Redacció OCC InCom-UAB
Entrevistem Rosa Suriñach Frígola, membre del Programa d’Assentaments Humans de Nacions Unides (ONU-Habitat), l’objectiu del qual és promoure el canvi transformador a les ciutats i assentaments humans a través del coneixement, l’assessorament polític, l’assistència tècnica i l’acció col·laborativa per no deixar ningú ni cap lloc enrere.
Rosa Suriñach compta amb més de 15 anys d’experiència en la promoció i divulgació de polítiques locals i del desenvolupament urbà sostenible. Ha gestionat projectes de divulgació urbana a diversos països del món, incloent Colòmbia, Kènia, Brasil, Estats Units, entre d’altres. Forma part del procés d’elaboració de la Nova Agenda Urbana com a responsable de mobilització i difusió dins el Secretariat Habitat III de les Nacions Unides. Actualment lidera les aliances i la incidència política de l’àrea de resiliència d’ONU-Habitat, l’agència de les Nacions Unides dedicada a la transformació urbana sostenible.
Quins són els objectius d’ONU-Habitat?
ONU-Habitat és l’agència de Nacions Unides que es dedica a la promoció de les ciutats i assentaments humans més sostenibles. És a dir, nosaltres ens dediquem a millorar la vida de les persones allà on hi ha més població, que sabem que és a les zones urbanes. I d’aquí que siguem l’agència de les ciutats. Mirem quins són els reptes dels assentaments humans i intentem posar fre a aspectes com el creixement desordenat i no planificat de les ciutats.
Quines són les teves responsabilitats i funcions dins d’aquest programa?
Des de fa 11 anys treballo a l’ONU-Habitat i he tingut diverses responsabilitats, moltes d’elles relacionades amb la mobilització dels actors que tenen un paper en les agendes urbanes. Una de les meves funcions és la d’advocacy. És una paraula que costa traduir al català, però seria el fet d’alçar la veu i posar sobre les agendes polítiques els temes urbans. Ara, des d’aquest àmbit de l’advocacy, treballem per posar en relleu la resiliència urbana des de l’oficina que hi ha a Barcelona.
De què es parla quan es parla d’una ciutat socialment sostenible? Què vol dir que una ciutat sigui socialment sostenible?
La sostenibilitat s’aguanta sobre tres pilars: l’aspecte mediambiental, l’aspecte econòmic i l’aspecte social. Socialment sostenible significa que és ciutat justa, que és una ciutat per a tothom. Quan pensem amb una ciutat justa i en una ciutat per a tothom hem d’introduir molts elements, com ara com entenem la democràcia a l’espai públic però, per altra banda, com entenem també l’accés als serveis bàsics com és l’habitatge, la salut, l’educació, la feina o la mobilitat i el transport. Això és una ciutat socialment sostenible.
Al context català, s’està treballant en aquest sentit? Hi ha alguna ciutat o projecte que destaqui en aquest sentit?
Al context català hem d’entendre que estem dins d’una regió que és Europa, que és una regió dins del món desenvolupat. Al ser una regió desenvolupada i que tradicionalment ha estat una referència molt forta del benestar, significa que la majoria de països d’Europa tenen accés universal a la salut, accés universal a la educació i, a molta menys escala, accés a l’habitatge.
Partim, doncs, d’un punt de partida molt diferent al d’altres regions del món, que és la mirada que tenim des d’ONU-Habitat. La nostra feina també s’encarrila en aquelles regions del món que sabem que en els propers anys s’urbanitzaran més ràpidament, és a dir, que serà on hi haurà un creixement de la població més elevat i que passaran de tenir 40% de zones urbanitzades a tenir-ne un 60 o 70%. A Europa o Amèrica del Nord ja estem en aquestes xifres i, fins i tot, aquestes arriben al 80%. Però hi ha zones que encara han de fer aquesta revolució. Els reptes socials, mediambientals i econòmics estan en zones com Àfrica o Sud-est asiàtic, regions del món que ara mateix s’estan expandint. I el problema que hi veiem és que els models urbans no són sostenibles.
El model sostenible de ciutat és el d’una ciutat compacta i d’usos mixtes. Barcelona ho és, per posar un exemple. És una ciutat compacta on és fàcil oferir serveis a tothom d’una manera més inclusiva, i també facilita que s’hi pugui implementar un model de mobilitat sostenible. El que ens passa en altres models de ciutats més extenses i poc denses, per exemple, és que es fa un ús elevat del vehicle privat contaminant.
Pel que fa als usos mixtes, això és el que fa que la ciutat sigui viva i en un mateix espai hi hagi habitatge, comerç, recerca, universitats o oportunitats professionals i això fa que hi hagi vida al barri i a la comunitat. Si creem ciutats en què se segrega un espai d’ús empresarial, un districte financer, un altre espai residencial o bé centres comercials apartats, creem ciutats on no es tindran els serveis bàsics a prop. La clau de les ciutats són els usos mixtes.
