En el marc de la Jornada acadèmica La vigència de Joan Fuster, celebrada a l’Institut d’Estudis Catalans el 28 de setembre de 2022, es va presentar el llibre Joan Fuster i el periodisme, disponible a Publicacions de la Universitat de València (PUV). Aquesta Jornada es va fer en commemoració del centenari del naixement de l’escriptor valencià, amb la participació d’institucions de tots tres territoris de parla catalana.

La persona encarregada de presentar el llibre va ser Joan Manuel Tresserras, guanyador del Premi Joan Fuster d’assaig a l’edició e 1994 amb el títol “Cultura de masses i postmodernitat”, escrit en co-autoria amb Enric Marín. Ambdós són professors de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Actualment, Enric Marín és el degà d’aquesta facultat i Joan Manuel Tresserras és president de la Fundació Irla. “El llibre neix arran de comunicacions presentades a la ‘III Jornada Acadèmica Joan Fuster i el periodisme’ i no és un manual sistemàtic que intenti establir la relació de Fuster amb el periodisme des de tots els punts de vista sinó que és fet d’uns tastos puntuals a partir de les dèries de cadascú qui hi hem participat”, va ser com una primera advertència, o confessió amistosa, de Joan Manuel Tresseras.

L’obra inclou cinc estudis firmats pels experts Josep Lluís Gómez Mompart, Joan Manuel Tresserras, Empar Marco Estellés, Francesc Pérez Moragón i Josep Àngel Cano Mateu. Cada capítol presenta visions detallades sobre parcel·les ben significatives del periodisme i el pensament fusterià.

Josep Lluís Gómez Mompart, catedràtic de periodisme de la Universitat de València, obre el llibre amb el capítol “Els lectors i les lectores de Joan Fuster”. Tresserras va explicar que aquest és un intent de fer un estudi de la recepció de Fuster, un objectiu que considera molt agosarat.

“El treball de Gómez Mompart tenia moltes complicacions metodològiques i la manera de resoldre-les va ser intentar buscar una mostra de persones molt selectiva i prou reduïda per poder manejar les respostes d’una llarga enquesta que es va adreçar a 200 persones triades per buscar un cert equilibri de gènere, d’edat i territorial, i garantint que, una part dels enquestats i enquestades, haguessin llegit Fuster i tinguessin un cert coneixement de la seva obra. L’àmbit va quedar restringit al mon intel·lectual, acadèmic, universitari i periodístic. D’aquestes 200 persones, en van respondre 129. Aquestes respostes permeten una certa aproximació qualitativa de com la gent veu i considera l’obra de Fuster fora dels cercles estrictament fusterians”, va explicar Tresserras.

En conclusió, “el treball confirma la importància i vigència de Fuster com una referència intel·lectual potent; i el reconeixement unànime de l’assagista més important de la nostra cultura a tot el segle XX. Dins dels cercles cultes, Fuster és una referència encara de molt pes i consistent”, va remarcar Tresserras.

Segon capítol: El periodisme en la cultura catalana segons Fuster

Aquesta part la va escriure el mateix Joan Manuel Tresserras i, per tant, aquí va parlar del seu propi procés de treball. Tresserras va explicar que el corpus de la recerca va ser petit, perquè substancialment va agafar literatura catalana comparada. En primer lloc, un text que Tresserras considera una peça sensacional: la introducció de Fuster a l’obra completa de Pla i al Quadern Gris. I, després, textos petits, com un de la Fundació Carulla dedicat a Folch i Torres l’any 1980 per commemorar el centenari del seu naixement, que es deia Josep Maria Folch i Torres per una cultura catalana majoritària.

Tresserras va explicar que li interessa la importància que Fuster donava al periodisme dins el projecte de l’enfortiment d’una cultura nacional, com veia el periodisme i com veia els mitjans de comunicació. D’alguna manera Fuster en aquests textos deixa anar elements de propostes de polítiques culturals, com què s’ha de fer per preservar la llengua? O què s’ha de fer per enfortir el sistema cultural?

Per a Tresserras, el text de Folch i Torres, que es pot considerar menor i segurament fet per encàrrec, és extremadament interessant perquè potser és on ell arriba amb major profunditat, sobretot perquè Fuster reconeix Folch i Torres, un personatge que a més a més no és sang de la seva devoció.

A Fuster li preocupava la relació entre l’oralitat i la cultura alfabetitzada. La seva preocupació és el domini de la llengua escrita i tenir una altra capacitat lectora, que en aquell moment automàticament evocava a un reducte limitat, a una mena d’elit catalanitzada, que tenia una cultura privada només pels grups iniciats i això feia que quedés deslligat de l’ús popular. Tresserras destaca que, en algunes parts de l’obra, es queixava de què hi ha sainets o novel·les per entregues que la gent llegeix en castellà. Això li preocupa i, per aquesta raó, li para molta atenció a la necessitat de disposar d’una cultura de masses en llengua catalana ja des de bon començament als seus articles molt primerencs.

