Per Redacció OCC InCom-UAB
Amb les entrades exhaurides des de feia dies, amb un toc de queda decretat per la Generalitat recent instaurat, dos dies abans de noves restriccions que afectarien directament a la cultura i amb l’anunci del nou confinament domiciliari a França, es presenta la pel·lícula Octubre a Barcelona a l’XCèntric, el programa de cinema experimental del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el 28 d’octubre.
Reflexió col·lectiva arran d’un taller d’investigació fílmica
Dirigida pel cineasta, assagista i teòric Érik Bullot, la pel·lícula relata, amb una durada de 34 minuts, el Procés a partir de l’experiència d’un taller d’investigació fílmica realitzat entre el 25 i el 27 d’octubre del 2019, on un grup de cineastes, estudiants i músics reflexionen de forma col·lectiva sobre com es pot fer una pel·lícula entorn el Procés d’autodeterminació català.
Érik Bullot defineix el documental com una “autoreflexió” i una “pel·lícula assaig” i explica el seu interès pel Procés pel fet de ser “un acte performatiu”. Per Bullot, el cinema té una dimensió filosòfica i es pregunta: el Procés és una repetició o una reanudació? Pot repetir-se i tenir èxit? Una altra manera de dir-ho: És una promesa morta o es pot actualitzar de nou? El cineasta confessa que aquests són els temes que l’han motivat a fer el taller. Amb aquestes preguntes al cap va néixer la idea de reunir un grup de persones per compartir idees i sentiments.
Les imatges i el so del documental s’enregistren als carrers de Barcelona, escenaris de les protestes sobre la sentència del Procés. Hi van participar Maria Castan i de Manuel, Diego Cepeda, Jorge David Pérez, Víctor Diago, Clara Heras Aguilar, Melodía Iglesias Solá, Angelina Llongueras, Jorge Moneo Quintana, Boris Monneau, Gemma Prunés Montsant, Irina Shatilo. Els participants d’aquesta experiència cinematogràfica també van poder visionar la projecció per primera vegada a aquest acte.
Érik Bullot presenta la seva obra des de Paris
Érik Bullot parla des de Paris per videoconferència, atès que amb la pandèmia no ha pogut viatjar fins a Barcelona. Gloria Vilches, coordinadora d’XCèntric, descriu el punt de partida: el director francès, molt interessat en els aspectes performatius del Procés, contacta amb Xcèntric, amb qui ja havia col·laborat anteriorment, per organitzar un taller per pensar i reflexionar sobre com podia ser una pel·lícula del Procés i que aquest debat formés part del documental -com finalment s’ha aconseguit-. Els participants havien de estar motivats, però alhora convenia que fossin d’orígens diversos, interessats en la política en general i en el Procés en particular.
Bullot avança també que es veurà una pel·lícula on els participants no porten mascaretes i parlen lliurement. “És un record arqueològic”, diu. Té el convenciment que el document obeeix a la temporalitat suspesa del Procés. Una acció col·lectiva que s’ha convertit a poc a poc en una sèrie d’aplaçaments. Parlar del Procés és parlar d’obstacles, de no acabar, sentencia des de casa seva a París.
Octubre a Barcelona combina el silenci i la pantalla en negre
Es tanquen els llums, silenci absolut, màxima expectació pels participants que veuran després d’un any el resultat del taller en forma de pel·lícula. Comença la projecció. La primera imatge és la de Carles Puigdemont declarant la República. “Després del ‘sí’ del 90%, el president Carles Puigdemont declara, el 14 d’octubre, respectar el mandat del poble perquè Catalunya esdevingui un ‘estat independent en forma de República’ i suspengui, tan bon punt acabin els aplaudiments, ‘Els efectes de la declaració d’independència’, per obrir la porta al diàleg. La República haurà durat quaranta-sis segons”, descriu Bullot al seu blog.
