Per Marc Vidal i Juanola
“Si pogués haver-hi algun dubte respecte a la necessitat imprescindible que Catalunya compti amb un servei propi de ràdio exclusivament català, i controlat oficialment pel Govern de la Catalunya autònoma, n’hi hauria prou per esvair-lo, de constatar la política i les orientacions que venen de Madrid, dirigides a incloure la nostra terra, en matèria de radiodifusió, en la categoria secundària d’una província qualsevol”. Són paraules extretes d’un article del diari El Matí, del 6 de maig de 1932, signat pel líder polític democristià Manuel Carrasco i Formiguera, aleshores diputat a les Corts espanyoles, que ens fan veure com la reivindicació d’uns mitjans de comunicació propis del govern de la Generalitat és una història que ve de lluny. Una reivindicació que reneix després de la mort del dictador Francisco Franco, el novembre de 1975, quan el clam per una ràdio i –aleshores ja també– una televisió pròpies se situa com a una de les grans prioritats de la primera Generalitat elegida a les urnes (1980-1984), al costat de l’escola en català.
En la recerca sobre com aquesta antiga reivindicació pren forma durant els primers anys de recuperació de la democràcia en destaca com aquest clam té un vessant més social i un altre de més polític. En el pla social, hi va haver la campanya ciutadana que sota el títol “Volem una ràdio i una televisió catalana… ARA!” va recollir centenars de milers de signatures i adhesions de tota mena entre 1980 i 1981 que van acabar sent entregades al Parlament de Catalunya. En el pla polític, la victòria de Jordi Pujol –març 1980– va donar ales al projecte d’una ràdio i –sobretot– d’una televisió pròpies amb dues grans finalitats: la recuperació de la llengua i la construcció d’una identitat nacional catalana. Tot plegat, recollint les aportacions fetes en espais de debat com el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) o el I Congrés de Periodistes (1979).
En la investigació, és imprescindible també emmarcar aquest clam per uns mitjans de comunicació pròpiament catalans en un panorama mediàtic centralitzat a Madrid a principis dels anys 80. En efecte, es constata l’existència d’un monopoli televisiu en mans de Radio Televisión Española (RTVE) depenent directament d’un govern espanyol absolutament reaci a cedir ni un mil·límetre d’aquest status quo. I amb un panorama mediàtic a Barcelona on la ràdio bàsicament es fa en llengua castellana i s’emet per Ona Mitjana amb un lideratge que s’emporten també les emissores de RTVE al costat d’iniciatives radicades a la ciutat com Radio Barcelona (Cadena Ser), Radio España de Barcelona (Cadena Rato) o Radio Miramar. La presència del català queda limitada a una sola emissora de l’ens públic RTVE –Ràdio 4 que emet en FM–, i a les iniciatives de ràdio privada comarcal i el fenomen de les emissores municipals que aniran sorgint.
Enmig d’aquest ecosistema mediàtic, pren cos la iniciativa de crear la ràdio i la televisió de la Generalitat. Jordi Pujol va deixar el projecte en començar la legislatura (1980) en mans de la conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació liderada per Max Cahner. I va arrencar així el debat sobre el paraigües legal que havien de tenir aquests mitjans de titularitat autonòmica, quina infraestructura i recursos eren necessaris i quin model havien de seguir. Entre les opcions que es plantegen, sobretot els anys 1980-1981, hi ha la cessió de canals de ràdio –es parla de Ràdio 4– i de televisió –amb els seus equipaments– per part l’ens de Radio Televisión Española (RTVE). Però s’acaben imposant les tesis que aposten per impulsar un projecte de zero, que sigui un ‘tercer canal’ en el cas de la televisió i una ràdio completament nova. I així en la investigació localitzem un primer estudi complet –elaborat a principis de 1982 dins la conselleria de Cahner– sobre les necessitats tècniques d’una ràdio i una televisió pròpies, els recursos que cal destinar, la programació que podria tenir, etc.
Les feines per posar en marxa aquests nous canals s’acceleren i la tardor de 1982 es nomenen Jordi Costa com a director general del “Projecte d’Empresa Pública de Producció i Emissió de Ràdio de Catalunya” i Alfons Quintà amb el mateix càrrec per a la televisió. Els nomenaments van en paral·lel a l’aprovació per part del govern de la Llei de creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) que veurà la llum al Parlament la primavera de 1983 i es farà seguint el model fixat per la llei espanyola que regula la ràdio i la televisió públiques. Just en aquest moment en què són apunt de començar les emissions, les competències governamentals sobre aquesta CCRTV passen de la conselleria de Cultura a la de Presidència, un senyal clar que el control sobre el projecte queda en mans directament de l’aleshores president Pujol i el seu entorn.
