El dret a l’accés als mitjans de comunicació, desconegut i infrautilitzat

Per Redacció OCC InCom-UAB

L’Associació Ciutadania i Comunicació (ACICOM) i Teletodos van organitzar el debat  “El dret a l’accés als mitjans de comunicació. Assignatura pendent”. A la conversa, moderada per Pedro Soler (Teletodos) i presentada per José Ignacio Pastor Pérez (ACICOM), hi van participar Alejandro Perales Albert, president de l’Associació Usuaris de la Comunicació (AUC); Beatriz Blázquez Aparicio, periodista de RTVE (Radio Televisión Española) i adjunta de l’Observatori d’Igualtat de CRTVE; Bethlem Boronat Clavijo, docent a EAE Business School; Hugo Aznar Gómez, catedràtic d’Ètica Pública i de la Comunicació a CEU-Universitat Cardenal Herrera; Javier Marzal Felici, catedràtic de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Jaume I; María Eugenia Lozano López, periodista de Telemadrid; i Maria Lamuedra Gravan, professora titular de Periodisme de la Universitat de Sevilla. La trobada, en modalitat online, es va realitzar el 25 de maig de 2022.

Des del primer moment va quedar clar per què el títol del debat parlava d’una assignatura pendent. El dret a l’accés als mitjans de comunicació és un dret constitucional que gairebé ni s’ha desenvolupat ni aplicat a l’Estat Espanyol. Segons Pedro Soler, “el  dret a l’accés als mitjans és un dels assumptes de la comunicació audiovisual que està pendent de desenvolupament, no de regulació, i hi ha moltes coses que es poden fer”. Atesa aquesta situació, José Ignacio Pastor va explicar que volia que la trobada fos “un espai de defensa pública dels mitjans de comunicació i, a la vegada, ajudar a generar coneixement col·lectiu en una situació complicada».

“Amb quina situació es troba l’exercici d’accés als mitjans de comunicació a Espanya?”, es pregunta Soler. I “en què hem avançat després de 43 anys de la seva aprovació?”, afegeix el president d’ACICOM. “Portem molts anys que aquest dret està regulat però poc s’ha fet o s’ha deixat de fer al respecte”, coincideixen ambdós panelistes.

Un dret poc practicat

Ignacio Pastor defineix el dret a l’accés a la informació com “allò que té la ciutadania per accedir a les pàgines, micròfons i espais audiovisuals dels mitjans que depenen d’institucions públiques per exposar les seves idees o opinions o punts de vista sobre qüestions que siguin d’interès general”. La base legal és l’article 20.3 de la Constitució Espanyola, d’un valor constitucional aprovat ja fa 43 anys.

Segons Pastor, el dret a l’accés als mitjans de comunicació per part de la ciutadania “és un dret molt poc practicat” i afegeix també que “el dret a l’accés a la informació és un dret que tenim com a ciutadans. Un servei públic ha d’ajudar a crear el denominat capital social. El dret a la informació és un dret concomitant amb el dret a l’accés: com a ciutadans i ciutadanes volem accedir a punts de vista que no siguin els del poder, la indústria, els governs o el partits, que tenen gabinets de comunicació, sinó d’entitats sense afany de lucre que treballin pel bé comú i poden servir també per crear l’opinió pública o una opinió contrastada”.

Pastor, fent-li com un petit homenatge, va citar Enrique Bustamante: “el servei públic no sols ha d’estar avui al servei dels ciutadans sinó que ha de ser la plataforma bàsica d’expressió i comunicació directa de la societat civil”.

En aquest sentit, Alejandro Perales assenyala que “darrera el dret d’accés a la informació, que és un dret actiu, hi ha un dret a la participació en el procés comunicatiu per part de la societat”. Perales situa el problema explicant que durant 20 anys no s’ha fet res i, a partir de l’aprovació de la llei de Ràdio Televisió Espanyola, es posa en marxa el dret d’accés però “ho fa d’una manera formal amb poca convicció i només es compleixen uns requisits mínims” i, en consonància amb això, algunes televisions autonòmiques, com a Andalusia, Catalunya o Madrid, també desenvolupen unes directrius i reglaments per aquest dret d’accés.

La immigració, una de les grans oblidades del dret d’accés

María Eugenia Lozano López, periodista de Telemadrid, pensa que “el dret d’accés serà un dels drets que es posaran encara més en dubte amb les noves modificacions legislatives i amb els canvis que s’acosten a la televisió pública tan maltractada”.

