Com narrar el dolor en temps d’impunitat? Com cuidar el llenguatge en un context on l’ofici del periodisme es troba cada vegada més sotmès a la lògica de l’espectacle, la tebiesa o la complicitat silenciosa?
Dins del cicle “Què passa al món?” organitzat pel CIDOB, la filòsofa Marina Garcés i la periodista Patricia Simón, autora del llibre “Narrar el abismo. Periodismo de conflictos en tiempos de impunidad” (Debate: 2025), van reflexionar sobre l’ètica del reporterisme de guerra, els seus dilemes, dubtes i contradiccions. La conversa, que va tenir lloc el 13 d’octubre, la va moderar Agus Morales, periodista, escriptor i director de Revista 5W.
Amb la lectura d’aquest fragment del llibre, que construeix una reflexió ètica i política sobre el sentit de narrar el dolor, va arrencar la tertúlia al CIDOB:
“El periodisme consisteix també a desxifrar el llenguatge del poder, esbrossar-lo de xerrameca i filibusterisme, fins deixar les idees i els fets proposats. Abans de les fake news, ja lidiàvem diàriament amb la mentida. Abans que hi hagués fàbriques de bots intoxicant el debat públic, la manipulació i la fal·làcia ja dominaven el debat polític en les més altes instàncies. (…) El llenguatge és el cavall de Troia dels qui volen arrossegar-nos a l’era de la crueltat. Pensem, interpretem, percebem i veiem com parlem, com nomenem. Els éssers humans i la paraula són la matèria primera amb la qual treballem. En narrar els fets, legitimem relats. Per ètica, responsabilitat i professionalitat, creem una llengua que fomenti l’enteniment, la convivència i la pau. Enfront de la seva crueltat, reivindiquem la humanitat”.
El llibre posa en valor el significat del testimoni fins i tot com a constructor de la pau. Patricia Simón reuneix el reporterisme, la reflexió i la denúncia amb 20 anys d’experiència amb cobertures internacionals, sempre amb un enfoc feminista vetllant pels drets humans.
El poder de la paraula, per fer bé i per fer mal
La tertúlia esdevé poques hores després del discurs de Donald Trump al Parlament d’Israel sobre el pla de pau a Gaza. Marina Garcés, considerada la filosofa de capçalera de Catalunya i autora entre altres llibres de la “Nova Il·lustració Radical” (Anagrama, 2017), confessa que veu això només com un acte de paraula i, de fet, d’aquí parteix la seva reflexió sobre com la paraula pot fer bé quan s’usa des del periodisme, des del testimoni, des del silenci, des de l’acompanyament. L’acte de Trump l’ha convidat a reflexionar sobre el mal que poden fer les paraules.
Patricia Simón considera que els mitjans de comunicació han tornat a fer l’exercici d’esdevenir transmissors de “propaganda”, fet que ha permès a Donald Trump fer “una celebració del genocidi”. Per Simón, això és una forma més de violència contra les persones palestines i contra totes les persones que creiem amb els drets humans i la dignitat.
Simón ens ajuda a desxifrar el rerefons de Trump: “parla d’un acord de pau quan és una treva imposada per Trump no perquè li interessi acabar amb aquesta situació sinó perquè es posaven en perill els seus negocis. I és aquí on el periodisme té la funció de desactivar tots els discursos interessats, perquè això no té res d’acord de pau. Construir la pau des de les negociacions, des de la diplomàcia, requereix serenitat a l’hora d’estudiar-la, de llegir-la, de plantejar-la”. I això, de vegades, és incompatible amb el ritme que portem com a societat, assenyala Simón.
La periodista afirma el següent: “no jutjo, ni culpo a la ciutadania perquè no crec que no dediqui el temps que necessita a informar-se perquè no li interessi, sinó perquè és molt difícil”. Simón es partidària de fer molta difusió i pedagogia dels drets humans i del dret internacional. Ella considera que des del periodisme es pot reivindicar.
La connexió emocional per relatar experiències
Per Garcés, el llibre de Simón és un llibre de filosofia encoberta. La filosofia i el periodisme tenen molt a veure. Simón apunta que no s’ha de confondre confiança amb credulitat i assenyala que “l’abisme que hi ha entre les dues és on hi ha tota la feina: trobar la paraula precisa i justa. La paraula justa i a la vegada que fa justícia, que és la que es necessita”. I, al seu discurs, es recolza en un fragment del llibre: “Les paraules alimenten la guerra, però no són suficients per narrar-la, per representar l’inefable (..) Per traslladar l’abisme que habita en qui ha vist morir les seves criatures, decapitar la seva parella, cremar vius els seus veïns. Per això, el rigor, que també seria una manera de dir aquesta paraula justa, el rigor en la narrativa de la guerra s’apropa més a la pintura impressionista que a la fotografia realista”.
Patricia Simón està preocupada per com ressuscitem les paraules i li agradaria traspassar a la gent amb les paraules, com fa l’art, una obra de teatre, una pel·lícula o una novel·la. “Com fer-ho des del periodisme perquè realment es converteixi en consciència crítica i en sensibilitat crítica?”, es pregunta. La periodista explica que, quan fem un relat científic descriptiu, no es transmet tot el que s’està percebent, ja que és molt important l’atmosfera i l’escena que es crea. Per tal que una persona es pugui explicar a un estrany, cal tenir vincles, cal temps per trobar-se còmode amb el silenci i la intimitat necessaris per explicar el que et passa. “Les sensacions arriben molt més que les dades fredes. Per això, es necessita crear una connexió emocional per poder explicar com s’està vivint”, diu Simón.
