi iniciada al 2008 va ser molt dura. Havíem d’engegar departament, graus i màsters en un període de retallades continuades, en una estructura que ja arrencava tensionada, i on moltes de nosaltres teníem contractes precaris.
Potser aquesta experiència ha tenyit part de la nostra recerca, que posa l’accent en el poder i en les desigualtats. Compartim un grup de recerca que engloba les línies del departament, Asterisc. Hem decidit, fins ara, seguir en un únic grup perquè, malgrat l’heterogeneïtat, això ens permet enriquir-nos de perspectives diverses. Tenim dues grans línies, una de comunicació institucional, i una segona d’identitats en l’audiovisual. A grans trets, la primera inclou recerques en comunicació de risc, comunicació política, comunicació i salut, el tema de les fake news i els biaixos informatius, i la comunicació corporativa, a banda d’estudis de la construcció de destinacions turístiques, institucions museístiques, etc. La línia d’identitats abasta qüestions com els estudis de gènere i feministes, els estudis sobre com els jocs de taula representen la història, la representació de la ruralitat, investigacions de memòria social i pública en l’audiovisual, les autorepresentacions de les persones joves a les xarxes socials, la música popular contemporània, o els activismes. Així que la URV potser juga un paper tan plural com la seua recerca, i participa en xarxes àmplies.
Quins propòsits et marques des de la direcció del Departament dels Estudis de Comunicació? Quines són les teves principals preocupacions i reptes?
Per resumir, et diria que els reptes principals consisteixen en l’estabilització de la plantilla del departament i la dignitat de les condicions laborals del personal, en transformar la cultura laboral acadèmica del nostre espai, en plantejar-nos conjuntament com impartim i acompanyem la docència aprofitant la modificació del pla d’estudis i, en matèria de recerca, en tenir més cura de l’impacte social.
La recuperació de la inversió, els projectes de recerca que hem desenvolupat, i el pla de xoc del govern estan permetent cert creixement del departament, i algunes estabilitzacions, i ens agradaria que el professorat a temps complert no anés tan saturat. Amb l’entrada en vigor de la LOSU (la nova llei d’universitats) es preveuen algunes mesures que haurien d’ajudar a resoldre part de les situacions esmentades. Hi tinc algunes crítiques, perquè la llei hauria d’haver estat més ferma en la regularització d’allò que anomenem els falsos associats (establint vies clarament separades i ben dotades tant per regularitzar el que hem anomenat falsos associats com els investigadors predoctorals i postdoctorals), i si bé obre alguna porta per a una part d’aquest professorat, no ho fa de manera decidida ni prou extensiva, estructural. Respondre a la situació en què havia quedat la universitat, el lloc d’on partim, demanava molts més recursos i recuperar el sentit públic de la universitat. En qualsevol cas, un dels objectius és fer aquesta transició cap a la LOSU de la manera més justa i menys agressiva possible, atès que els canvis sempre comporten dificultats d’ajustament.
Una altra meta passa per aprofundir en algunes de les maneres de fer que hem sostingut al nostre departament i que ja vénen de direccions prèvies, com la transparència i la presa de decisions democràtica i solidària. Per això cal parlar molt de la cultura del treball acadèmic, i tenir en compte que hi ha nombrosos estudis que revelen altes xifres d’incidència de trastorns psicològics i malestar emocional entre el personal universitari, normalment lligades a la sobrecàrrega, la pressió i la precarietat. Hi han reflexionat investigadores com Remedios Zafra o Javier López Alós, entre altres. Els darrers anys s’havia construït una cultura de la quantificació que obligava al personal investigador a una productivitat absurda per tal de mantenir el seu lloc de treball, i que tenia poc a veure amb la qualitat del treball o la satisfacció que podia generar aquest treball en cap persona. Ha estat un criteri també imposat als centres per tal d’obtenir finançament i que, per sort, sembla que també des del ministeri està començant a posar-se en qüestió. El fet que, en matèria laboral, la universitat estigués en una situació d’excepcionalitat en relació a les regulacions laborals habituals, havia fet especialment vulnerables els seus treballadors a caure en aquestes tendències i en la competitivitat, en lloc de facilitar dinàmiques solidàries que són les beneficioses per la producció de coneixement valuós i docència de qualitat. Els entorns precaritzats són molt vulnerables a aquesta erosió del sentit públic, perquè la gent acaba trobant-se forçada a actuar a la defensiva. Tornant a l’inici de l’entrevista, no és estrany que aquestes derives hagin contribuït a la pèrdua de la noció de quin és el projecte universitari, i quin és el paper de la universitat en la producció de coneixement d’una societat.
