Redacció OCC InCom-UAB
Salvador Alsius és professor de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i vice-president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Alsius ens parla del futur de la professió periodística a partir de l’anàlisi de l’actual situació, fent èmfasi en els mitjans de proximitat i els principals desafiaments a curt termini. El periodista i sociòleg finalitza l’entrevista defensant la importància de l’educació mediàtica.
ELS PERILLS DEL PERIODISME SOLVENT
La professió periodística avança cap a un futur certament incert. Entre les opinions qualificades en el sector professional, hi ha dos vaticinis. Uns defensen que el periodisme quedarà dissolt a les seves diferents zones frontereres que ja té i altres argumenten que el periodisme no pot desaparèixer, no pot morir perquè és el pilar base de la nostra organització social.
Quines són les fronteres que posen en perill el futur del periodisme?
Un dels perills del futur del periodisme és el món de l’entreteniment, la línia cada vegada més difuminada entre informació i entreteniment; una altra és la línia entre la informació i la publicitat, la conjunció d’interessos que fa que la informació deixi de ser fiable perquè està contaminada per interessos comercials i de caràcter econòmic, i una tercera frontera és la línia entre el periodisme i la política.
A aquests tres perills se’ls hi ha de sumar una frontera funcional, el fenomen del periodista ciutadà, gràcies al qual ara tothom és capaç d’emetre missatges a través de les xarxes socials i això planteja el perill de fins a quin punt pot arribar a engolir la professionalitat. La vella funció del gatekeeper que s’atribuïa al professional vigilant és difícil que la pugui assumir el ciutadà.
Dels dos vaticinis, jo racionalment defenso la segona opció, que el periodisme no pot morir, però he de reconèixer humilment que, de vegades, aquesta idea trontolla. Quan veus com perd terreny el periodisme solvent amb tantes amenaces, és inevitable tenir dies de desànim.
Què és el que no pot perdre el periodisme?
Si ens apuntem a la segona opció, apuntem-nos-hi, de no deixar morir la funció social del periodisme, hem de mantenir els valors i els principis ètics de tota la vida. Si per algú la paraula ètica té connotacions negatives, estic disposat a no parlar d’ètica sinó de qualitat. Per mi, periodisme de qualitat i ètica són sinònims.
El gran contracte ètic de la humanitat són els drets humans i n’hi ha un dret humà reconegut que és el dret a la qualitat de la informació. L’ètica periodística es fomenta aquí. Hem de salvar la qualitat, hem de fer periodisme des dels grans principis bàsics (la veritat, la justícia, la responsabilitat i la llibertat) en totes les seves variants. Els principis són els mateixos per totes les plataformes on circula la informació.
Realment el big data representa un pas endavant?
Absolutament. El big data és bàsic. Martí Petit, membre de l’equip de recerca del CAC, a una taula rodona sobre el futur de la televisió va afirmar que hem assistit a grans trencaments, a grans fites que han marcat un abans i un després, i una d’elles és el pas de l’analògic al digital. Però, Martí va afegir que ara estem a un altre punt d’inflexió que ell considera tant o més important. Es tracta de la comunicació sense algoritmes i la comunicació amb algoritmes. El periodisme de dades encara està a les beceroles, però ha arribat per quedar-se.
MITJANS DE PROXIMITAT: la seva funció continua tenint tot el sentit del món
Al CAC estem acabant un estudi sobre mitjans de proximitat, que seria un fill del Llibre Blanc de l’Audiovisual de Catalunya. A Catalunya, hi ha una tradició molt rica en comunicació de proximitat. Hi ha hagut elements estructurals que ho han fet trontollar. És cert que el sector de la comunicació local està molt en crisi, en una situació molt crítica, però que la funció continua tenint tot el sentit del món.
Això ja s’havia teoritzat als anys 80. En Miquel de Moragas deia que, a la llarga, subsistirà la informació global i la informació de proximitat, però de proximitat autèntica. La intermèdia ho tindrà complicat: aquells mitjans que no et parlin de Trump ni dels castells del poble quedaran a un mig pas incòmode.
És molt important preservar els mitjans de proximitat. Les televisions comarcals han d’aconseguir recursos que permetin recuperar aquesta autèntica proximitat. Com potenciar això? Com anem abocats cap a l’era d’Internet, les televisions locals estan ressorgint però això té el problema de l’accessibilitat. També dependrà de la voluntat ciutadana mantenir-ho.
