Entrevista a Miriam Rivera, biòloga, il·lustradora, divulgadora científica especialitzada en el format còmic i autora de Biomiics (Biologia en Cómics)
Com vas arribar a plantejar-te treballar en aquesta àrea?
Des de molt petita, sempre m’ha encantat dibuixar, sobretot manga. De fet, al seu moment, vaig cursar dues modalitats de batxillerat perquè, encara que volia fer el de ciències, no volia renunciar a l’artístic. A l’últim any de carrera de biologia humana, em vaig adonar que durant el grau havia tingut molt poc temps per dibuixar, i no volia que això seguis així. A la vegada, volia seguir amb contacte amb la ciència, així que se’m va ocórrer estudiar comunicació científica per així explicar ciència amb els meus dibuixos. Una vegada dins del màster, vaig començar a publicar alguns còmics sobre diferents temes de biomedicina a Twitter, on van tenir molt èxit. Així vaig començar a conèixer altres divulgadors i comunicadors, i a rebre els meus primers encàrrecs. Amb aquests còmics podia ajudar a altres professionals d’empreses o centres d’investigació científica a transmetre els seus avanços a la societat mentre feia alguna cosa que m’encantava, i així he anat enfocant el meu treball com autònoma.
L’aprenentatge a través del còmic té més impacte i visibilitat que un llibre? O, dit d’una altra manera, quines avantatges presenta el còmic enfront a altres eines divulgatives disponibles?
Hi ha molts estudis en els que s’ha avaluat si els còmics poden millorar el coneixement, l’interès o altres components d’aquest estil respecte a un tema científic. Encara que cada estudi és diferent, molts concorden en què un còmic de temàtica científica és capaç d’augmentar el coneixement sobre aquest tema igual que ho faria un text o inclús amb major eficàcia. Això passa especialment quan els lectors no tenen un gran coneixement sobre el tema. Per altra banda, presentar la matèria en format còmic fa que els lectors vulguin llegir més sobre això en comparació amb aquells que llegeixen un text, pel que els còmics són capaços d’augmentar l’interès per la ciència i d’incentivar el debat. Això els fa més útils com a eina d’aprenentatge.
Algunes característiques dels còmics que fan això possible són les històries, les metàfores visuals, la integració de text i imatge i les possibilitats de distribució que ofereixen.
A diferència d’un text merament expositiu, un còmic pot fer ús de les històries per causar emocions (alegria, tristesa, etc.). Això facilita el record de la informació i, per tant, l’aprenentatge.
D’altra banda, a diferència d’un llibre o d’un article, el text està perfectament integrat a la imatge. No has de passar la pàgina per veure la fotografia o la il·lustració a la que fa referència el text, sinó que llegeixes els dos elements a la vegada, el que redueix la càrrega de la memòria de treball. Ho posa més fàcil al nostre cervell perquè comprengui la informació, vaja.
D’altra banda, les il·lustracions dels còmics ens permeten crear metàfores visuals: representar conceptes abstractes, difícils d’imaginar, amb conceptes coneguts o quotidians. Igual que sabem per convicció que una serra tallant un tronc indica que el personatge dorm, podem comparar el nostre sistema immunitari – un munt de cèl·lules i proteïnes que no podem veure a simple vista – amb un exèrcit que lluita per protegir-nos d’un enemic.
Per últim, el còmic és una eina que pot distribuir-se online o de forma impresa en multitud de formats. A diferència d’un vídeo, no necessites una pantalla per llegir-lo, el que és molt fàcil repartir-lo amb folis o penjar-ho en forma de pòster en qualsevol espai. A més, a diferència d’un vídeo o d’un podcast, tu ets qui marca el ritme al que llegeixes. I, per descomptat, és molt fàcil de difondre’l a xarxes socials, webs i altres mitjans digitals per arribar a un públic molt més gran.
Té sentit diferenciar entre còmic juvenil i còmic per adults? O tot està impregnat per la dominant cultura juvenil?