En aquest sentit, també caldria ressituar la recerca, que és part important de la tasca que fem a la universitat, com a activitat significativa i amb valor social, elaborada amb ritmes que han d’acompanyar la vida. I per suposat, necessitem revaloritzar el personal tècnic, de gestió, d’administració i serveis, que també està saturat de feina a la nostra universitat, i que se’ns posen molts límits per ampliar i dignificar les places, cosa que és absolutament necessària.
La vida universitària ha canviat molt els últims anys….Ara s’exigeix un volum d’activitat tan elevat que no sempre és fàcil compaginar tot plegat amb la vida personal, especialment en el cas de les dones. Aquest és un tema de conversa a gairebé totes les trobades acadèmiques. Quina és la teva opinió entorn això? I, si estàs d’acord, creus que és possible trobar una solució?
És cert. Com a dada, les xifres recents desvelen que a la URV no hi ha cap persona del cos docent i investigador de menys de 35 anys amb un contracte indefinit. Ni una sola d’entre més de 2500 del nostre cos docent. Això ens dona pistes de la inestabilitat del treball acadèmic. Les persones que hem desenvolupat la carrera acadèmica els darrers anys ens hem trobat amb una concatenació de contractes temporals amb salaris que no eren suficients per la subsistència. Això vol dir que hem hagut de compaginar treballs diversos, cosa que al llarg del temps és esgotadora. Per a les persones que tenen càrregues de criança, o de cura d’altres persones, que solen ser, amb major freqüència i intensitat, les dones, la situació es torna especialment amarga, encara més si hi afegim el context competitiu i productivista, que obligava a no aturar-se si es volia mantenir la possibilitat de renovació o d’un nou contracte. Són temes que generen molta frustració, perquè toquen una qüestió central per la vida de les persones, que són les cures i el benestar en les relacions personals. Clar que la universitat ofereix vies com les beques a l’estranger, però cal pensar que són camins dissenyats per a un tipus de subjecte que pot desvincular-se del territori, que no té persones al càrrec, que pot estructurar la seua vida en funció de feines provisionals i mobilitat internacional i, evidentment, que ha tingut el privilegi o l’atzar d’una bona formació en l’anglès (sobretot). Tot això són barreres per a la majoria de persones, i també imposen un peatge elevat per a aquelles que escullen o que es veuen abocades a prendre aquest camí.
Els darrers anys s’han aprovat algunes mesures que permeten compensar un xic les càrregues de la maternitat, com els permisos d’intensificació de la recerca que poden sol·licitar persones que han hagut de dedicar el seu temps a la criança, però és innegable que la desigualtat persisteix. En les escales més elevades de la universitat, la presència de dones és menor. Els problemes a resoldre no són precisament els del “cim” o les persones que cobren més, perquè la universitat també és una estructura molt desigual que no volem apuntalar, però la dada ens serveix d’indicador per observar la menor possibilitat de les persones amb càrregues de cura de dedicar temps a la recerca. En certa mesura, és imperatiu trencar l’assumpció que cal treballar més del que hi diu al contracte. Això no hauria de ser així: ni un minut més. Tot el que no sigui fer valdre els nostres drets col·lectius, al final acaba perjudicant a tothom, però especialment a les persones que tenen menys privilegis externs a la seua feina, que no tenen coberta la subsistència si no és pel seu treball. Però la degradació de la qualitat de vida és general.
Pel que fa a la relació dins del col·lectiu del professorat, domina la competitivitat. Com creus que això pot afectar el futur de la ciència? Creus que seria possible generar i conrear dinàmiques de col·laboració?
És una tensió que ocorre als diferents entorns laborals, encara que en el cas de la universitat és cert que la competitivitat no es plantejava tant com un suplement per ascendir, sinó que es promulgava com un mínim per a subsistir en l’estructura acadèmica. Té a veure amb això de normalitzar treballar més hores de les que indica el contracte, que no hauríem de fer mai. De fet, és il·legal. Suposo que amb bones inspeccions de treball això es resoldria. I obligaria a dotar les universitats adequadament segons les hores de treball que es requereixen.
