Per Amparo Huertas Bailén
La creixent presència de l’extrema dreta a les institucions polítiques provoca que sigui urgent una profunda reflexió sobre el paper del periodisme. Però cal anar molt més enllà de la defensa de «fer un bon periodisme», que més aviat ens situa en una visió massa nostàlgica d’un moment que tampoc no ha existit mai. Ara bé, aquest debat és molt complex i requereix molta informació.
El Col·legi de Periodistes de Catalunya va organitzar el passat 30 de maig una trobada molt interessant amb el títol «Com hem de cobrir l’extrema dreta?». L’activitat va comptar amb dues parts. A la primera, la politòloga Helena Castellà va fer una breu descripció del context polític actual a Europa, però molt precisa i molt clarificadora. A la segona part, Joan Rusiñol (cap de política de Catalunya Ràdio), Maribel Izcue (redactora en cap de la revista 5W’s), Milagros Pérez Oliva (periodista d’El País) i Xavier Rius Sant (periodista especialitzat en l’extrema dreta) van compartir les seves experiències i opinions. Carles Prats, membre de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes, va encarregar-se de moderar les intervencions.
Idees bàsiques sobre la presència de l’extrema dreta a Europa
Helena Castellà, assessora de polítiques socials i drets humans al Parlament Europeu, va aclarir que moltes de les idees que escoltem habitualment són errònies.
«És un error pensar que l’extrema dreta ha vingut del no res i marxarà sense fer res». Castellà va explicar que, en realitat, mai no ha marxat. Des dels anys 80 està present al parlament europeu. No obstant, al menys fins ara, Castellà va aclarir que «sempre ha estat fragmentada i aquesta ha estat la seva debilitat». A més, és cert que, arran de les últimes eleccions europees, ha crescut la seva presència al Parlament, però també cal tenir en compte que s’ha quedat molt lluny del que deien les enquestes.
El segon aspecte que va remarcar Helena Castellà parteix de la següent pregunta: «Quins partits es poden definir com d’extrema dreta?». La ponent considera que no es poden agrupar tots els partits sota el mateix segell. Cal atendre les seves diferències. No podem considerar igual el partit presidit per Marine Le Pen (Agrupació Nacional) que l’aliança a Itàlia entre el Moviment 5 Estrelles (M5S) i La Lliga o el partit del primer ministre hongarès Viktor Orbán (Unió Cívica Hongaresa, Fidesz), segons la politòloga. Castellà, per il·lustrar el seu argument, va explicar les desavinences al voltant de diverses temàtiques de gran pes, com el suport/rebuig a Rússia, Estats Units o Israel o el fet migratori, «mentre Orbán rebutja acollir immigrants, Salvini demana responsabilitats a la resta de països europeus».
«La incorporació dels partits d’extrema dreta a la vida política implicarà automàticament la seva debilitació, quan es demostri que no poden fer allò que havien promès, però això no sempre és així», va afirmar Castellà. El discurs populista d’aquests partits situa la ciutadania en un lloc de poder, enfront de les elits (poders polítics i institucions) i enfront dels Altres (immigració, feministes,…). Aquest discurs és molt difícil de combatre i «a més, abans eren euroescèptics i, ara, volen entrar a Europa per canviar el sistema des de dins», va recalcar Castellà.
Per últim, la politòloga va explicar que, a Espanya, el vot a VOX procedeix majoritàriament de les classes altes, descontenta amb el PP, mentre que a altres països dominen les classes baixes entre els votants: «no tots els votants d’extrema dreta són iguals». La informació disponible assenyala que les dones voten menys a l’extrema dreta que els homes. Potser això es deu a una major conscienciació de les conseqüències que podria tenir pel que fa a la pèrdua de drets aconseguits, però les anàlisis semblen apuntar més a un rebuig cap al to agressiu d’aquests discursos extrems -mostrant així nul·la perspectiva de gènere-.
El periodisme no pot contribuir a la normalització del discurs de l’extrema dreta
Castellà va apuntar possibles causes del creixement dels vots adreçats a l’extrema dreta (el seu discurs al voltant de la por a perdre la identitat, l’exaltació d’un poble quan s’afirma que ara podrà actuar contra tot allò que l’hi ha mantingut callat, el fet que els partits tradicionals no hagin sabut donar resposta a un malestar acumulat de la ciutadania,…), però, al voltant del paper de la premsa, el seu posicionament va ser molt clar. El periodisme no pot contribuir a la normalització del discurs i del llenguatge de l’extrema dreta.