Nosaltres treballem per evitar que neixin ciutats que no siguin sostenibles i que no es repliquin models que sabem que no funcionen.
El nostre Observatori (OCC InCom-UAB) està especialitat en comunicació i, aprofitant tot el teu coneixement sobre la ciutat, ens agradaria saber quina és la teva opinió sobrecom, en termes generals, poden contribuir les tecnologies de la comunicació en la construcció de ciutats socialment sostenibles.
La comunicació sempre és un factor molt important en tot i en la construcció de ciutats també. I aquí afegim el que en diem en anglès iawareness, que podríem traduir com la sensibilització o la conscienciació. Els grans canvis de model de com convivim i dels hàbits necessiten d’un acompanyament i d’un gran consens ciutadà. Per exemple, si necessitem passar d’una mobilitat del vehicle privat contaminant a una mobilitat col·lectiva com és el transport públic o una mobilitat sostenible com anar en bicicleta o a peu, a part d’haver-hi polítiques molt atrevides en aquest sentit, hi ha d’haver un canvi de cultura des de la ciutadana. I, per tant, la comunicació incideix en tot això. Quan parlem de fer canvis cap al desenvolupament sostenible hi ha un punt molt essencial que és com treballem la sensibilització des d’una visió molt àmplia.
Nosaltres analitzem l’entorn urbà per veure com poden ser més resilients. Sempre afegim una branca que és com podem sensibilitzar la ciutadania. Si nosaltres treballem en una anàlisi i recomanem una sèrie d’accions però no fem una transformació amb el ciutadà i la ciutadana, segurament no tindrà èxit.
Els projectes que van cap a un camí de sostenibilitat tenen molts frens culturals i aquí la comunicació, sens dubte, hi té un paper molt important.
Des de fa uns anys estem veient com la ciutat evita la possibilitat de viure al carrer, posant bancs individuals, col·locant elements que impedeixen seure a un esglaó,… la presència de les minories, de persones amb pocs recursos,.. és un fet present a totes les ciutats. Com es pot pensar en un espai públic per a tothom? Quin paper poden tenir les tecnologies de la comunicació en l’assoliment d’unes ciutats més inclusives?
L’espai públic és l’essència de la ciutat. Es diu que una ciutat ha de tenir la meitat d’espai públic i la meitat d’espai privat. Si ens trobem amb ciutats que això no passa vol dir que hi ha un problema. S’està veient que a les urbanitzacions es creen carrers fins i tot que són privats. Però això no és espai públic, això és espai privat.
El que dona la democràcia d’una ciutat és l’espai públic. El carrer és la principal reivindicació. Aquest espai públic s’ha de treballar i no es pot abandonar. És un espai del que s’ha de poder apoderar la ciutadania. Cada vegada hi ha més projectes col·laboratius com els horts urbans com a iniciativa de veïns. Però també s’ha de treballar des de les administracions. Si no es té cura de l’espai públic, es creen espais morts dels que s’apodera la informalitat i la delinqüència. I se n’apoderen quan la ciutat no és justa i està socialment treballada. Se’l fan seu perquè no tenen un altre lloc. S’ha de donar una resposta holística.
El gran debat de l’espai públic és qui el domina? Per posar un exemple, a Barcelona un 60% de l’espai públic el domina el vehicle privat o motoritzat, el cotxe o la moto. Quan parlem de qüestions de democràcia de l’espai públic un dels primers aspectes que es prioritzen, dins de la piràmide de la mobilitat sostenible, és el vianant, la mobilitat activa i el transport públic. Per últim, el transport privat.
El camí és aquest. No podem evitar fer el canvi de mobilitat per qüestions de salut personal i per qüestions de salut planetària. El problema és que perdrem privilegis com a regió desenvolupada i rica, i això costa molt d’acceptar i per això hi ha tanta reticència. El canvi és evident que s’ha de fer.
I en relació amb la construcció d’unes ciutats més segures?
La seguretat té diversos aspectes. La seguretat va molt relacionada amb la capacitat social i econòmica d’una ciutat. Quan no hi ha problemes no hi ha violència. I un altre tema és el tractament de l’espai públic, si està treballat, si està il·luminat i si ha estat pensat urbanísticament que tingui uns usos mixtes. Per tant, tindrà vida tot el dia. No estaràs caminant per carrers que estàs sol. També si està pensat amb una perspectiva de gènere i inclusiva, que pugui tenir més bancs per descansar o fonts per hidratar-se. Que transitar per la ciutat no signifiqui travessar grans espais buits i que es tingui en compte l’accessibilitat.
Tots aquests aspectes són el que entenem com a seguretat. Però hi ha més mirades. Ara, per exemple, estic amb un projecte sobre la seguretat de la bicicleta perquè els carrils bici no estan pensats de forma inclusiva, perquè s’hi sentin segurs tant infants com gent gran. S’ha de treballar com es dissenya aquesta infraestructura perquè ara mateix per un perfil determinat de persones és insegura. La bicicleta a les ciutats està pensada, majoritàriament, per l’oci però no com a mitjà transport.