El documental combina el silenci i la pantalla en negre. Octubre a Barcelona intenta conciliar, seguint els desitjos d’una de les participants, la línia i el cercle: Quina és la possible pel·lícula del judici? Ha de ser una línia estesa cap a un punt d’alliberament o, al contrari, un cercle que insisteixi en la repetició de crisis?
Aquesta reflexió, exposada al començament de la pel·lícula, serveix per estructurar el guió. La pel·lícula s’estructura com una sèrie de capítols. Cada capítol té un títol: La possible pel·lícula, Des de la transició, Tiro invers, Des de la connexió, La traïció de les imatges, Du idioma, autodeterminació, fora de pantalla, i Coda. El documental respecta més o menys la cronologia lineal del taller i el fil discursiu dels debats.
Al documental apareixen part de les converses del taller, el treball en equip, l’enregistrament a l’exterior i la presa de decisions així com algunes de les reflexions dels participants sobre com hauria de ser la pel·lícula del Procés. En el visionat de la projecció es mostra com un dels participants reflexiona durant el taller sobre com seria una pel·lícula en calent, mentre passen els fets, o en fred, vista des de la distància. I una participant pensa en veu alta durant el taller: “la filmació no defineix res, el que defineix és el muntatge. El que sortirà d’aquesta pel·lícula serà el que el muntatge decideixi”.
Com un primer pas a una taula de diàleg
Després del visionat, la documentalista i creadora new media Anna Giralt, des de la seu del CCCB, entaula una conversa virtual amb el director Érik Bullot preguntant-li sobre el seu paper a la pel·lícula. Als crèdits finals no diu «una pel·lícula dirigida per…» sinó «una pel·lícula conversa proposada per Érik Bullot». Bullot li respon que al principi tenia un paper més important perquè també va participar al taller com un més i volia compartir la experiència, però a poc a poc això va canviar. Va valorar l’ambivalència: el fet que la pel·lícula estigues dirigida però a la vegada donant marge a la improvisació.
En aquest punt, Giralt li pregunta si la pel·lícula té la intencionalitat d’escoltar a qui no se sent escoltat. Bullot respon que és un primer pas a una taula de diàleg i, per això, a l’hora d’escollir participants va buscar que tinguessin diferents realitats i punts de vista i que fossin de procedències diverses. És un documental amb certa simpatia a l’independentisme, admet el cineasta.
L’octubre, un mes revolucionari
Bullot confessa que tenia una idea de la possible estructura de la pel·lícula i també algunes propostes relacionades amb les imatges, els textos i les declaracions. Però la pantalla negra enmig del documental, explica, neix a l’edició i arran de molts aspectes que no estaven previstos. El cineasta confessa que al principi volia fer un musical amb totes les declaracions de la República amb els textos oficials, però necessitava molt finançament i no en disposava. Pel que fa al muntatge, en destaca la importància de la interrupció i com amb aquesta es vol provocar una sensació de parèntesis.
Com a reflexió, lamenta no poder ser present a la sala per veure la reacció dels assistents durant la projecció i explica que veu l’aplaçament constant de la presentació de la pel·lícula com un paral·lelisme amb el Procés.
Bullot, després d’un any i enmig d’una pandèmia que ho ha canviat tot, veu el documental com un teatre de l’absurd. Per la seva banda, Giralt veu un intent de reflexió de quelcom molt complex i poc racional i en valora molt la performativitat del documental.
Per acabar, Bullot apunta que escollir el mes d’octubre per fer el taller no va ser casual sinó que va tenir en compte la connotació revolucionària d’aquest mes. Les dates són cícliques i es van repetint. Justament, l’estrena i projecció de la pel·lícula també és casualment al mes d’octubre. Anna Giralt dona per finalitzat l’acte de presentació d’Octubre a Barcelona parlant de dictadures. Això sí, l’acte acaba a una hora prudent respectant el toc de queda decretat aquella mateixa setmana.