També és cert que s’ha emmarcat la universitat a la manera d’un espai de treball vocacional. La Remedios Zafra fa molt bé de fer-ne un paral·lelisme amb el treball en l’àmbit de l’art i la cultura. Així, diu ella, el presumpte “entusiasme” que sentim per formar part d’aquests entorns ens subjectivitza de manera mesella, agraïda, i ens disposa a uns sacrificis que tindran un impacte negatiu en la nostra salut, tard o d’hora. D’altres pensadores, com la Wendy Brown, dirien que estructures com les de les universitats, però també moltes d’altres, ens porten a la pressió continuada de treballar en nosaltres mateixes com a objectes d’inversió, per ser valorades en els mercats acadèmics. Diu que ens subjectivem en una “raó neoliberal”, individualista. La competitivitat a l’extrem fa que no hi hagi cap topall, que no hi hagi límits, perquè estem en una estructura on no hi ha treball digne per tothom i sempre hi pot haver algú altre amb un mèrit més que tu per “guanyar-se” la següent plaça. En síntesi, que la solidaritat és el mecanisme per posar-nos límits col·lectivament i posar-los al que se’ns exigeix, i que una redistribució dels treballs i la dignitat laboral és l’única manera de reduir l’explotació. I també és a través de la solidaritat que podem reclamar un treball que no ens alieni, que puguem fer bé. És molt útil apel·lar a totes les cultures de resistència a l’autoexplotació basada en el perfeccionisme i, encara que no ens n’adonem, en l’individualisme. De manera que trobo que s’ha de parlar de la mandra i la cura, del temps que no és laboral, prioritzar empreses de conjunt, publicar a revistes sense índex d’impacte, però sobretot, no exigir a les altres uns estàndards desproporcionats, perquè a més aquests estàndards tendeixen a invisibilitzar les desigualtats –per exemple, i com dèiem abans, qui té responsabilitats de cura, o ha de compaginar feines per arribar a final de mes, no podrà “produir” tants resultats de recerca. L’índex de sindicació entre el personal docent i investigador és molt baix, i potser això explica que la precarietat s’hagi instaurat tan còmodament en aquest espai. Si canviem l’individualisme i la competitivitat per una aproximació col·lectiva a la defensa dels nostres drets, hi tenim molt a guanyar.
No sé si puc dir que, a més, aquesta competitivitat resultava un tant absurda, perquè s’ha basat en indicadors bibliomètrics ja molt qüestionats, que han perjudicat l’interès de la recerca i el seu sentit social. Vull dir, no necessàriament eren mèrits amb els quals es pogués sentir cap satisfacció personal. Sembla que des del ministeri s’estan corregint algunes d’aquestes tendències i d’això en pot resultar un panorama més agraït.
A pesar de la lectura pessimista, sí que voldria afegir que, de facto, també hi ha dinàmiques solidàries i col·laboratives, per força i per elecció, en la nostra quotidianitat acadèmica. El que passa és que no són promogudes pel sistema universitari, que acaba premiant l’individualisme. Cal visibilitzar aquesta solidaritat, també, veure tot allò de generós que hi ha en les pràctiques quotidianes, per no desanimar-nos i perquè cal ser justos quan llegim el món. I perquè hem d’aferrar-nos-hi, expandir aquests moments solidaris, i contemplar com ens premien no des dels indicadors immediats però sí des del que més ens falta de vegades: donar sentit a la feina i l’existència.
Creus que s’estan prenent mesures adients per evitar la precarietat laboral dins de la universitat?
Per ser justa, ara mateix s’estan emprenent accions, com la convocatòria de places estructurals, convocar-les sota requisits raonables, i pensar en les maneres en què la recerca universitària pot incidir de manera positiva en la societat –fet que al final té a veure amb una altra precarietat, que és la vinculada a la buidor del treball quan sembla que és més important aconseguir resultats administratius i computables que no aportar coses positives al món.
Ara bé, un dels problemes de la universitat és que la precarietat fa molts anys que s’hi ha arrapat, se n’ha fet bastida, cosa que fa que els canvis tinguin un impacte limitat, en proporció a la magnitud de la tragèdia. Ara, amb el pla de xoc del govern i la LOSU, sí que es poden donar canvis positius per la vida de les acadèmiques; per exemple, ja s’han eliminat les acreditacions de lector o professor ajudant doctor. Això vol dir que es pot accedir a les places regulars sense haver d’acumular aquests mèrits computables dels que parlàvem abans. Això és una bona notícia, però ara el problema amb què ens trobarem és que hi ha moltíssimes persones que els darrers anys han fet esforços per aconseguir aquestes acreditacions i això tampoc no els garantirà un lloc un xic segur; se’ls posa a competir amb tothom que tingui un doctorat. A més, cal pensar que sovint el problema no era tant l’acreditació com el fet que, malgrat les persones tenien acreditacions, no hi havia places.
