Per Oriol Girbau (Estudiant de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona)
El judici del Procés, un dels més importants de la història recent, va quedar vist per sentència el 12 de juny. No hi haurà més declaracions maratonianes de testimonis, ni anècdotes a passadissos i lavabos entre periodistes i advocats o advocades, ni irònics diàlegs amb Manuel Marchena. Els periodistes que el van cobrir ho van viure amb una intensitat especial, treballant tretze i catorze hores molts dies, amb el desgast i la constant exigència que el periodisme demana avui en dia en un context d’actualització al minut. Les seves vivències serviran de jurisprudència, mai millor dit, pels futurs periodistes que els hi toqui viure un judici com aquest, si és que es torna a repetir un de semblant.
La seu del Col·legi de Periodistes de Barcelona va organitzar l’1 d’octubre del 2019 una taula rodona anomenada “Els ulls del judici del procés”. Cinc periodistes van explicar la seva experiència a l’hora de cobrir els cinc mesos i les més de cinquanta sessions a la sala segona del Tribunal Suprem. Els ponents van ser: Ot Serra, del diari Ara; Gemma Liñán, d’El Nacional; Isabel Palacios, de TVE; Núria Alcalà, de RNE, i David Melgarejo, de TV3.
Un judici excepcional, també des del punt de vista mediàtic
Els cinc participants van coincidir en qualificar-lo com “el judici del segle”, amb un desplegament de recursos com no s’havia vist mai abans. Per exemple, en el cas de les televisions públiques com TV3 i TVE, aquestes van cobrir totes les sessions, van explicar Palacios i Melgarejo. Les privades, en canvi, es movien “per interessos” i buscaven “l’espectacularitat”, segons Ot Serra. Núria Alcalà va posar l’èmfasi en això: “el seguiment era continu i constant, jo a la ràdio entrava en directe cada deu o quinze minuts, tots hem après a treballar en xarxa, a valorar el companyerisme i a saber gestionar les emocions”. No obstant, a escala internacional, el judici “no va ser res excepcional (…) només van veure mitjans d’altres països els dies clau”, va recordar Gemma Liñán,
Isabel Palacios va destacar que “és la primera vegada que es retransmet un judici en directe al Tribunal Suprem, nosaltres vam fer tres-centes hores de directe, i només el canal de streaming del mateix Suprem ja va registrar rècords d’entrades. La sessió més seguida va ser la del Trapero”. A més, la periodista de tribunals de TVE, en resposta a les acusacions que el seu mitjà va rebre de voler evitar mostrar imatges polèmiques, va recordar que no tenien càmeres a dins la sala, i era el Tribunal Suprem qui mostrava el que volia.
El judici els feia qüestionar-se constantment si estaven explicant tan bé com podien allò que veien cada dia a la sala segona del Tribunal Suprem. Aquest qüestionament se’l feia un mateix “a les llargues nits d’hotel que es passaven fora de casa”, va confessar Isabel Palacios.
A més, segons van explicar, era molt difícil treballar. Dins de la sala no podies tenir el teu portàtil i, per tant, no es podia treballar còmodament. A vegades, no hi havia temps per preparar la següent connexió radiofònica, va explicar Núria Alcalà, de RNE. A tall d’anècdota, Palacios va comentar la “importància” dels lavabos i els passadissos durant els descansos a l’hora d’aconseguir declaracions d’advocats i membres de dins de la sala segona del Tribunal Suprem. Això si, tots van estar d’acord, “no es va produir cap filtració”.
Les dificultats d’informar d’un judici amb forta càrrega política
La necessitat de deixar aparcades les opinions pròpies a favor de la informació feta amb rigor i sense caure en la vulgaritat va generar molt debat a aquesta trobada de professionals. David Melgarejo, periodista de TV3, creu que la seva feina és “informar i prou”, i va aclarir que “no sóc un tertulià o opinador”. Isabel Palacios va coincidir amb Melgarejo, i va remarcar la obligació de diferenciar entre periodisme i opinió: “Com a periodista de tribunals només puc explicar el que diuen les parts. Puc interpretar certes coses, però no opinar. A TVE, ¿consigna de com dir les coses?, ni una, no deia presos polítics perquè sempre parlo en termes jurídics, i segons el Tribunal Suprem no s’està jutjant per fets polítics, sinó per rebel·lió, sedició, malversació, desobediència i organització criminal. A mi no em pertoca fer aquestes valoracions, en tot cas les farà una persona especialitzada en política”.
Es va parlar també de les versions diferents d’una mateixa història segons si el mitjà de comunicació s’edita a Barcelona o Madrid, i, en relació, Gemma Liñán va remarcar la importància dels llibres d’estil: “En el cas d’El Nacional, per línia editorial i opinió de l’empresa, són presos polítics, el president Puigdemont està a l’exili i el consellers cessats encara ho són; en resum, són innocents i és un judici farsa. Al final jo m’acabo centrant en l’estratègia de defensa i no em caso amb ningú. Tots els periodistes que ens dediquem a tribunals hem hagut de buscar la millor manera de fer possible la nostra feina sense que els interessos polítics ens esquitxin”.
Liñán va qualificar el treball periodístic sobre el judici “d’incòmode”. David Melgarejo va defensar amb fermesa la idea que la feina del periodista davant un judici com aquest només pot recolzar-se en criteris periodístics i judicials.
Font: Compte de Twitter del Col·legi de Periodistes de Catalunya @periodistes_cat
Manuel Marchena i les constants anècdotes del dia a dia
L’especial tarannà del jutge Marchena ha deixat una impremta al tractament periodístic d’aquest judici. Manuel Marchena és “una de les persones més intel·ligents que m’he trobat mai”, va dir David Melgarejo. Una de les anècdotes que va generar més rialles entre el públic va ser quan Melgarejo va narrar com va conèixer al jutge en una trobada a Barcelona. Després de les presentacions, l’hi va dir: “¿Sabés qué quiero? Yo quiero un papel de ‘galán otoñal’ en una serie de esas tuyas”. El periodista de TV3 va reconèixer que, en un primer moment, es va quedar desorientat.
Isabel Palacios comparteix l’opinió del Melgarejo: “Té una capacitat de feina impressionant, és l´únic del set magistrats que mai va tancar els ulls, perquè no es podia permetre el luxe de perdre’s cap detall. Estava atent a tot i tenia una resposta per tot. Amb els testimoni dels ciutadans és quan comença a perdre una mica els nervis.” Tot i que Palacios, per entendre aquesta actitud, va assenyalar també el fet que el jutge era molt conscient que això s’estava mirant des d’Europa. Això era un condicionant important.
Mirant cap al futur
Palacios creu que aquesta sentència marcarà un precedent: “El que aquesta sentència farà a partir d’ara serà delimitar fins on arriba el dret de manifestació i llibertat d’expressió en aquest país, i també quina és la definició de violència, que no està clara”.
El públic, a diferència d’altres activitats del Col·legi de Periodistes, era molt jove. Molts eren estudiants de Periodisme i molts van demanar consells a la part de les intervencions finals. A les seves respostes, els cinc ponent van coincidir en què s’ha de perdre la por “a preguntar les coses”, i que cal “fer carrer i més carrer”, és a dir, anar als llocs personalment per poder veure què ha passat i no pas que t’ho expliquin. David Melgarejo ho va resumir recordant una idea que algú li va dir fa temps: si una persona diu que plou i altra diu que no, la feina del periodista hauria de ser obrir la finestra i mirar-ho ell mateix. A més, van trencar una llança en defensa dels mitjans locals, posant-los com el lloc ideal per iniciar-se en la professió.