Entrevistes que ajuden a recuperar la dignitat
Garcés remarca al poder del testimoni i la importància de no victimitzar les persones quan son entrevistades. Simón comenta que “les víctimes de tots aquests crims són molt conscients que difícilment es farà justícia. Quan una víctima s’asseu a explicar-ho passen moltes coses perquè això significa un reconeixement de la seva dignitat. És a dir, tornes a existir. Hi ha una recerca de sentit. I quan ho expliques, li poses paraules, és terapèutic. Li estàs donant sentit. Quan ho expliques estàs fent el procés de reconeixement, el que s’anomena procés de la veritat. Fas un mínim de reparació davant un sistema que no te la dona quan amb les preguntes li transmet que hauria de ser condemnat i castigat”. La periodista diu “quan recull el testimoni m’entravessa, m’ha d’interpel·lar i doldre, perquè si no, no ho explicaria amb passió”.
Patricia Simón: “Hi ha preguntes que sabem que si es publiquen, els posem en perill”
Garcés apunta que al llibre es parla dels moments que s’ha de saber parar. La importància del silenci com a part de l’escolta. Simón, a la seva resposta, demostra seguretat. La periodista té clar que la prioritat és la cura de la persona que decideix compartir la seva experiència. “No se sap si arribarà a la ciutadania, si servirà d’alguna cosa, però sempre hem de tenir clar que si algú no es perdrà el reportatge, serà el protagonista”.
Simón sap que es pot anar més enllà de ser just i del rigor, “posant el focus en la capacitat de supervivència sense crear falsos herois ni heroïnes i explicant com davant els obstacles aquestes persones van sortint endavant”. D’aquesta manera, opina Simón, quan el testimoni s’hi vegi reflectit serà més integrador però també una forma de respecte: “si com a periodista tens en compte aquesta prioritat, que el testimoni està per ser respectat, per ajudar, … te n’adones que no pots parlar perquè fer-ho seria una forma d’exercir violència”. “Com a periodistes, també hem de ser conscients que hi ha preguntes amb les que podem obrir ferides que no estem capacitades per gestionar o que la persona no vulgui abordar o perquè la posem en perill. Això passa molt”, constata Simón.
“En aquests entorns moltes vegades arribes a una casa on han perdut el seu fill, el seu pare o la seva mare i l’únic que pots dir és: ‘ho sento y quedar-te com a observadora’”, explica Simón. Per la periodista, explicar que és aquest dolor també transmet la dimensió del crim: “el que és cert és que quan nosaltres callem, de nou, no s’explica el que passa … que sigui la persona la que decideixi”. Per Simón és fonamental que les persones entrevistades tinguin capacitat de decisió sobre què és més pertinent que s’expliqui. La periodista considera que els relats s’han de construir conjuntament amb les persones que entrevistem perquè siguin més justos i els beneficiï.
El periodisme com a eina transformadora
Patricia Simón també reflexiona sobre com arribar a comunicar sense que es converteixi en un reality show. Ella opina que les persones reporteres es limiten a ser relatores i relators de l’horror, esperant que davant tant horror hagués una resposta i adverteix que “les persones que transmeten el que els passa no ho fan perquè expliquem això sinó perquè assenyalem als responsables. I això, tradicionalment, es feia des del periodisme d’investigació”.
Simón adverteix que quan no està ben fet és entreteniment i, en aquest cas, “no serveix per res, no transforma res i no compleix la seva funció. Seria més eficaç si sempre que expliquéssim una situació de crisi, apuntéssim qui s’està lucrant o qui l’està afrontant. Si fem això, però fem un pas més enllà i assenyalem responsables, avançarem”.
Simón aposta per posar el mateix esforç en la part d’investigació. Segons la periodista, això també ho agrairia la ciutadania que s’ha cansat de consumir dolor. També és partidària d’ampliar els enfocs de les nostres informacions. “Ens hem d’oxigenar pel que fa a estímuls intel·lectuals”, ens recomana.
Impacte de les noves tecnologies en els reportatges d’investigació
Segons Simón, el fet de llegir des del mòbil ha transformat absolutament la nostra capacitat d’atenció i els nostres hàbits informatius. Amb una crònica de 40 segons a la ràdio o un text de lectura d’un minut i mig, no es poden explicar temes complexos, ens diu Simón.
La periodista, amb un to una mica més optimista, apunta que hi ha gent que ja pensa que “hi ha coses que no podem fer mentre vaig amb el metro amb el mòbil”. “Crec que també això connecta amb donar valor al testimoni. És a dir, una persona que ofereix la seva intimitat, experiència i anàlisi no es pot llegir o escoltar com si no tingués valor. D’alguna manera, escoltar a la persona és un reconeixement també a la seva dignitat”, defensa Simón.
El debat final no fa altra cosa que ratificar la mirada de Patricia Simón, qui defensa que el periodisme és un ofici humanista i que, per tant, no serà substituït pel ChatGPT perquè aquest no és humà. Simón també es partidària de recuperar la relació de respecte entre el periodista i el lector, en lloc de la basada en la passió.
Podeu recuperar la tertúlia a: https://www.youtube.com/watch?v=TLZDt1MC_Oc