També es comença a valorar que les persones no facin una producció desmesurada de recerca sense profunditat ni coherència, sinó que es treballi amb ritmes adients, amb qualitat i originalitat, i considerant l’impacte social de la investigació. Al cap i a la fi, la recerca se sosté en gran mesura amb recursos públics. I tornant al tema del PTGAS, cal manifestar que tenim un problema quan en la conversa pública sobre la universitat parlem pràcticament només del personal docent i investigador, perquè el personal tècnic, de gestió, d’administració i serveis és fonamental per al sosteniment de les estructures acadèmiques, tant en docència com en recerca i funció social. Des dels departaments tenim moltes dificultats per poder incidir en la millora de condicions i l’augment d’aquestes plantilles, i ara mateix amb l’increment dels processos burocràtics i d’estudiantat, aquest personal està saturat i necessita reforços i millors condicions.
En síntesi, no es pot dir que no s’estigui fent res. Però veníem d’una universitat esventrada i feia falta una aposta més valenta en quant al paper de la universitat i en quant als recursos que necessita.
Esperem que el nou càrrec et deixi temps per continuar treballant en l’àrea de la investigació i la transferència. Amb quins projectes estàs ara engrescada al marge de la gestió?
Jo també espero que el càrrec em deixi temps; encara estic intentant discernir si efectivament serà així. Precisament fa un temps que treballo amb el David Archibald, de la Universitat de Glasgow, entorn repensar les maneres de fer recerca en el panorama acadèmic contemporani. En un dels projectes que treballem, mirem d’articular, a través del cinema documental, una xarxa entre activistes feministes de quatre ciutats històricament connectades, que ens permeten reflexionar sobre el colonialisme, els diferents feminismes i les seues arrels, i tot el que podem aprendre les unes de les altres. Les ciutats són Matanzas i l’Habana (Cuba), i Glasgow (Escòcia) i Vilanova i la Geltrú (Catalunya), amb les quals les primeres estan agermanades. A Cuba participen al projecte filòsofes com la Maydi Estrada Bayona, que forma part d’Articulación Afrofeminista. Fem servir el vincle institucional de l’agermanament com a punt de partida dels diàlegs que no s’han donat en l’espai públic amb prou profunditat (com perduren en l’actualitat les desigualtats i biaixos colonials, per exemple, o cap a on hem de transicionar quan els models dels diferents països semblen fer aigües o conduir al col·lapse ecològic global), i entenem l’audiovisual de manera dialògica, en una tradició que vàrem conèixer per Mikhail Bakhtin, però sobretot desenvolupaments diversos d’aquesta tradició que aporten pensadores amb fermesa anticolonial o descolonitzadora com Margara Millán, Francesca Gargallo, Lola Olufemi, Zuleica Romay i fins i tot persones com la Marina Garcés quan remeten a l’articulació d’ “un món comú” o Gayatri Spivak i la seua aposta per “l’empatia radical”, i evidentment cadascuna de les participants del nostre projecte. Però a banda d’escoltar, per explicar-ho de manera planera, enregistrem audiovisuals, els editem conjuntament, programem projeccions, compartim l’espai i el temps que ens transporten les imatges, etc. El treball amb companyes de Cuba ens obliga a repensar tots els supòsits, des d’assumir que és viable dissenyar el projecte comptant amb una connexió ràpida a Internet, fins com organitzar una reunió o un acte públic. Les desigualtats neocolonials ho trastoquen tot, obliguen a afinar. És un projecte que té el seu major fiançament en la British Academy –això també donaria per moltes reflexions sobre el neocolonialisme–, però que compta amb activistes i persones de les quatre ciutats, i que mira de trencar murs entre l’acadèmia i espais activistes i artístics.
A banda, també participo en un projecte que revisa la història recent de les representacions audiovisuals en quant al gènere, dirigit per Gonzalo de Lucas des de la UPF. En particular, el projecte se centra en les actrius dels films produïts a Espanya durant el període anomenat com a Transició democràtica, i de quina manera aconseguien plasmar l’emergència de noves subjectivitats femenines. La col·laboració entre universitats és important en aquest sentit, perquè és treballant plegades que podem intercanviar els aprenentatges i reflexions que fem als nostres respectius centres de treball. La col·laboració ens permet fer-ne, també, alguna cosa dialògica, que encreua les respectives trajectòries i pensades, però que no esborra cap veu sinó que ens duu a conviure i reconèixer com ens afecta l’existència de les altres.
Núria Araüna, a Twitter (X) i a Linkedin