Crec que té sentit pensar en el col·lectiu al que es dirigeix el material divulgatiu que vagis a crear: la seva edat, el seu coneixement, la seva professió o el seu entorn, entre altres coses. No tenim les mateixes preocupacions quan som nens que quan som adolescents, adults o gent gran, ni tots tenim els mateixos interessos ni ens agraden les mateixes coses. Tampoc utilitzaràs a un còmic el mateix argot o llenguatge depenent de si va dirigit a nens o adults, ni a científics o a públic en general.
Cada col·lectiu compta amb característiques comunes, pel que podria tenir sentit parlar de còmic juvenil o adult o, inclús, infantil. Implica això que un còmic juvenil no pugui agradar-li a un adult o al revés? En absolut. Significa que qualsevol còmic juvenil, pel fet de ser jove, m’hagi d’agradar? Tampoc.
Crec que té el mateix sentit parlar de còmic juvenil o adult que parlar de còmics de diferents gèneres, com superherois, situacions quotidianes, metges… Al final existeixen moltes categories en les que podries classificar els còmics, i aquests podrien estar en varies a la vegada. Busca una combinació que t’agradi. No crec que tot estigui “impregnat per una dominant cultura juvenil”.
Quan parlem de comunicació científica, en què es diferencia la il·lustració del còmic?
Parlem d’il·lustracions científiques pròpiament quan aquestes representen de forma objectiva i rigorosa a l’objecte, animal, planta o procés que desitgem, així que solen ser bastant realistes. No es tracta de dibuixar una copia exacta d’un model que estiguis observant, sinó del seu arquetip. És a dir, si observem un ocell i li falta una pota o té algunes plomes brutes, no hem de dibuixar-les tal qual, perquè aquestes característiques no són representatives d’aquesta espècie. Per això, al realitzar una il·lustració científica, és important comptar amb els coneixements científics necessaris, ja sigui perquè t’has documentat amb fonts fiables, comptes amb assessorament científic o les dues coses. En aquest tipus d’il·lustració no hi ha cabuda per la subjectivitat. Tot i així, encara segueix sent treball de l’il·lustrador buscar la composició, la llum, l’angle, etc. que transmeti millor la informació al públic objectiu.
En el cas d’un còmic, òbviament també has de respectar el rigor científic, però tens molta més llibertat per explicar-ho com tu vulguis i, a més, afegeixes el component de la història. Podríem dir que, mentre que en una il·lustració mostres una instantània, en un còmic crees una narració a través d’una seqüència de vinyetes, cada una amb una combinació d’imatge i text. I això ho podem usar per explicar conceptes i processos científics integrant elements, personatges o situacions que les facin més fàcils d’entendre pel lector.
Creus que la població té interès en els temes científics? Creus que només és possible fer arribar el bàsic, l’essencial?
Cada dos anys, la Fundació Espanyola per la Ciència i la Tecnologia publica la seva Enquesta de Percepció Social de la Ciència i la Tecnologia. Al 2018, van preguntar a 5.200 persones quins eren els tres temes en els que estaven més interessats. Un 16,3% va respondre que la ciència i la tecnologia, que no és molt. Encara que un 37,9% va mencionar la medicina i la salut, que al final també va lligat a les ciències biomèdiques. Apostaria per que, després de tot el que ha passat al 2020, l’interès pels dos temes augmentaran, i si un tema interessa, també serà més fàcil ajudar a la gent a profunditzar-ne, no quedar-se amb el “més bàsic”.