Com a exemple de les pràctiques habituals, Lozano apunta el cas de la comunitat de Madrid, on hi ha una població de 7 milions d’habitants i el 15% són immigrants. “La immigració és una de les grans oblidades respecte el dret d’accés”, apunta. Lozano explica que no se li ha donat veu ni als moviments associatius organitzats ni als no organitzats i, en el cas dels immigrants, es disposava d’un programa marginal, Telenotícies sense Fronteres, que s’emetia el diumenge a les 8 del matí i es feia amb molts pocs recursos.  Lozano afirma que “després de sis anys al Consell d’Administració de Telemadrid, no se’ns ha comunicat com s’ha posat en marxa el dret d’accés” i la seva opinió és clara: “la situació del dret de l’accés a Radio Televisió Madrid és un espant”.

No obstant, també  es conscient de que aquesta situació també es viu a altres ràdios i televisions públiques autonòmiques. No és exclusiva de Telemadrid. Coincidint amb Perales, Lozano creu que el dret d’accés és un dret reconegut des de fa molts anys però que no se’l dona importància. D’alguna manera, segons Lozano, aquesta importància acaba quedant en mans de la bona voluntat que el director general li vulgui donar.

Bones praxis però amb limitacions

Beatriz Blázquez Aparicio, periodista de RTVE, va explicar com es treballa aquest tema a aquesta entitat. Per començar exposa que, tot i que aquest dret està reconegut des de l’any 80, des de fa poc hi ha dues convocatòries anuals publicades a la pàgina web de RTVE. Però, alhora, aclareix que “les peticions que es reben no són massives i que hi ha poques reclamacions”. A RTVE el compliment del dret d’accés és fa a partir d’encaixar peticions d’associacions a programes informatius, culturals i socials que ja existeixen a la programació.

Així mateix Pedro Soler apunta que el “desenvolupament del dret d’accés té moltes deficiències». La primera és la falta de demanda i, en aquest punt, es pregunta si la publicitat que es fa sobre el dret d’accés és suficient. Pedro Soler dubta si la gent sap què és el dret d’accés i aprofita la jornada per recordar que hi ha dos tipus de drets. Per una banda, el dret d’accés directe que, per la seva rellevància informativa, s’inclou en els diferents mitjans de comunicació i la seva elaboració està supervisada pels professionals per garantir així el compliment amb els estàndards d’estil de la cadena. I, per l’altra, el dret d’accés que és inexistent. Es refereix d’aquesta manera irònica a l’accés atorgat a col·lectius representatius per a que realitzin els seus continguts i aquests es puguin emetre amb certa rellevància  dins d’un bon horari. I aquest tipus d’accés, malauradament, encara està per veure, es lamenta Soler.

Cal apostar per l’accés proactiu a entorns digitals

Bethlem Boronat Clavijo, doctora en Periodisme i docent a EAE Business School, ha investigat sobre el dret d’accés a diversos països europeus, com Itàlia, França o Portugal. Per ella, “el dret a l’accés està infrautilitzat a la vegada que és fonamental per aportar diversitat als continguts dels mitjans de comunicació públics i per vertebrar el diàleg a l’esfera social”.

Segons Boronat, la grandària de l’organització i la seva estructura interna no és proporcional a l’impacte i a l’abast que pot tenir. Per ella, “el dret d’accés, tal com està plantejat a dia d’avui, no té en compte la realitat de les organitzacions ni la capacitat de gestionar un procés administratiu relativament complex. A més, tot i que està anunciat, està amagat als webs i s’ha de buscar molt i no es troba a primera vista”.

Els mitjans de comunicació públics ja no són la televisió i la ràdio, ni són minuts, ni són antena. L’antena no és marginal, però hi va de camí. “Hi ha molts espais que són infinits, com la web, on l’espai és major i a on les organitzacions poden aplicar el dret d’accés”, explica. La doctora en Periodisme insisteix d’aquesta manera en què el dret d’accés ha de donar-se a llocs digitals, més fàcils de compartir i produir.

Estem al principi del camí, però s’ha de conèixer el teixit social més enllà dels partits polítics i sindicats, que tenen els seus gabinets de premsa. Ara, a més a més, també s’ha de tenir en compte el dret d’accés proactiu des dels mateixos mitjans de comunicació. Arran d’aquesta idea, Boronat defensa que cal “educar a l’hora d’escollir fonts”, però també afirma que cal entendre “que la societat civil té credibilitat, capacitat i expertesa, i que no s’ha de recórrer sempre a les mateixes veus buscant diversitat i pluralitat”.

Potenciar el protagonisme de la societat civil

Hugo Aznar Gómez, catedràtic d’Ètica Pública i de la Comunicació a CEU-Universitat Cardenal Herrera, vincula el dret d’accés amb un dret més ampli que és el dret de participació. “El problema de les televisions públiques a Espanya és que venen amb un llastre històric de ser molt governamentals i d’estar molt polititzades. Venim d’una història on la societat civil ha estat exclosa de tots els llocs”, recorda. I, en aquest sentit, “el dret d’accés forma part d’una revolució cultural que ha d’anar a un dret de participació més ampli, que s’hauria de fer efectiu d’una vegada als consells d’administració amb la integració de representats de la societat civil i no, amb el típic repartiment polititzat”, remarca.