Tot i que Castellà assenyala que la premsa no és la única responsable de la pujada de l’extrema dreta -també cal tenir en compte la responsabilitat dels partits polítiques i de la societat-, sí que cal que aquesta prengui més consciència de la seva funció. La premsa «no pot comprar l’agenda de la extrema dreta, ni els seus missatges, ni el seu llenguatge (…) si es fa això, es normalitza i blanqueja el discurs de l’extrema dreta», va dir Castellà. Els seus consells van ser molt directes: no s’han de publicitar les seves consignes – Castellà considera que pot ser contraproduent fins i tot quan l’objectiu és criticar-les- i als debats no ha de quedar sobrerepresentada. A més a més, la politòloga també es va queixar de la tendència a minimitzar la violència de l’extrema dreta, en comparació, per exemple, amb el terrorisme gihadista.
El silenci no és l’opció
Els i les periodistes participants del debat van estar d’acord en que, ara, l’opció del silenci no es pot contemplar. «La seva presència a les institucions polítiques ens obliga a tractar les seves propostes polítiques. Ara bé, no ens han de marcar l’agenda», va dir Joan Rusiñol, cap de política de Catalunya Ràdio. Tothom va estar d’acord.
Joan Rusiñol va destacar que «aquests partits venen desacreditant la premsa des de fa temps. Volen desprestigiar-nos i nosaltres no podem baixar la guàrdia mai». És a dir, la premsa també ha estat construïda com una elit de la que la dreta vol salvar als ciutadans. «Aquests partits són proactius en el debat social» i això dificulta la tasca periodística, va dir Rusiñol.
Maribel Izcue, redactora en cap de la revista 5W’s, preocupada per la dificultat de determinar «quanta veu» (quant espai) s’ha de deixar a l’extrema dreta, va matissar que no n’hi ha una recepta única. Va recordar que, a França, primer es va fer servir una retòrica agressiva, després es va subratllar la inviabilitat dels seus programes i també hi han hagut moments en els quals s’ha optat pel silenci.
Milagros Pérez Oliva, periodista d’El País, va explicar molt clarament les estratègies d’aquests partits per acaparar espai informatiu: provocacions, rumors i mentides, i propostes polítiques. Pérez Oliva va exposar l’especial dificultat que sorgeix quan el discurs de l’extrema dreta arriba als altres partits, quan altres partits responen a provocacions o propostes de l’extrema dreta. Quan «l’agenda mediàtica s’amplia», hem de tenir molta cura amb els marcs mentals que el nostre discurs periodístic pot generar, va advertir la periodista d’El País.
Cap dels periodistes participants del debat té dubtes sobre com s’ha de treballar. Per exemple, Joan Rusiñol va dir que «hem de ser més autoexigents, tenir més dades al cap, contrastar els discursos i, sobretot, desfer els eslògans a partir de l’explicació de la veritat». Maribel Izcue va insistir en dos aspectes. Per una banda, «cal confrontar les idees amb fets, amb la realitat» i, per l’altra, «no podem caure en el llenguatge emocional». La fórmula a aplicar és el ‘sandwich de la veritat’, al discurs periodístic s’ha de començar dient la veritat, després explicar la mentida i, finalment, tornar a fer èmfasi en la veritat.
No s’ha de fer periodisme de trinxera
Curiosament tots els membres de la taula van recordar en algun moment el dia que VOX va obrir el debat sobre la legalització de les armes a Espanya. Rusiñol va dir que un tema com aquest genera molts clics i, per tant, «és molt fàcil que acabi essent noticia i, a més, amb un efecte multiplicador, de ‘bola de neu’, que acaba fent que tothom acabi parlant». S’havia de ser valent, estar mot convençut i tenir coratge per decidir no obrir aquest debat, va explicar el cap de política de Catalunya Ràdio. Milagros Pérez Oliva va plantejar el tema dient que «no ens hem de deixar instrumentalitzar per polèmiques falses».
La necessitat de crear nous marcs interpretatius per entendre l’actualitat va ser una de les principals conclusions de la trobada, apuntada per Milagros Pérez Oliva. Per a la configuració de nous discursos i retòriques, Joan Rusiñol va plantejar la necessitat de “nous formats, més creatius, que apel·lin d’altra manera als públics”.
Però la periodista d’El País va insistir en altre sentit dient que, des del periodisme, «no hem d’assumir la responsabilitat de combatre políticament, ni ideològicament l’extrema dreta», sinó que «s’ha d’explicar molt bé la pèrdua de drets que poden implicar determinades propostes polítiques». Pérez Oliva va subratllar que «el periodisme de trinxera fa molt de mal, fins i tot quan estem d’acord en la perspectiva des de la que es parla».
Confesso que m’hagues agradat fer una pregunta al final. Però, ja eren les vuit, portàvem dues hores de debat i era evident la impossibilitat de tancar l’assumpte amb una única sessió. Des de la taula s’havia estat discutint bàsicament sobre com s’ha de parlar de l’extrema dreta, però no sobre com s’ha de parlar amb l’extrema dreta. Xavier Rius, periodista especialitzat en l’extrema dreta, va expressar el problema d’aquesta manera: “és molt difícil lidiar amb aquesta gent”.
