OCC InCom-UAB entrevista Gabriela Marques
Gabriela Marques Gonçalves és periodista i investigadora. Està graduada en Comunicació Social-Periodisme per la Universidad Federal de Goiás (Brasil) i té un postgrau en Producció i Gestió de Projectes Culturals per la mateixa universitat. A més, és Master en Comunicació per la Universitat Federal de Juiz de Fora, també de Brasil, amb una investigació sobre cultura popular. Actualment està finalitzant el seu doctorat en el departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). A la seva tesi doctoral, Gabriela Marques analitza el consum mediàtic i cultural de la població gitana de Catalunya amb l’objectiu de comprovar si una oferta que para poca atenció en aquest col·lectiu és ben rebutjada (o no) pel mateix.
Què et va portar a estudiar el consum mediàtic-cultural del col·lectiu gitano de Catalunya?
En la meva formació com a periodista i investigadora, la investigació participant a diferents moviments socials i culturals de Brasil va tenir un pes molt important. Des de 2007 vaig tenir l’oportunitat i l’experiència de treballar amb els moviments de lluita per l’habitatge, amb els moviments de pagesos i indígenes, i amb el moviment negre. A una trobada de cultures tradicionals, en la que vaig participar en l’equip de comunicació, vaig conèixer una gitana brasilera en un debat sobre dones. Em van arribar al cor les coses que va dir i això va fer que passessin a interessar-me els temes relacionats amb aquesta comunitat.
Quan vaig acabar el meu Màster vaig decidir començar a investigar el tema, buscant bibliografia i materials sobre l’activisme gitano, i vaig descobrir que n’hi havia molt poques investigacions en l’àrea de comunicació sobre aquesta població. Així vaig arribar a un projecte que pretenia investigar les pràctiques comunicatives de les comunitats gitanes. Més tard, vaig incorporar també el consum cultural, intentant arribar més enllà dels mitjans de comunicació. Volia aprofundir en el consum del col·lectiu gitano en qualitat de ciutadania i també indagar sobre els debats en relació amb la seva representació mediàtica.
Quins eren els teus principals objectius?
Considerant la història de persecució i els processos de marginació que la població gitana ha patit al llarg de molts segles, el principal objectiu era comprendre si tot allò es reflecteix d’alguna manera en el consum mediàtic i cultural d’avui en dia. Per exemple, evitant els continguts que els associen automàticament amb comportaments delictius o, en un sentit més ampli, evitant una oferta mediàtica que no reflecteix la seva realitat. D’aquesta manera vaig buscar, a partir de la realització d’entrevistes qualitatives a una mostra de persones, comprendre quins tipus de continguts els interessen i la seva opinió sobre l’oferta actual, així com detectar si tenen un especial interès pels productes directament relacionats amb el seu poble i la seva opinió sobre com els mitjans els representen.
Quines conclusions destacaries? El col·lectiu gitano rebutja l’oferta cultural-mediàtica per considerar-la un contingut més pensant per als paios que per a ells? Quina opinió tenen de la manera en què els mitjans parlen d’ells?
La primera cosa que destacaria és la diversitat que n’hi ha dins de la població gitana, una qüestió que va quedar clarament patent a la meva mostra, formada tan sols per 20 persones en ser un treball qualitatiu. Encara que es parli d’una identitat col·lectiva, la veritat és que la identitat gitana dialoga amb moltes altres, el que ens impedeix trobar aspectes homogenis o generalitzadors.
Sobre el seu consum, el que he trobat és que no es produeix cap mena de rebuig als continguts que podem anomenar mainstream, encara que sigui una oferta produïda bàsicament per paios i per a paios. La població gitana entrevistada segueix aquests continguts i, al nostre marc teòric, trobem moltes idees que ens poden ajudar a entendre-ho. Estem parlant d’una població que porta segles a Espanya. Per una banda, va participar en la formació històrica, cultural i social del país. I, per altra banda, el procés de persecució que va patir el va fer perdre la seva llengua, el Romanó. Aquests dos fets han propiciat que històricament hagin compartit la mateixa oferta que la població majoritària espanyola.
A més, és molt important destacar també el paper de les xarxes familiars i veïnals de la població gitana. Aquestes els permeten construir espais propis de resistència i de valorització de la seva cultura i identitat, que no necessàriament han d’estar relacionats amb els mitjans de comunicació.
No obstant això, aquesta acceptació no pot entendre’s com una falta de crítica als continguts. Qüestionen àmpliament com els mitjans els representen. A més, són molt conscients que els missatges emesos interfereixen directament en la manera de relacionar-se amb la societat majoritària. I no tan sols això sinó que, a més, són capaços de fer propostes per canviar aquella realitat. Per exemple, suggereixen que la seva història hauria de ser més comentada als mitjans, que les entitats gitanes podrien participar en la formació dels professionals de la comunicació o que els mitjans que no respecten els codis ètics de la professió haurien de ser sancionats.