En definitiva, Aznar reclama “una presència major de la societat civil a les televisions (…) Com a fonts, perquè sempre es va a les mateixes, principalment de tipus polític”. Aznar constata que “hi ha una absència de la societat civil com a protagonista”.

Per ell, un dèficit històric és l’absència d’un Consell Audiovisual; aquest hauria de ser el gran mecanisme d’articulació d’aquesta revolució general de la societat civil. Però Aznar també alerta dels problemes derivats de les rutines productives. A més del problema d’aquesta politització general de les cadenes públiques, Aznar considera que aquestes rutines fan anar sempre a les mateixes fonts.

De fet, segons Aznar, el fenomen digital s’explica, en part, per la presència de la societat civil i el seu ús de les xarxes socials. Malgrat que no tot són bondats a les xarxes, la ciutadania respon així. Per tant, d’alguna manera es fa evident que “s’han d’articular mecanismes per facilitar la presència de la societat civil i les noves tecnologies ho permeten tant per la seva presència com per l’ús dels continguts”, explica. Però, segons Aznar, falta “més valentia entre els professionals”, tot i que, segons el seu parer, els programes on s’ha donat cabuda a la participació de la societat civil han estat un èxit.

Aznar, que també està d’acord amb el desconeixement generalitzat d’aquest dret, demana que cal ser més pacient. Però també apunta una idea molt interessant: crida a la possibilitat d’explorar un nou nínxol de mercat. Es tractaria de crear la connexió entre les organitzacions civils i els mitjans de comunicació, i permetre així la circulació dels continguts.

Els ciutadans ignoren els seus drets

Javier Marzal Felici, catedràtic de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Jaume I, aprofita per explicar el contingut de l’informe de la Unió Europea de 2020. Aquest document recull experiències de participació ciutadana, experiències relacionades amb la posada en pràctica del què és el dret d’accés a uns nivells que aquí desconeixem perquè aquesta activitat destaca sobretot al nord d’Europa, a països com Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Suècia, tan en el camp de la informació com de l’entreteniment.

Marzal mostra obertament el seu malestar: “estem en una situació molt preocupant pel que fa a l’exercici del dret a l’accés, que està relacionat amb el nivell de desenvolupament de la societat civil i de la democràcia”.  Marzal comparteix la idea de que és un dret desconegut: “tenim un problema molt greu”. “La sensació que tenim després d’aquests últims 43 anys, és que no hem avançat gaire. Jo no diria que no s’ha fet res, però la evolució no ha sigut lineal sinó més aviat un moviment circular”, es lamenta Marzal. I, a l’igual que Aznar, també creu que el procés futur serà lent.

L’educació mediàtica, una solució

Per Marzal, cal “lluitar contra aquesta societat anestesiada, on tenim partits polítics que sembla que legislin contra el dret a l’accés”. Però, “a Espanya només hi ha tres Consells Audiovisuals i no en tenim cap d’estatal”, explica Marzal.

En aquest context, el catedràtic de la Universitat Jaume I pensa que “és fonamental apostar de manera decidida per l’educació mediàtica en el sistema educatiu. Reglar-ho però també a través de la educació no formal.  És important invertir en la formació de la ciutadania per tal que entengui i sigui conscient dels drets que té. L’educació mediàtica és l’eina fonamental. Els països europeus més desenvolupats fa temps que ho tenen clar”. Però, segons Marzal, “aquí estem en una reforma educativa que sembla que va en direcció contrària, on s’ha eliminat assignatures a Batxillerat relacionades amb la comunicació i el coneixement de la cultura audiovisual”.

Maria Lamuedra Gravan, professora titular de Periodisme de la Universitat de Sevilla, apunta la necessitat de relacionar el dret de l’accés amb la informació i l’educació mediàtica. “Estem en un moment en què no és que el sistema actual beneficiï el dret a l’accés però sí ens fa veure la seva enorme necessitat. Les característiques del sistema mediàtic ara són la polarització i la fragmentació de l’espai públic, el que fa molt difícil que els mitjans de comunicació puguin complir amb la seva funció de representativitat”. Qui pot o qui ha de fer alguna cosa al respecte? Per Lamuedra, la resposta és clara: els mitjans públics.

Enllaç de la crònica https://www.youtube.com/watch?v=ysMw9_CP0HQ&t=6s

Imagen de la entrada de Gerd Altmann en Pixabay

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.