El fenomen #Metoo, sense cap mena de dubte, també ha contribuït a prendre major consciència sobre la lluita feminista. En aquest sentit, s’ha parlat molt del creixement d’un «Feminisme Popular». Però, alhora, són moltes les reflexions que ens provoca. Ens fa pensar, per exemple, sobre quin tipus de solidaritat digital estan generant els fenòmens virals o sobre l’ús comercial d’un #Metoo que incideix bàsicament en la qüestió de la visibilitat i que, com ja van apuntar Touraine (2005) i Mafessoli (2007) arran de l’obsessió per la identitat i la cerca d’elements amb els que poder identificar-se, pot portar a perdre l’essència de la lluita. Hard Candy va registrar la marca comercial “#MeToo” per promocionar els seus cosmètics i perfums el 20 d’octubre de 2017, tan sols cinc dies després de l’aparició de la primera denuncia contra Harvey Weinstein a les xarxes socials.
Però l’objectiu d’aquesta crònica no és avaluar la influència del #Metoo a la societat ni el seu aprofitament comercial. Atès que el fenomen està fortament lligat a la industria cinematogràfica, ens proposem tractar-ho des de la mirada de la comunicació. I, en aquest sentit, la primera qüestió que cal aclarir és que aquest hashtag va sorgir fora de l’àmbit del cinema. Tarana Burke, des d’una ONG a Nova York dedicada a donar suport a dones que havien petit violència de gènere (Girls for Gender Equity), va fer servir per primera vegada l’expressió #Metoo l’any 1995. Tot i així, la presència i visibilitat de Tarana Burke al fenomen #Metoo, ja expandit, ha estat mínima. Per exemple, la revista Time va escollir com personatge de l’any 2017 les persones que havien tingut la valentia de trencar el silenci. A la seva portada apareixien sis dones, només cinc rostres es podien identificar i cap d’elles era Tarana Burke. La creadora del hashtag ocupava una entrevista a l’interior.
Portada Revista Time – Personatge de l’any 2017
#Metoo, des de la perspectiva dels moviments socials pre-digitals
Seguint a Tilly i Wood (2010), qualsevol moviment social es pot definir a partir de set categories: autoria, objectiu, destinatari, actuacions, elements identificatius, formes d’adhesió i presència de líders. Comprovar si en el cas de #Metoo apareixen els aspectes que tradicionalment defineixen un moviment social resulta molt útil per reflexionar sobre quina lluita hi ha exactament darrera d’aquest hashtag-lema.
Autora: A diferència dels moviments socials tradicionals, #Metoo no parteix de la societat. Però la principal diferencia és que la seva autoria es correspon amb persones que hi formen part del sistema i que, fins i tot, poden actuar de forma incoherent. Es lluita contra l’assetjament sexual a actrius per part d’actors i productors de Hollywood, però no és qüestionen aspectes com la cosificació, present a molts productes mediàtics que no fan altra cosa que consolidar una societat hipersexualitzada, o el cine porno marcadament masclista.
Objectius: #Metoo lluita per treure a la llum els casos d’assetjament sexual a actrius a un àmbit professional concret, el sector del cinema. Des de la mirada tradicional, crida l’atenció que no es permeti l’adhesió d’altres sectors. El problema no és específic d’aquest entorn i, tradicionalment, sempre s’ha considerat la necessitat d’agrupar els col·lectius que comparteixen els motius de lluita. És cert que, arran del #Metoo, s’han creat interessants lluites, però sense la implicació del cinema. Als Estats Unitats, destaca el moviment al sector sanitari (ambients de treball a hospitals i clíniques).
Destinatari: El destinatari és la pròpia indústria cinematogràfica i les dones protagonistes i líders, la majoria actrius, hi formen part. Als moviments més tradicionals, no es dona aquesta circumstancia o, dit d’altra manera, la capacitat de generar canvis per part de les persones en moviment és pràcticament nul·la.
Actuacions i elements identificatius: Si tenim en compte que l’espai públic és el lloc històricament privilegiat (manifestacions, minuts de silenci,… amb pancartes, llaços,…), crida l’atenció que el moviment #Metoo s’hagi centrat especialment a les gales i lliurament de premis (als discursos, a la roba -vestits negres-,…). O, al menys, la visibilitat mediàtica ha estat concentrada en aquestes retransmissions. A Espanya, als Premis Goya, es van distribuir ventalls de color vermell amb el lema #MasMujeres.