Tercer capítol: Pro pane lucrando –per a guanyar-se el pa–

La periodista i filòloga valenciana Empar Marco Estellés ha escrit aquest tercer capítol. Segons Tresserras, aquest text mostra una redacció molt elaborada que té un gran treball darrera de recerca.

També tracta sobre el Fuster lligat als mitjans de comunicació. Marco desenvolupa el paper del periodisme a la trajectòria de Fuster des de la perspectiva de la seva professionalització i la seva subsistència. L’autora fa un retrat costumista, molt detallat, de la vida difícil de qui volia dedicar-se a això del periodisme en aquells anys. Repassa l’impacte de la censura i també exposa i argumenta la clara distinció que Fuster feia entre el periodisme de redacció i la seva tasca d’articulista d’opinió. Fuster tenia una clara consciència de què ell fa un periodisme interpretatiu, un periodisme d’opinió.

Marco també parla de l’estilística de Fuster i remarca la perfecta consciència de Fuster de que s’havia d’intentar no perdre els lectors a les primeres línies. Per tant, els articles tenien la seva genuïna i acceptable turbulència per tal de captar l’atenció des del primer moment.

L’autora també tracta Fuster com a personatge entrevistat, a l’altra banda del periodisme. Parla tant del Fuster periodista com del Fuster que ha après a ser objecte d’interès periodístic. Fuster, sense saber-ho, va ser el primer gran influencer, va dir Tresserras fent una mena de transposició d’aquestes pràctiques al present.

Quart capítol: El periodisme de Joan Fuster: una opció professional

L’autor del quart capítol del llibre és Francesc Pérez Moragón, historiador especialitzat en literatura valenciana i especialista en l’obra fusteriana. Per Tresserras, “aquesta aportació es beneficia del coneixement directe i profund de Joan Fuster i fa un repàs molt minuciós de quines van ser les col·laboracions periodístiques de Fuster i de les raons que el van dur a una publicació o una altra”. Pérez Moragón comença amb les dels primers anys, les que va poder escriure en català, i el paper de les publicacions a la premsa de l’exili.

L’historiador també parla sobre les col·laboracions periodístiques que Fuster va fer per obtenir una remuneració, perquè era la seva manera de sobreviure, i el capítol acaba dibuixant un mapa molt complet d’aquest treball de l’escriptor valencià. Més de quatre mil col·laboracions de Fuster es van publicar en mitjans de comunicació com Jornada, Levante, El Correo Catalán, La Vanguardia, Avui, El País, Diario de Valencia, Informaciones, Serra d’Or, Destino, Jano, El Temps, Por Favor, Tele/eXprés, La Nostra Revista o Pont Blau, entre altres.

Cinquè capítol: Els articles inèdits de Joan Fuster a Serra d’Or

Juan Àngel Cano Mateu, doctor en Filologia catalana, investigador de la literatura catalana contemporània i fusterià, escriu l’últim capítol del llibre. Cano explica aquí la col·laboració durant 25 anys de Joan Fuster amb Serra d’Or. Menciona els 154 articles que va publicar-hi i els ordena per etapes de forma molt minuciosa. Cano afirma que “Fuster segur que considerava Serra d’Or casa seva perquè deixa dit que no es podia expressar enlloc amb tanta llibertat i tanta confortabilitat com allà”.

Una altra aportació interessant d’aquest capítol, continuant amb el discurs de Tresserras, és que posa en solfa la descoberta d’articles no publicats als arxius Fuster de Sueca. Sembla que alguns els guardava en previsió de no tenir temps per escriure i d’altres eren primeres versions que no li acabaven de fer el pes o que va decidir no enviar pensant que li podien portar problemes.

Joan Manuel Tresserras: “Imitar aquest gegant és una tasca d’èxit improbable”

Segons Tresserras, i a tall de tancament, “el llibre proporciona uns tastos de Joan Fuster, escriptor de publicacions periòdiques, que no és pas complert però que ajuda a guanyar una perspectiva general de les seves contribucions periodístiques. L’estil i to de Fuster són encomanadissos i enlluernen però afortunadament al capdavall inimitables. Tothom vol prendre’n model però després no surt i no funciona i això és una sort (…) Imitar aquest gegant és una tasca d’èxit improbable. Els articles de Fuster són rellevants pel que diuen, per la profunditat i per la originalitat. El seu llenguatge distintiu, perfectament identificable, el to, la manera d’establir el punt de vista, la contundència expressiva, el ritme, la percussió que batega a cada coma i cada punt del text, l’humor i la ironia que apareix a cada paràgraf, la barreja del compromís amb allò que es diu i el punt de distància asèptica que l’acompanya i el matisa. Fuster té un estil d’escriure tant potent, que és un estil de pensar que aconsegueix una harmonia que és excepcional”

Joan Manuel Tresserras va finalitzar la presentació d’aquesta obra amb aquestes paraules: “El llibre pot servir com una primera introducció a aquest Fuster periodista que reivindiquem, però que no hem revisat els seus articles i, amb això, potser que siguin revalorats i tornin a ser analitzats i comentats”.