L’ús de càmeres de vigilància, o de qualsevol mecanisme que serveixi per detectar el que succeeix als carrers, és èticament correcte? A vegades es compara amb el futur que es reflectia a la novel·la 1984, té sentit fer aquest símil?
Nosaltres no treballem el concepte de la seguretat urbana des de la vessant d’incorporar càmeres de seguretat. Per nosaltres la seguretat és com treballem la ciutat des de la vessant social, des de la vessant econòmica, o del propi espai públic com dèiem. No treballem la seguretat des del punt de vista del control de la població.
La tecnologia va molt ràpid i el sector privat també, però l’administració i la part legislativa va més lenta. Ens trobem que hi ha grans buits legals amb la digitalització en general. No hi ha normatives que puguin regular l’ús de les noves tecnologies. També pretenem ajudar als govern amb l’ús de les noves tecnologies i la digitalització.
Sobre els espais públics pensats per nens i nenes, com s’està gestionant això a Europa? i a Catalunya? Atès l’elevat nombre d’hores que la infantesa dedica a l’oci digital, considerem que aquest és un tema molt important.
Si es treuen els infants de l’espai públic, aquests infants acaben anant a l’espai privat que és la casa i el fet d’acabar davant de les pantalles és natural i s’està incentivant. Si l’espai públic està pensat perquè s’hi puguin estar els infants, espais segurs on no hi hagi cotxes, que s’hi pugui jugar i hi pugui haver relacions socials i humanes entre els nens, tot millorarà.
I també cal potenciar l’autonomia dels infants. Cada vegada s’augmenta més l’edat en què la canalla va sola a l’escola. Els anem restant autonomia segurament per la percepció d’inseguretat. I acabem de nou a l’espai privat amb poca autonomia, que deriva amb baixa autoestima i, arran d’aquí, els problemes de salut mental entre els joves estan augmentant.
Hi ha una tendència en defensa d’un urbanisme feminista, creus que és necessari tenir perspectiva de gènere a l’hora de pensar les ciutats?
Totalment. Amb tots els aspectes de la vida és necessari tenir perspectiva de gènere. Les ciutats no han estat pensades ni des de la dona ni per a la dona. Hi ha grups que treballen sobre això. Se sap que les dones són qui fan més ús del transport públic, qui estan més presents al barri, són les grans responsables de les cures familiars no només dels infants sinó d’altres persones de l’entorn familiar. Així mateix, una dona, per exemple, té més necessitat de fer ús d’un bany públic o també cal tenir en compte la mobilitat accessible, perquè moltes vegades són les dones qui van amb carro a comprar o amb el carret dels infants. L’urbanisme pensat per dones és un urbanisme molt més inclusiu perquè les experiències de la ciutat que hem tingut són diferents.
L’obsolescència programada fa que la necessitat de renovar aparells i equips tecnològics sigui gairebé constant. Quina és la millor manera de gestionar aquests residus?
El reutilitzar és un aspecte que no tenim en compte. Reduir, reutilitzar i reciclar. Cada cop hi ha més consciencia en aquest sentit però la indústria ens dirigeix cap a una altra banda. Cada cop hi ha més xarxes comunitàries que fomenten compartir material que no en fas ús. La clau està en com reduir el consum, no necessitem tantes coses i ho sabem.
Quin paper poden tenir les tecnologies de la comunicació en la construcció de les ciutats del futur?
La creació de comunitat, tots els moviments associatius i la relació veïnal també ha d’anar acompanyada de les noves tecnologies, de les xarxes, dels grups de WhatsApp i de Telegram. Hi ha una part digital que es combina molt bé amb la part social que convivim al dia a dia i això és un punt afegit. Amb les tecnologies ens podem connectar amb molta altra gent i d’altra manera, podem comunicar molt més ràpidament i això ajuda a mobilitzar. La capacitat de mobilització ha augmentat sens dubte amb les tecnologies. I un altre aspecte és com apliquem la tecnologia per avançar cap a la sostenibilitat. No hem d’anar deslligats de la tecnologia. Sense la tecnologia no farem un canvi.
Està la ciutadania preparada per aquests canvis? Com es pot divulgar la necessitat de caminar cap a ciutats més sostenibles?
Els canvis costen. Tots. És un treball conjunt des de l’administració, el món acadèmic, l’empresa, la societat civil. S’ha de començar a plantejar una manera d’entendre el futur una mica diferent i de comunicar-ho també i de fer-ne partícip a tothom. La divulgació ha de venir de totes bandes, no només una divulgació institucional sinó també des d’una xerrada on puguin sortir altaveus diferents i líders. El que ajuda més des de la part comunicativa és no anar en contra de qualsevol d’aquests canvis.