Adhesió: Compartir a les xarxes un comentari afegint el hashtag #Metoo és suficient? Aquesta és la pregunta que ens sorgeix observant aquest aspecte.
Presència de persones líders: Aquí l’empremta del cinema és evident amb la presència d’actrius generalment ben posicionades dins de la indústria (Meryl Streep, Frances Fdormand, Viola Davis, Salma Hayek,…).
La influència del #Metoo a la industria de l’entreteniment
Jessica Bennett, la primera periodista que va publicar un article sobre les denuncies contra Harvey Weinstein el 30 de octubre de 2017 al New York Times, ha esdevingut la primera «editora de gènere» a la història del periodisme. És evident que #Metoo té molt a veure amb la creació d’aquesta figura, però cal actuar en moltes més direccions.
– És necessària una implicació real encaminada a revelar els estereotips masclistes i sexistes, i els continguts mediàtics poden contribuir molt en aquest sentit. Existeixen productes anteriors a aquest fenomen que ja concorden amb aquesta línia, com la serie de ficció Infidels, que es va emetre per TV3 entre 2009 i 2011, el títol de la qual volia expressar la idea que les dones només han de ser fidels a si mateixes. Potser #Metoo desencadena l’aparició de noves propostes i, aquí, podem encabir idees com la recent estrena a TV3, el 12 de març de 2019, del docuficció “La Sagi, una pionera del Barça”, a “Sense ficció”. Això sí, hi ha una qüestió recurrent: un comportament denunciable ha d’implicar automàticament el menyspreu d’una trajectòria professional? Per exemple, resulta interessant analitzar el documental ‘Leaving Neverland’ sobre Michael Jackson o el cas de Woody Allen.
– Es tindrà en compte la paritat com a criteri a l’hora de distribuir subvencions? A principis del 2017, la delegació de Catalunya de CIMA-Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals va negociar amb l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC), del Departament de Cultura, i amb les associacions de productors audiovisuals, l’establiment de “mesures compensatòries”, de discriminació positiva, per poder arribar a la paritat al repartiment d’ajuts públics a projectes audiovisuals.
– Hi haurà canvis a les relacions laborals i es potenciaran les denuncies? En aquest sentit, cal tenir en compte que disposar d’una justícia ràpida i eficaç, amb gent especialitzada, és imprescindible. No és suficient amb la sensibilització i el treball adreçat a empoderar a les dones.
I, per últim, tenim una pregunta més. En cas de produir-se un canvi, la premsa estaria a l’alçada? Una exploració del material publicat ens fa dubtar, tot i que la figura de l’editor de gènere és un bon punt de partida. Per exemple, hem trobat peces informatives on, per parlar de l’assetjament a actrius, es fan servir muntatges d’imatges d’arxiu on elles apareixen insinuant-se i abunden els plans detall de parts del seu cos, creant-se un efecte clarament dissonant; hem trobat documentals que, tot i no defensar els assetjaments, son els homes qui donen les solucions i les dones apareixen més aviat com a víctimes; o, a una recerca feta amb«Google» a l’abril del 2018, sorprenentment aportava més resultats la combinació «Sean Pean» i «#Metoo» (2.420.000) que “Salma Hayek” i «#Metoo» (1.650.000). Per facilitar la interpretació d’aquestes xifres, us recordem que l’actor Sean Pean va defensar obertament a Harvey Weinstein. La combinació de «#Metoo» amb «Quentin Tarantino» -actor que tampoc no va mostrar obertament el seu recolzament a les dones- va donar 618 mil resultats, envers els 470 mil si introduíem el nom de «Meryl Streep».
Referències bibliogràfiques
– Gómez Prada, Hernando (2018): Entrevista a Virginia Yagüe Romo, presidenta de la Asociación de Mujeres Cineastas y de Medios Audiovisuales (CIMA). Portal de la Comunicación (InCom-UAB)
– Maffesoli, Michel (2007): En el crisol de las apariencias. Para una ética de la estética. Madrid: Siglo XXI.
– Tilly Charles y Wood, Lesley J. (2010): Los movimientos sociales 1768-2008. Desde sus orígenes a Facebook. Barcelona: Crítica.
– Touraine, Alain (2005). Un nuevo paradigma. Para comprender el mundo hoy. Barcelona: Paidós.
