La manera com informen els mitjans -el llenguatge que empren, les fonts que citen i els esdeveniments que cobreixen- té un gran impacte en el debat social sobre les polítiques que es duen a terme. Dit d’una altra manera, els mitjans tenen el poder d’afavorir una determinada opinió pública i de silenciar altres.
I, amb aquest punt de partida, la cultura de pau no surt ben parada. De cada 10 articles sobre l’escalada armamentista a Europa, vuit tenen un posicionament favorable a les polítiques de militarització.
Aquesta és una de les conclusions de l’informe “Els mitjans davant el projecte de remilitarització d’Europa”, elaborat conjuntament per Mèdia.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans -impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils– i Lafede.cat. L’estudi, una anàlisi del tractament mediàtic de l’escalada armamentista a Europa, es va presentar el 4 de desembre a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona.
L’objectiu d’aquest treball és “detectar possibles biaixos argumentals en favor d’una de les opcions possibles en el debat així com provar si hi ha un posicionament dels mitjans informatius”, segons va explicar el periodista Joan Canela, autor del document. Es van analitzar 63 textos sobre la remilitarització europea: 41 peces informatives i 22 articles d’opinió. La mostra està formada per textos publicats a diversos mitjans amb presència a Catalunya (Ara, Catalana de Mitjans Audiovisuals-CCMA, elDiario.es, El Mundo, El Periódico, El País i La Vanguardia) i, més concretament, les seves edicions digitals entre el 28 de febrer de 2024 – dia del discurs de la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen amb el qual va alertar sobre el perill d’una guerra a gran escala dins el territori de la Unió Europea- i l’11 de juliol de 2024, quan finalitza la cimera anual de l’OTAN a Washington.
Domini de les fonts oficials governamentals i d’agents a favor de la militarització
El 78% de la mostra tenen un posicionament favorable a les polítiques de militarització i tan sol un 9% són crítiques amb aquest plantejament. Pel que fa al llenguatge, aspecte essencial en la construcció del sentit, el 71% empren un llenguatge que normalitza aquest discurs militarista, mentre que es més neutre en el 29% dels casos. En relació a les fonts de les 41 peces informatives, el 46% citen exclusivament fonts oficials governamentals o altres actors que també tenen discursos o interessos a favor de la militarització. Només el 19% menciona altres fonts més diverses i amb opinions més crítiques amb aquestes polítiques.
Joan Canela comenta que “el problema comença quan es comprova que, dels 41 articles d’informació analitzats, a 31 -un 76% del total- les úniques fonts emprades són governamentals o d’experts partidaris del rearmament i la confrontació, incloent-hi representants d’empreses armamentístiques”. Així mateix, el periodista també apunta la no-existència d’opcions alternatives. Fins i tot, va remarcar que a 31 articles (49%) es pot llegir l’expressió “no hi ha alternativa”, en defensa de les polítiques militaristes.
Recomanacions per un periodisme de pau
L’informe inclou un decàleg de recomanacions per fer un periodisme de pau.
- El focus. Posar el focus i el micròfon en els qui pateixen les guerres i no en els qui les provoquen. Deixar clar que una guerra mai pot ser bona és el primer pas per oposar-se a una guerra.
- Subjecte i objecte. Les víctimes de les guerres no són objectes que simplement pateixen les decisions dels altres, sinó subjectes actius amb veu pròpia i que han de ser escoltats, i hem de donar-los altaveus.
- Explicar la quotidianitat. Més enllà dels titulars espectaculars d’explosions i batalles, també és important explicar com es viu al dia a dia en una guerra.
- Donar veu a qui construeix. Cal escoltar i donar altaveu i context als qui construeixen enfront dels qui destrueixen. És fonamental per a una cultura que ens allunyi del bel·licisme actual, i recordar que sobretot són les dones de les poblacions afectades, que solen ser fonamentals en els processos de justícia transicional i de reparació del teixit social trencat pels conflictes.
- No acceptar els termes del poder. No es pot acceptar el debat en els termes en què el plantegen els governs europeus o la Comissió Europea. S’ha de cobrir el que diuen, però això no vol dir regalar-los els titulars.
