El sector de la cooperació fa temps que ha detectat que els estereotips i els prejudicis apareixen de forma natural tant als documentals com a les pel·lícules de ficció. Els relats sovint és conformen des d’una mirada occidental, que alhora sovint s’allunya de les realitats que volen retratar. Per això, establir punts de trobada amb mirada crítica entre l’audiovisual i la cooperació va ser la principal premissa de la trobada que Acció > Cinema, una iniciativa que promou l’audiovisual com a eina transformadora impulsada per l’Agència Catalana de Cooperació i Catalunya Film Festival, va organitzar a través de la LaFede.cat i en el marc del DocsBarcelona el 23 de maig de 2022 a l’Auditori de CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona).

Elena Subirà, responsable de relacions institucionals del DocsBarcelona, va afirmar que “cal reflexionar sobre certs aspectes que nosaltres etiquetem com a prejudicis inconscients. Sovint les imatges que utilitzem, les intervencions, els punts de partida de les nostres narracions venen marcades per prejudicis i pesos culturals i educacionals, i dels quals no en som prou conscients i pensem que ho fem des del respecte, des d’una mirada personal que és el que defineix el documental i el separa del periodisme”. Però Subirà afegeix que “no sempre es tenen en compte prou elements de les realitats de les que parlem”.

Aquesta activitat, sota el nom “La cooperació a la pantalla. Imaginari de justícia global al cinema”, va evidenciar la necessitat d’una major complicitat entre el sector audiovisual i el de la cooperació per avançar plegats cap a la justícia global. Un camí a construir, identificant debilitats i oportunitats. La trobada es va dividir en dos blocs: el paper de les ONGs i la reflexió entorn un estudi de cas a partir de la projecció del teaser de la pel·lícula «El retorn, la vida després de l’ISIS».

El paper de les ONGs. Es busquen còmplices per construir nous relats

La periodista Montse Santolino, responsable de comunicació i coordinadora de LaFede.cat (la federació catalana d’ongs), va ser l’encarregada de moderar el bloc sobre el paper de les ONGs. Aquesta part es va dedicar a parlar sobre el treball educatiu-cultural i polític de les ONGs i l’eficàcia cultural per la justícia global.

“Des de l’inici de la cooperació hi ha un imaginari molt marcat sobre què és la cooperació”, explica Santolino. La responsable de comunicació i coordinadora de LaFede.cat denuncia que “està tot molt marcat per unes imatges molt icòniques, molt associades a la fam, a la desnutrició i a la emergència, que s’han convertit en una presó narrativa per nosaltres”. Segons Montse Santolino, aquest imaginari col·lectiu ha esdevingut “la manera de representar els altres i això és una forma de dominació cultural i de violència cultural”.

Santolino explica que “parlem de justícia global perquè volem superar tota la càrrega cultural que ha tingut al llarg del temps el concepte de desenvolupament. És a dir, necessitem un nou relat per superar el relat del desenvolupament. La societat occidental legitima la seva dominació sobre el planeta a través dels seus sistemes de representació. Aquest espai de diàleg entre el món audiovisual i les ONGs per incorporar una visió postcolonial als projectes i aquestes aliances són fonamentals”.

Santolino és molt conscient del següent: “com a ONG tenim una responsabilitat cultural. El treball cultural-educomunicatiu és part de la nostra missió. Cadascuna de les nostres eleccions discursives, ja sigui a través del vocabulari, de les imatges, dels enfocaments, dels personatges o de les formes, explica la concepció que l’emissor té de la realitat de la que parla, de la seva relació amb aquesta realitat i de la reacció que busca amb els públics”. I, per tant, ella considera que es necessiten còmplices.

“Un dels exemples més clars d’aquesta violència cultural és la imatge del ‘salvador blanc’, la imatge que hem transmès culturalment: persones que arriben a altres països i pensen que poden salvar als altres. Ja estem treballant perquè aquesta imatge congelada en el nostre imaginari desaparegui”, relata la periodista. Però Santolino també pot parlar de projectes cinematogràfics que mostren noves maneres de fer: “el món del cinema ja està fent aquest tipus de discursos diferents, com ara Katmandú, a Perfect Day o Pan de Limón con Semillas de Amapola”.

Periodistes que lluitem per la justícia global i que busquen la manera de col·laborar amb les ONGs

El llenguatge audiovisual és imprescindible per les organitzacions. Sense vídeos, no podríem arribar a la ciutadania però s’ha d’aplicar un tractament periodístic informatiu diferent.

A la jornada es va parlar sobre un dels reportatges d’Agus Morales, escriptor, periodista i director de Revista 5W, revista de periodisme narratiu internacional. Morales ha dirigit Misbah, la narració d’una jove que està transformant la història de la comunitat pakistaní a Barcelona.

Agus Morales és especialista en la narrativa entorn les migracions. Ell explica que va ser corresponsal de l’agència EFE a Pakistan, des d’on va haver d’informar d’atemptats i de terrorisme. “Públicament només parlàvem de violència, però la meva tasca professional no reflectia el que jo vivia allà i no parlava d’altres coses que veia i vivia de la societat i la cultura pakistanesa”, descriu. Fruit d’aquesta contradicció, va néixer la Revista 5W, on es fan projectes de llarg recorregut.