Hi ha mercat per una premsa en català?
Crec que sí, però no ens enganyem, s’està fent estret, però perquè el mercat de la premsa escrita està baixant de vendes. El paper acabarà desapareixent. Apareixen nous costums, però la tendència és a la baixa. Si mirem 10 anys enrere i veiem com ha canviat tot, no es pot imaginar que vindrà en els propers.
«ELS REPTES EMERGEIXEN COM A NOUS, PERÒ L’ÈTICA ÉS LA MATEIXA»
Si convenim que hi ha uns principis d’ètica i de qualitat que s’han de salvar, el repte, estratègicament, és com fer-ho. El col·lectiu periodístic és difícil que es redimeixi per si sol. Necessita una aliança forta amb les empreses, qui posen els recursos per fer o no fer bon periodisme. És molt bàsic i alhora molt difícil, ja que l’empresariat ha de compartir amb la professió que la informació té uns valors democràtics, que la informació de qualitat també és un producte rendible, o que si no juguen la carta de l’honestedat, perdran clics i vendes.
És un repte que ens supera i altres actors s’han d’implicar. S’ha de traslladar això a la ciutadania. Hem de fer tot el possible per implicar-los en aquesta convicció de què ells són els titulars de la informació de qualitat. Hem de buscar la complicitat necessària de la ciutadania i els periodistes hem de fer-ho bé.
Així mateix hi ha uns nous reptes ètics en el periodisme d’Internet. A Internet hi ha uns subreptes perquè hi ha una sèrie de paranys ètics que s’aguditzen més. Els principis són els mateixos, però les temptacions de subvertir els principis ètics són més acusades per raons de la velocitat i la facilitat de fer determinades barbaritats. La velocitat és determinant. Contrast de fonts, barreja de informació i opinió, plagi, manca de control dels comentaris o el dret a l’oblit són factors que ho aguditzen. Els reptes emergeixen com a nous, però l’ètica és la mateixa.
Hi ha elements que fan més fàcil la transgressió i la transgressió hi es perquè la professió està molt atomitzada. Ara falta un “mestratge periodístic”, perquè hi ha molts llocs de treball unipersonals. Abans vivíem en redaccions on hi havia un clima que et permetia anar discernint el que era correcte i el que no. Ara, els nous periodistes tenen una pretensió obsessiva per la recerca de la veritat.
Té sentit parlar d’objectivitat ara?
La tendència a dir la veritat, la recerca de la veritat, la diligència de la veritat. La veritat no és pot garantir. El que es pot mesurar és si el periodista ha posat en joc la suficient diligència per descobrir la veritat. A partir d’aquí, es pot o no es pot trobar la veritat en termes absoluts? Això ha estat molt discutit.
Com a sociòleg, crec que és evident que l’objectivitat no existeix, és un mite. No obstant, hem de posar l’actitud i l’honestedat amb els instruments tècnics i professionals al servei de la idea d’acostar-s’hi tant com sigui possible.
Des de la UPF, la primera recerca va ser sobre actituds ètiques dels periodistes, The Ethical Values of Journalist. La primera pregunta a la mostra representativa de periodistes enquestats, després de les variables independents, versava sobre l’objectivitat i l’afiliació ideològica. El qüestionari oferia tres afirmacions. Primera: l’objectivitat no pot existir. Els periodistes no tenen més remei que ser subjectius. Segona: l’objectivitat no existeix, però el periodista hauria de procurar arribar-hi. I la tercera: és possible ser objectiu i és una obligació del periodista. Les tres opcions oferien possibilitat de debat epistemològic i els més de 2 mil periodistes enquestats havien de marcar l’opció amb la que estaven més d’acord. En un 74% va guanyar l’opció intermèdia, l’objectivitat no existeix però hem d’intentar acostar-nos-hi. Jo em sumo a aquests tres quarts de professionals.
Hi ha una discussió sobre fins a quin punt la gent està disposada a pagar per llegir una notícia o no. Què en penses?
És evident que els mitjans de comunicació, tants els nadius digitals com els adaptats a partir de paper, des de fa 10 anys estan fent proves. Si jo hagués de respondre fent un discurs racionalitzat, no pràctic, diria que algú ha de pagar. Amb quina mesura ho ha de pagar l’usuari? Està bé que almenys en pagui una part. Tots sabem que el diari en paper no el paga el comprador, sinó només una part fent una aportació mínima. El que està en discussió no és tant si s’ha de pagar o no, perquè és evident que té un cost i algú ha d’assumir-lo, sinó quina és la repercussió desitjable que ha de tenir aquest cost de manera directa al ciutadà. Estem arribant més a una qüestió d’estratègia comercial que a un concepte filosòfic. Falta molta pedagogia perquè el ciutadà entengui com funciona la informació.