Jordi Costa, un jove home de ràdio forjat a les emissores catalanes de la Cadena Ser, l’última de les quals Ràdio Reus, fitxa Josep Maria Francino, també provinent de les emissores comarcals de la Cadena Ser, com la seva mà dreta per posar en marxa el projecte a finals de 1982. Tots dos treballen, per indicació del govern Pujol, totalment d’esquenes al desenvolupament del projecte de televisió i, a diferència de la iniciativa televisiva, sense un informe previ sobre les necessitats de recursos que tindrà la nova emissora de ràdio. Les emissions en prova arranquen el juny de 1983 i Costa i Francino resolen amb dedicació i voluntarisme algunes de les dificultats que aniran sorgint que, en la investigació, s’apunten que són, entre altres, de caràcter tècnic –absència de freqüències per emetre, per exemple– i econòmic –falta de previsió sobre el finançament del projecte– que portaran moltes de les primeres persones que hi van treballar –expliquen en la recerca– a no regularitzar la situació laboral fins passats uns mesos.
No serà fins al nomenament de Carles Vilarrubí com a “secretari general del Projecte de Ràdio”, el setembre de 1983, que no es comença a posar un cert ordre per consolidar l’arrencada de l’emissora. Poques setmanes després de la seva arribada, el fins aleshores director de Catalunya Ràdio, Jordi Costa, presenta la seva dimissió i el novembre és nomenat director de l’emissora el seu número dos, Josep Maria Francino. La falta de previsió en la posada en marxa de la nova ràdio van fer que hagués començat a emetre en uns locals comprats al publicista Víctor Sagi –l’empresa del qual acabava de fer fallida– a l’avinguda Diagonal 614 de Barcelona, on s’hi van habilitar unes instal·lacions provisionals. Així, l’emissora va haver d’emetre uns mesos des d’un altre emplaçament, mentre es van fer les obres per construir els equipaments i les instal·lacions necessàries que supervisen el mateix Francino i Vilarrubí.
Josep Maria Francino, però, va patir un problema de salut el març de 1984 i va haver de deixar definitivament la direcció de l’emissora que va assumir de manera interina el mateix Vilarrubí fins que, l’octubre de 1984, va ser nomenat director Agustí Farré, un home de ràdio procedent de la plantilla de RNE. En poc més d’un any de vida, Catalunya Ràdio va tenir quatre directors, un relleu constant a la direcció que és una bona mostra de les dificultats de la seva posada en marxa i la inestabilitat del projecte en aquest primer període. Amb els locals definitius ja inaugurats, el nou director nomenat i Carles Vilarrubí confirmat a la gerència de l’emissora, comença un canvi d’aires per redissenyar la graella i, en general, el funcionament de Catalunya Ràdio. L’objectiu, ara sí, és incorporar professionals de renom al dial català –Josep Cuní, Joaquim Maria Puyal o Adelina Castillejos– per bastir una emissora –en FM– seguint el model d’èxit d’aquella època amb una programació convencional de gènere mixte amb programes contenidor que abarcaven des de l’actualitat a les entrevistes, passant per les tertúlies i l’entreteniment. Amb aquest model, i la inversió necessària per materialitzar-lo, ara sí que Catalunya Ràdio aixeca el vol i aconsegueix fer-se un lloc entre les emissores del dial català. Tot plegat culminarà amb el primer lideratge d’audiència la primavera de 1988 amb una graella de programació ja plenament consolidada.
La recerca sobre la gènesi, el naixement i la consolidació de les emissores de Catalunya Ràdio combina diverses fonts documentals, entre elles les bibliogràfiques, hemerogràfiques i arxivístiques. Així, es treballa amb llibres i articles sobre la matèria d’estudi, el buidat del diari Avui, les actes de les reunions de la CCRTV i de tota l’activitat parlamentària que va quedar recollida al Diari de Sessions. Més enllà d’això hi ha la font oral –imprescindible– sobre la qual es reconstrueix, des d’una òptica molt personal, els records que configuren la història de l’emissora. La gran mancança és la falta de fonts sonores sistematitzades sobre les primeres emissions de Catalunya Ràdio, de manera que la recerca no pot transitar sobre aquesta anàlisi que sí va tenir sentit en una recerca anterior sobre Catalunya Informació, el canal de notícies de Catalunya Ràdio.
Són els eixos de treball de la recerca doctoral en marxa que dirigeix el Dr. Josep Maria Martí Martí al Departament de Comunicació Àudiovisual i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que vol retratar el clam existent per la creació d’una ràdio de la Generalitat que emetés en català i des d’una òptica catalana. El debat social i polític que hi va haver per definir el model, amb l’estira-i-arronsa amb el govern espanyol sobre què havien de ser i què no aquests mitjans de comunicació. I com va ser la posada en marxa –precària– de la nova emissora a la recerca d’un model que no es va consolidar fins alguns anys després.