De la seva vivència a Pakistan li va quedar clavada un espineta de no haver explicat com es vivia al país: fer la connexió entre Barcelona i Pakistan amb un projecte de la comunitat pakistanesa a Barcelona. I d’aquí neix el contacte amb Misbah, una estudiant pakistanesa de Ciències Polítiques. Ella vivia a Barcelona i només havia estat una vegada al Pakistan quan era petita. La van convidar a anar-hi i la van acompanyar a aquest viatge interior i aquesta és la base del documental, segons explica.

Com a reflexió final, Agus Morales apunta que “és important poder superar desconfiances i trobar la manera de col·laborar periodistes i ONGs per explicar històries i compartir projectes interessants”. “No som cap ONG. Som periodistes que també lluitem per la justícia global. Això és important que en siguem conscients”, diu Agus Morales.

Propostes des de l’activisme transgènere

Duviela Agredo, activista transgènere i agent de salut i sexoeducativa de Metges del Món , va presentar el projecte Enfoquem en púrpura, un projecte transfeminista i antiracista que posa el focus en els audiovisuals a través d’una mirada crítica que promou la igualtat de gènere repensant i deconstruint els estereotips de gènere que hem vist i reproduït a través dels audiovisuals. Agredo diu que “dona veu, a qui no té veu”.

El projecte neix arran d’una anàlisis sobre com es representen les dones trans al món audiovisual, la conclusió del qual és que “nosaltres no ens veiem ni ens sentíem representades en com la publicitat i l’audiovisual mostra les dones trans. No reflecteixen la realitat”. I, per això, es va crear «Enfoquem en púrpura», un projecte de transformació social amb la finalitat de desmuntar representacions que perpetuen estereotips en els nostres imaginaris i, d’aquesta manera, fomentar la igualtat d’oportunitats, promoure un pensament crític a partir de sèries de televisió, pel·lícules o anuncis publicitaris.

Estudi de cas

La trobada va acabar amb un diàleg conduit per Sònia Herrera, Doctora en Comunicació Audiovisual i Publicitat especialitzada en perspectiva de gènere, a partir de la projecció de fragments seleccionats de la pel·lícula The Return: la vida després de l’ISIS,guardonada amb premi Gaudí a la millor pel·lícula documental. Herrera, que és investigadora, docent, activista, crítica de cinema i forma part de Dones Visuals, va analitzar la perspectiva del discurs utilitzat en la pel·lícula amb Júlia Parés, co-guionista i assistent de direcció del film.

A la web de DocsBarcelona es pot llegir: “Com perdonar les persones que van ser manipulades per l’ISIS? La dura realitat d’un grup de dones atrapades pel passat fa fer-nos preguntes difícils”. Sonia Herrera apunta que “el film et situa com a espectador en un lloc incòmode” i, per ella, “aquest ha de ser un dels objectius del cinema: la transformació social”. “Aquests documentals travessen el cos i et planteges moltes preguntes”, confessa Herrera.

Júlia Pares va descriure que “el primer enfocament del film era sobre les dones kurdes, que són les que gestionen els camps i han creat els tallers. Veiem molt interessant narrar la seva lluita interna, com una dona que havia patit les conseqüències horribles de la guerra contra l’ISIS es trobava ajudant a gent que n’havia format part activament. Vam arribar al camp amb aquesta idea i ens vam trobar que l’altra banda era molt més rica del que pensàvem. Vam girar la càmera per veure tots els matisos. Però els prejudicis seguien sent-hi perquè aquestes dones havien estat molt maltractades pels mitjans i a través del diàleg i la confiança van caure els murs. No ho veiem legítim ni ètic enregistrar-ho si no s’estaven expressant de veritat. Volíem que l’espectador es replantegés els prejudicis en una hora i mitja que dura el documental”.

En el marc del visionat Herrera reflexiona en veu alta: “què és necessari mostrar perquè es transformi la mirada? Com parlar de violència sense reproduir-ne una nova?. Hi ha línies molt fines. Hi ha un valor afegit al documental, una crítica transversal no explícita a la islamofòbia”. I, com a reflexió final, Herrera considera que ens hem de plantejar com fer productes, pel·lícules o documentals que incorporin els eixos de treball de les entitats sense que les pròpies entitats es converteixin en protagonistes afegint que “el sector de l’audiovisual té un repte d’escolta molt gran: hem d’incorporar una mirada feminista, antiracista”.

Segons Herrera, a aquest documental sí que apareix la deconstrucció d’estereotips tant de gènere com tota la càrrega de islamobòbia que pateixen totes les dones. Tot això li porta a repensar les relacions de poder i geopolítiques. “És una invitació molt complexa que ens planteja i ens deixa preguntes molt interessants com a societat”, conclou Sònia Herrera.

Sens dubte, cal buscar noves narratives i repensar les nostres eleccions discursives sobre justícia global.