Redacció OCC InCom-UAB @OCCInCom

Dues dones periodistes procedents de dos països que viuen sota l’amenaça de les armes, Mèxic i Afganistan, van conversar sobre què implica ser dona i periodista en aquests llocs i quin efecte té això en les seves vides. Són Paulina Ríos, periodista mexicana que ha patit repetides amenaces i actualment viu a Catalunya acollida en un programa de la Taula de Mèxic, i Fereshteh Rafat, periodista afganesa dedicada al suport a víctimes de violència de gènere. Rafat, fugida del règim talibà, ara viu com a refugiada a Catalunya. Sense dubte, són dues dones valentes i decidides, que alhora lluiten per la llibertat d’expressió. Aquesta interessant conversa es va poder observar i escoltar al Col·legi Periodistes de Catalunya el 17 de maig de 2022, gràcies al Grup de Treball de Periodisme Solidari del Col·legi.

Punt de partida: 4 dones periodistes assassinades durant l’última setmana

Alícia Oliver, periodista i activista per una comunicació amb perspectiva de gènere i responsable del Grup de Treball de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va moderar aquesta taula rodona titulada «Dones periodistes rebels davant l’opressió». La panoràmica que va descriure per iniciar aquesta trobada va ser suficient per posar els pels de punta. En una setmana han assassinat quatre dones periodistes: dilluns, a Veracruz, Mèxic, morien Yesenia Mollinedo Falconi, directora del setmanari El Veraz, i Sheila Johana Garcia Olvera, reportera d’aquest mitjà; dimecres, la periodista palestina d’Al Jazeera Shireen Abu Akleh, a Cisjordània; i dijous, la periodista xilena Francisca Sandoval.  D’alguna manera, ningú no esperava que justament durant la última setmana abans d’aquesta activitat es pogués arribar a aquestes xifres.

Paulina Ríos: «La impunitat obre les portes a que passin més assassinats»

Paulina Ríos és periodista, amb més de trenta anys d’experiència a l’estat mexicà d’Oaxaca, un dels 5 llocs del món on hi ha més agressions a periodistes. Ella mateixa es defineix com una persona apassionada de les causes socials i de les dones. “A Mèxic la llibertat d’expressió és una consigna perquè et matin”, així de contundent va arrancar la seva intervenció. Segons dades de Reporteros sin Fronteras, Mèxic és un dels països més conflictius i on exercir de periodista és més complicat. Aquest any, 2022, 11 periodistes ja hi han estat assassinats.

Al 1984, assassinaven a Manuel Buendía, un periodista crític mexicà. Aquest crim es considera el primer del narco a Mèxic. “Arran d’aquest assassinat s’han anat incrementant les morts. Per dir la veritat o per posar al descobert la corrupció ens maten”, diu Ríos. “Veiem amb tristesa que les xifres creixen i això és deu a la impunitat. El 99% dels casos d’assassinats, el màxim que ens poden fer, estan a la impunitat i no s’investiguen. El cas de Buendía encara no s’ha resolt. La impunitat obre les portes a que passin més assassinats”, remarca. “No existim, no valem res. Aquesta impunitat va en augment. Manuel Buendía el van matar perquè va descobrir nexes de corrupció entre el narcotràfic, el crim organitzat i les autoritats del govern”, afegeix.

Però les coses han empitjorat descriu la periodista: “ara per exposar alguna opinió, si a la persona no li agrada, simplement venen i et maten”. Segons Paulina Ríos, l’assassinat a periodistes ja no és per grans investigacions sinó simplement per expressar el que penses, per una opinió del que està passant:  “I això és el que li ha passat al periodista Eduardo Eber per exposar una opinió a la seva xarxa social. Com no hi ha càstig, persecució pels assassinats de periodistes, qualsevol s’atreveix a matar-los i acabar amb la vida d’un o d’una periodista”.

La periodista Alícia Oliver exposa xifres alarmants de la situació a Mèxic, fent servir com a font l’organització Artículo 19: des què Andrés Manuel López Obrador va arribar a la presidència el desembre del 2018 s’han comptabilitzat 1.945 agressions contra la premsa del país, incloent 35 assassinats, 11 amb el que va d’any i 2 desaparicions. Hi ha un 85% més de violència que amb el mandat de l’anterior president Enrique Peña Nieto. A més, un comunicat del Sindicat Nacional de Redactors de la Premsa de Mèxic acusa el govern actual de ser incapaç de garantir la vida, les llibertats i els drets humans al país. Les dades són esfereïdores i demostren que és urgent que s’avanci en la lluita contra la impunitat davant l’assassinat de periodistes a Mèxic.