- Informació per a la mobilització. No n’hi ha prou amb informar dels mals de les guerres, també cal afavorir la mobilització ciutadana per forçar els governs a abandonar les polítiques guerreres.
- Cultura de la pau. Cal ubicar la cultura de pau allà on n’hi ha: a la societat, al món, en textos; en segon lloc, estudiar-la; en tercer lloc, aturar-se a mirar amb nous ulls el seu propi treball en la cobertura de conflictes i, en quart lloc, intentar pensar en quins són els efectes de la seva cobertura sobre els conflictes de què s’ocupen.
- Canviar els mitjans. Cal convertir el periodisme de pau en una part de la política comunicativa i línia editorial de les grans corporacions de mitjans de comunicació.
- Implicar-se. Els mitjans no han de mirar els debats com si estiguessin fora del ring, hi són i han d’actuar responsablement.
L’acte de presentació d’aquest treball va comptar amb una taula d’anàlisis i debat sobre com promoure el periodisme de pau amb els periodistes Patricia Simón i Albert Mercadé, a més del professor de periodisme de conflictes a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Xavier Giró. Carme Verdoy, editora de Mèdia.cat, va ser la moderadora.
Cal evitar els biaixos adquirits i que l’adrenalina condicioni el discurs
Patricia Simón, reportera i periodista d’investigació freelance especialitzada en relacions internacionals i drets humans, és també autora de diversos llibres, com per exemple Miedo. Viaje por un mundo que se resiste a ser gobernado por el odio (Debate, 2022). Simón ha fet cobertures periodístiques a més de 25 països i els últims anys ha documentat guerres com les d’Ucraïna, Mali, Sudan i Palestina. La seva visió és reveladora: “S’ha d’estar vigilant amb els propis biaixos. Quan cobreixes un conflicte amb el dolor de les víctimes, et pots convertir en algú que fas publicitat governamental. A vegades, sent conscient i altres vegades, no. De vegades veus que és la noticia del dia i ho publiques immediatament sense qüestionar ni tenir activat el sentit crític. Amb l’adrenalina que tens a la zona de combat acabes reproduint el periodisme de conflicte. El relat èpic real és el més difícil d’aconseguir de primera mà perquè qualsevol exercit intentarà que no s’accedeix a ell”.
“El periodisme de pau té una mirada decolonial i antiracista i deixa enrere el barbarisme. Si no, no fem més que parlar de bàrbars que es maten entre si”, diu Patricia Simón. A més, Simón alerta que falta contextualitzar la informació. “Es presenten les notícies en format de flash i fets inconnexos i imprevisibles. Quan moltes vegades no és així”, conclou. Simón també adverteix que hi ha una certa tendència a reproduir clixés amanits com per exemple entorn la imatge dels soldats.
La periodista, que observa els conflictes amb perspectiva de gènere, senyala que la mirada feminista és essencial. Simón narra com “a la guerra d’Ucraïna – per citar el cas més recent- quan hi va haver el primer èxode, les dones les deixaven sortir perquè la seva funció era cuidar les persones dependents, els menors i les persones grans, i els homes s’havien de quedar”.
Cal formació específica
Albert Mercadé és periodista a 3CAT i director d’Els Matins, a més de professor a la Universitat Pompeu Fabra on ara dirigeix la microcredencial en Periodisme en zones de conflictes i entorns hostils. L’any 2023 va ser enviat especial a la guerra d’Ucraïna per Catalunya Ràdio, on ha estat coordinador i director d’El Matí.
Mercadé dona a entendre que a Europa havíem perdut el costum de narrar conflictes bèl·lics i que la invasió russa a Ucraïna ens va agafar per sorpresa: “És cert que n’hi ha però ens queden lluny i des dels mitjans de comunicació d’aquí no li donem importància. De sobte, truca a la porta una gran guerra d’Europa i ens plantegem com ho hem d’explicar”.
Mercadé admet que va marxar cap a Ucraïna amb una ma al davant i l’altra al darrera, sense cap preparació per poder-ho fer. “Vam marxar desprotegits, sense preparació, sense context, sense bagatge i sense experiència”, confessa. I, un cop va arribar a Ucraïna, es va adonar que la majoria de periodistes no tenien formació mínima per cobrir informació en zones on tot ha saltat pels aires.