EDUCACIÓ MEDIÀTICA
Sobre les fake news, jo intento, des dels grups de WhatsApp dels quals hi formo part, fer micro-pedagogia en aquest tema. De la mateixa manera que ens queixem de la corrupció i del 3 per cent, quanta gent en aquest país ha demanat i continua demanant la factura sense IVA al lampista? Quanta gent hi ha escandalitzada amb les fake news, i per contra retuitegen sense obrir l’enllaç o envien publicacions als grups sense contrastar les dades de la informació? Jo em faig tips d’obrir-los i d’avisar que aquesta informació és obsoleta que fa 10 anys de la seva publicació. És tant fàcil com obrir l’enllaç i verificar-ho.
A mi, em preocupa que el ciutadà prengui consciència del que significa assumir aquest paper actiu d’emissor de missatges. No et pots lamentar dels fake news de les empreses periodístiques, si tu ets el primer que ho fas en la teva pràctica diària. Les fake news tenen molts nivells, però un dels més preocupants és aquest. Per aquest motiu, es requereix molta educació mediàtica tant en adults com a les escoles.
El poder és capaç d’engolir qualsevol nova forma de comunicació. És el que ha fet sempre el poder. I, ara, amb les xarxes socials, ha trobat la manera de fer-ho. Davant de l’amenaça de moviments socials com les primaveres àrabs o la capacitat per mobilitzar la gent contra el PP a les eleccions posteriors a l’11M, es crea la sensació de que les xarxes socials representaran un canvi. Ràpidament, els poders establerts ho contraresten amb fum, amb pol·lució, fins que arriba un punt en el que no ens podem creure res. Com a mínim hi ha un primer objectiu de sembrar confusió. I ara et converteixes en un escèptic de tot.
La figura del «prescriptor»
El periodisme seriós hauria de tenir eines per separar el gra de la palla, però això porta feina. I, d’aquí, la importància de la figura dels “prescriptors”. Perquè en realitat el periodisme és un tema de confiança. Cada vegada es tendeix a seguir més a persones que a capçaleres. La gent s’acostumarà a fer-se el seu propi menú i a seguir a gent de confiança. La missió del periodista és mirar el món per uns altres però sobre la base d’una confiança. Com s’aconsegueix aquesta confiança? Amb la credibilitat.
Però la paraula credibilitat no m’agrada perquè és el màrqueting de la veritat però també pot ser el màrqueting de la mentida. La credibilitat, per ella mateixa, no és un valor. Per això m’agrada més parlar de confiança: la gent confia o no en tu. La gent ha de buscar amb qui confiar … una capçalera, una firma o un prescriptor a les xarxes socials. Les capçaleres cada vegada mereixen menys confiança globalment i es tendeix a buscar la persona.
Això també té els seus perills, crear efecte bombolla. Això sempre ha existit i a les xarxes socials també s’està reproduint. Els prescriptors són importants, però a la vegada és important que aquesta pedagogia ensenyi que més enllà dels teus prescriptors és molt sa sortir de la bombolla perquè sinó acabes tenint una única visió del món.
L’assignatura pendent
L’educació mediàtica és una gran assignatura pendent d’aquest país. Per diferents raons, no hi ha hagut la possibilitat d’introduir-ho com a matèria pròpia dins del pla d’estudis. Ara, una de les prioritats del CAC és l’educació mediàtica. Com s’ha de fer? Hi ha dues teories: uns pensen que ha de ser a partir d’una assignatura i d’altres que ha de ser una competència transversal.
He observat últimament que la gent creu que fa falta. A un debat sobre la post veritat, Neus Bonet, degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va dir que, a les escoles, les famílies estan molt preocupades per la dieta alimentària dels fills però de la mateixa manera han d’estar-ho per la dieta mediàtica. Que mengen els nostres fills a la televisió i a les xarxes socials? Aquesta preocupació s’ha de posar en primera fila i s’hi està posant. La educació digital s’ha de sobreposar a l’educació per llegir críticament els missatges dels mitjans.