Paulina Ríos: «Però seria pitjor si callem»

Val la pena córrer el risc per informar? Aquesta és la pregunta que Alícia Oliver planteja obertament. “Si informar és morir, s’ha de ser molt valenta per seguir al peu de canó”, reflexiona en veu alta. La periodista mexicana explica que d’això se n’ha adonat ara, que quan ets allà no ho veus. “Qui ho fa, busca fer-ho amb escàndol perquè la gent se n’adoni que si hi ha alguna cosa que no els sembla bé, qualsevol els pot matar. És molt dur, com a periodista expliques històries del que està passant. Jo m’he arribat a plantejar que ja no vull escriure més. Tinc por. I aquest és un dels motius pels quals estic aquí, per enfortir-me. És difícil seguir”, confessa.

“Però si callem, què passarà amb la societat?”, es pregunta Ríos. “Hem de seguir. És la nostra professió. No podem quedar callats. El silenci no és la opció. És difícil, sí. Tenim por, sí. Però seria pitjor si callem. Hem de seguir en la lluita”, assenteix la periodista mexicana.

Alícia Oliver va recordar la frase de Javier Valdés, periodista mexicà també assassinat,  quan deia “si el preu és que ens matin a tots, doncs que ens matin”. Però Ríos diu que “hem de canviar d’estratègia, seguir escrivint però cuidant-nos per no posar-nos en risc o ens mataran a tots”.

De fet, Paulina Ríos, amb por, però d’aquí a un mes torna al seu país: “Els mecanismes de defensa dels i de les periodistes volen que s’exerceixin des de l’Estat, però com podem confiar amb ells si són els que estan més darrera de l’opressió? Ara el govern de López Obrador vol que desaparegui aquest mecanisme de defensa. No confiem amb les autoritats. Hem d’organitzar-nos nosaltres mateixes”.

 

Les dones periodistes tenen un doble risc, cal parlar ineludiblement de les violències masclistes. “Ser dona periodista a Mèxic és difícil. Estem en un sistema patriarcal masclista a tot arreu, però a Mèxic encara més. Fa 30 anys érem 15 dones periodistes a Oaxaca. Ara ja n’hi ha més de 100. La majoria estan casades amb homes periodistes o divorciades perquè les seves parelles no ho entenen. Com a dona periodista, havia de demostrar molt per accedir a les fonts polítiques i que podia informar sobre qualsevol tema.  Però em deien que anés cap a casa a fer les meves tasques”, explica Paulina Ríos.

Fereshteh Rafat: «El meu pare, si li pregunten on és la seva filla, els hi diu que està malalta a l’Iran»

L’experiència de Fereshteh Rafat també resulta molt colpidora. Des de fa 8 mesos és a Catalunya. Va arribar amb una motxilla i sense conèixer l’idioma, explica entre llàgrimes. Va fugir a l’agost del seu país arran d’una pintada a la façana de casa seva. L’acollida d‘aquí la valora molt.

Rafat explica que abans de l’arribada dels talibans hi havia ONGs que treballaven amb les dones, però que ara és impossible. Les dones estan indefenses i elles només treballen a casa. Tot i així, fa pocs dies dones amb el rostre descobert es van manifestar a Kabul en contra el vel integral. Els talibans exigeixen que les afganes es cobreixin completament el cos i la cara en públic. Elles protesten per això però també pel pa, el treball i l’educació de les nenes. Rafat explica que “les úniques dones que treballen allà són les metgesses perquè si una dona va al metge, no la pot visitar un home”.

Periodistes refugiades d’Afganistan a Europa

Rafat no pot tornar al seu país perquè té residència política aquí. “És impossible tornar”, admet. Tot i estar a un lloc segur, troba a faltar els seus familiars. “M’agredirien. No saben que he fugit del país. El meu pare, si li pregunten on és la seva filla, els hi diu que està malalta a l’Iran”, confessa la periodista afganesa. “Cada vegada que té una entrevista a la televisió els talibans pregunten al seu pare perquè la seva filla parla d’ells. I li diuen que no el maten perquè és una persona gran.”

Ella parla perquè les dones a l’Afganistan no poden, admet: “Necessiten que una persona de fora parli”. Però és conscient que això és perillós pels familiars que viuen allà. Narra que un periodista afgà, també refugiat a Alemanya, una sola vegada va denunciar la situació dels talibans i al seu germà l’han tancat a la presó durant un any. Fereshteh Rafat agraeix que “les veus de les dones periodistes refugiades no siguin silenciades en una situació tan delicada i fa una crida davant la falta d’ajuda pels refugiats i refugiades siguin d’on siguin”.

En torn de preguntes va participar Lucha Castro, activista social, feminista i defensora dels drets humans a Mèxic que acaba de publicar el llibre “Un lucha colectiva”. Castro té passió per la justícia i la veritat: “ens amenacen, ens desqualifiquen i ens maten”. Per Castro, “les periodistes contribueixen a que el món sigui millor”.

S’acaba la sessió amb el visionat de ¿Quién cuida al pueblo? (Unión Europea en México, 2022)

Vídeo la taula rodona: https://www.youtube.com/watch?v=LlaE7gHFHD0&t=1293s

Imagen entrada de moritz320 en Pixabay

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.