A més, com hem anat comentant, l’interès també depèn de com et mostrin el contingut. Hem vist que un tema científic presentat en forma de còmic augmenta l’interès més que en forma de text. De fet, ja que preguntes per la meva experiència, en un taller de còmics científics que vaig impartir en un col·legi juntament amb un company vam mostrar com a exemple una vinyeta de Carlos Pazos sobre la matèria i l’antimatèria. En aquesta, les dues estaven enamorades, però no podien abraçar-se perquè en cas de fer-ho podien explotar. Després d’ensenyar-la, els nens no paraven de fer-nos preguntes sobre la matèria i l’antimatèria. Estàvem parlant de física quàntica i teníem a 20 petits ansiosos de saber més, així que, per què no podriem fer arribar alguna cosa més que “el bàsic”?
De quina manera el còmic pot comunicar els avanços de la investigació? Quins “trucs” utilitzes tu? Com treballes?
Explotant les característiques pròpies del còmic que ja hem mencionat, mantenint el rigor científic, simplificant-ho i, per descomptat, difonent-lo perquè arribi a la major quantitat de gent possible.
Quan tinc que treballar sobre un tema, el primer que faig és buscar informació. Si no controlo molt el tema, començo amb articles més divulgatius o periodístics. Si no, passo directament als articles científics que resumeixen l’estat de l’art d’un tema determinat, ajuden molt. Quan ja tinc la informació que necessito, faig una llista de missatges senzills que vull transmetre. La elecció depèn de l’objectiu del còmic sobre un tractament d’una malaltia rara. Si el còmic es dirigeix a un públic general, dedicaré part del còmic a explicar què és aquesta malaltia. Si es dirigeixen a persones que ja la pateixen, no fa falta explicar-la perquè ja la coneixen.
Una vegada tinc això, faig una sinopsis, un petit resumen de la història en la que vull “emmarcar” el contingut. Aquest m’ha de servir també per captar l’atenció del lector i empatitzar amb ell. Sempre intento introduir com la investigació de la que estic parlant beneficiarà o afectarà a la persona que em llegeix.
Després, escric un guió on detallo què apareixerà a cada vinyeta i què diu exactament cada personatge. Intento evitar la fórmula “dibuix + caixa de text de narrador”. Prefereixo que siguin els personatges els que, amb els seus diàlegs i accions, et facin seguir la història. També m’agrada introduir petits gestos de complicitat de la cultura pop per a empatitzar amb el públic, coses com frases, cançons o tracks de pel·lícules i series, o símils amb videojocs coneguts.
Per acabar, faig l’esbós i, amb un programa de dibuix vectorial, deixo llest el còmic final.
Abordar la qüestió del SARS-CoV-2 ha representat algun canvi en el plantejament del teu treball? Has tingut, per exemple, que pensar aspectes que no t’havies plantejat abans?
Donem per fet que el que explica la ciència és inamovible. Els que tenim formació científica sabem que això no és així. Un dia podem concloure una cosa i, passat un temps, noves investigacions poden indicar que ens equivoquem. Tot i així, en els últims mesos, el ritme amb el que anaven les noves informacions ha estat increïble. M’he vist en la tessitura d’haver d’anar amb molta cura amb el que explicava perquè, per molt que m’hagués documentat, el que aquell dia era correcte, el següent podia no ser-ho.
Com podem millorar la divulgació científica? Quins són els errors habituals?
Suposant que la part del rigor està coberta, crec que parlar des de l’empatia és important. Considero que és un error divulgar des de la supèrbia, ridiculitzant a aquells que no saben alguna cosa o tenen informació errònia. Tampoc és útil mostrar dades i gràfics sense més. És necessari contextualitzar-los, explicar com s’interpreten, quines conclusions s’extreuen d’allà i com ens afecten. Tot això de manera simplificada, evitant tecnicismes o, almenys, explicant-los si els uses. Parlar més, escriure textos o enregistrar vídeos més llargs, o utilitzar un llenguatge més complicat no significa que s’entengui millor. Les històries ens ajuden a contextualitzar la informació científica perquè ens posen al nivell de “l’humà”, l’humor és un recurs magnífic per mantenir l’atenció i les imatges ens permeten visualitzar aquells conceptes que més ens costen entendre.