Quins obstacles vas trobar al teu treball de camp i com els vas solucionar?
El principal obstacle es va donar en l’apropament a la població gitana a l’inici del meu treball de camp. A la bibliografia acadèmica n’hi ha molts textos que parlen de la desconfiança davant els investigadors, davant els representants d’institucions polítiques, davant els agents externs. En molts casos, això és degut al fet que perceben que quan s’ha respost a aquest tipus de sol·licituds no s’ha rebut res positiu a canvi. A més, jo acabava d’arribar a Barcelona i no coneixia ningú.
Crec que sempre es pregunten coses com: per què serveix participar?, quins interessos n’hi ha al darrere de tot això? O què es farà amb la informació obtinguda? I ho veig molt normal. De fet, nosaltres, les investigadores i els investigadors, també ens fem aquestes mateixes preguntes o, almenys, hauríem de fer-nos-les.
La solució que vaig trobar per superar aquest obstacle va ser involucrar-me i participar en les activitats organitzades per entitats gitanes. Primer vaig conèixer a les persones més actives i la seva feina. Després de gairebé un any, vaig poder començar a explicar a determinades persones i entitats el meu projecte. La meva implicació també va contribuir al fet que ells i elles em coneguessin millor i, d’alguna manera, això va servir com donar alguna cosa a canvi de la seva col·laboració al meu projecte.
Tota aquesta experiència va acabar generant-me un nou repte, intentar que al text de la meva tesi doctoral quedés reflectida la diversitat que havia detectat al meu treball de camp. Com a qualsevol treball qualitatiu, em vaig preocupar de recollir els seus arguments, les seves expressions, les seves vivències tenint molt en compte les seves paraules. Però, a més, vaig haver de preocupar-me per elaborar un discurs que reflectís la diversitat que em vaig trobar.
Què li diries a una persona interessada a estudiar el col·lectiu gitano des de l’àrea de la comunicació? Li suggeriries algun tema? L’aconsellaries alguna cosa? L’animaries a fer el projecte?
L’animaria a fer-lo, però li diria que, abans de començar, s’ha de comprendre la seva història, llegir, veure pel·lícules, parlar amb gitanos i gitanes. Després, el suggeriria que realitzés un estudi en el qual la població gitana fos la protagonista. Això el podria portar a analitzar projectes comunicatius avui en marxa desenvolupats per activistes i entitats gitanes com els programes de ràdio Gitanos, de RNE, i Ververipen, de l’Emisora Escuela M21 de Madrid; el diari i les revistes de la Unión Romaní o la revista Amarí; o les pel·lícules de l’associació Voces Gitanas i el treball audiovisual de José Heredia, per citar alguns exemples.
A l’entorn digital, n’hi ha una gran quantitat de blogs, com Insumisas Gitanas i Pretendemos Gitanizar el Mundo, a més de perfils d’activistes a les xarxes socials com el de Silvia Agüero. N’hi ha també projectes de formació en comunicació que són desenvolupats amb nens i nenes gitanes.
A més, es pot analitzar, amb una mirada crítica, el que s’està produint als mitjans de comunicació sobre la població gitana, com ja apareix reflectit a l’informe “Periodistes contra el racisme?”, de la Unió Romaní, o el projecte Rromani Pativ, de la Red Antidicriminatoria Gitana (RAG). No puc enumerar aquí tot el que hi ha, perquè n’hi ha una gran quantitat de materials que poden ser analitzats.
Per altra banda, encara n’hi ha molta feina a fer per a donar visibilitat a la història i als projectes realitzats pel Poble Gitano des de diferents àmbits. Per això, els animaria també a realitzar projectes de comunicació que els ajudin a construir aquestes narratives en concordança amb la comunitat i de forma participativa.
A partir del teu treball, diries que l’antigitanisme continua?
Sí. L’antigitanisme és estructural i segueix en diferents àmbits. Ho vaig veure amb els meus propis ulls per la reacció d’algunes persones quan els hi deia que estava treballant amb els gitanos, en les històries i anècdotes que gitanos i gitanes em van explicar durant el treball de camp d’actituds racistes cap a ells, en tot el material de mitjans de comunicació que vaig seguir durant aquests anys, etcètera.
L’antigitanisme es manifesta en grans actes institucionals, però també en el dia a dia, a través dels microracismes, com una mirada determinada, com quan eviten seure al seu costat al transport públic, la desconfiança a una botiga, la desestimació de la seva capacitat per a realitzar alguna cosa… Vaig escoltar moltes històries en aquest sentit i, per a mi, va ser inevitable no comparar-los amb la realitat de la població negra, ja que jo sóc afrodescendent.
Però la forma d’antigitanisme que més em va cridar l’atenció va ser el desconeixement de la població majoritària de la història del Poble Gitano, de les persecucions i discriminacions que han patit. El silenciament de les persones gitanes han invisibilitzat les seves històries, les seves cultures, els seus coneixements, les diferents maneres de veure el món. I tot allò deriva en l’antigitanisme.