“Què hi ha darrera una guerra? Fins que no hi ets no t’imagines”, explica Mercadé. “Una guerra és un món destruït. Un lloc on tot funciona d’una altra manera”, continua el periodista. No obstant, Mercadé no parla només de conflictes bèl·lics: “un entorn hostil pot ser un terratrèmol o una inundació, com la DANA ara a València. En definitiva, desastres humanitaris”.
Per Mercadé el problema és el mateix, es tracta d’ informar des de l’ètica periodística en un lloc on les fonts són militars o gent que ho ha perdut absolutament tot. Quina informació es pot obtenir quan la prioritat de les persones afectades és sobreviure?
Ofegats en la immediatesa
Xavier Giró, autor de llibre Contra la Neutralitat. Un periodisme de pau i de lluita (Pol·len Edicions, 2024), apunta que “no som aquí per explicar el món si no per fer-lo millor”. Giró considera que aquesta idea hauria de fer-se servir com a premissa del periodisme de pau. Giró apunta que en una guerra “la novetat immediata desplaça l’explicació de fons, que és el que necessitem per combatre les guerres. Necessitem una estratègia que vagi més enllà de cobrir esdeveniments. Necessitem no pensar la guerra com explicar el que passa un dia rere l’altre, sinó com un fenomen que hem de combatre”. Per Giró, això és anar contracorrent perquè, en periodisme, la notícia ara és immediatesa i, en canvi, un procés de pau és llarg.
Giró és molt crític amb el periodisme que es fa ara, “des del periodisme no estem fent res per aturar la guerra, només mirem el panorama. No n’hi ha prou amb veure què passa. Hem d’assumir que el periodisme quan és part del conflicte és converteix en un actor i hem de mirar més enllà de la immediatesa. Mirar estratègicament per treballar per la pau”.
Parlem de solucions
Mercadé considera que, per una banda, s’ha d’explicar el panorama geo-polític de la manera més freda possible. “Estem a un món on les guerres són una realitat”, ens diu. I, de l’altra, s’ha d’explicar el dolor d’una guerra. Això, per a Mercadé, implica enviar gent a cobrir la guerra. “Una de les coses que pot fer el periodisme per acostar-se a la realitat és anar al front”, ens diu. Per a Mercadé, el tractament des de les redaccions resulta molt fred perquè en aquests casos del que es parla és de xifres: “100 morts és una estadística, però una mort és una tragèdia. I l’única manera d’entendre les morts és explicar una història i la història només s’explica si ets allà. Per això, és important poder enviar gent a les zones de conflictes ben preparats”.
Simón pensa que si ens quedem només amb el relat del sofriment, el que es fa és entreteniment i no es provoca cap transformació, atès que no es debilita a qui causa el dolor. “Les peces que calen i perduren en el temps són les que recullen el testimoni de la víctima, la persona supervivent. El següent pas és assenyalar qui es lucra del conflicte, qui va boicotejar les negociacions prèvies”, diu Simón. La reportera lamenta que s’hagi normalitzat la guerra i la violència. I, a més a més, “la imatge i el missatge que es segueix reforçant és que els militars són els que poden donar resposta”, ens diu Simón. La periodista també comenta el problema de que la gent cada vegada s’informi menys.
Per Giró, “fem tard”. El professor de la UAB comenta que “ens plantem a una guerra quan ja ha començat, però l’hem de cobrir per explicar l’horror i hem d’ajudar a les víctimes a aturar-ho el més aviat possible. La cobertura de la guerra és atropellada: sobre els morts i els danys materials, i no hi ha espai per trencar aquesta lògica”. Giró considera que “revelar el dolor és un primer pas per prendre consciència, però hem de veure què podem fer per aturar el dolor”.
La conclusió del debat és clara: el repte és tenir una mirada humanitària i fer un bon periodisme amb veus que apostin per la pau. Però les experiències periodístiques reflecteixen importants obstacles a l’hora de treballar per aquest ideal.
Recuperar la presentació de l’informe “Els mitjans davant el projecte de remilitarització d’Europa” (vídeo): Enllaç
