Entrevista al fotoperiodista Jordi Borràs

 

Destacados

Com treballar des del compromís polític en una situació laboral molt precària

Redacción OCC InCom-UAB 

Jordi Borràs, fotoperiodista autodidacta compromès i il·lustrador freelance. Membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Col·labora a El Món, El Temps, Crític, la revista basca Argia, TV3 i Catalunya Ràdio. És cap de fotografia del magazín LA MIRA i autor de sis libres, com per exemple Dies que duraran anys (Ara llibres, 2018) o Desmuntant societat civil catalana (Saldonar, 2018).

Segons el teu parer, quins han de ser els objectius del fotoperiodisme o, si prefereixes, quins són els teus objectius com fotoperiodista?

El fotoperiodisme és l’ofici de fer periodisme gràfic. Per tant, el que cal és interpretar la notícia a través d’una imatge. En termes més teòrics, entenc el fotoperiodisme i el periodisme com una eina de transformació social. La capacitat d’incidència que pots tenir per canviar la societat i fer-la millor a través del periodisme és important per mi. És el que més m’agrada d’aquest d’ofici.

Això lògicament no vol dir fer proselitisme. Cal ser honest quan es fa periodisme, que no és el mateix que ser objectiu. Aquest és un debat etern. És paradoxal ser objectiu amb el periodisme perquè el periodisme, ara per ara, no el fan màquines el fan persones. Per tant, és impossible ser objectiu. El que cal és ser honest. En definitiva, és explicar una cosa a través d’una imatge, tant senzill i tant complicat com això.

Segons la teva experiència, quina és la situació actual del fotoperiodisme? Quines coses han canviat els últims anys?

La situació del fotoperiodisme a Catalunya, i a l’Estat Espanyol en general, crec que és bastant precària. Vaig entrar en aquest món en un moment on aquest ofici ja perdia bous i esquelles a nivell de precarietat laboral. I, pel que em diuen els veterans, aquest ofici abans es pagava prou dignament i avui és una misèria. De fet, crec que, de tots els oficis que hi ha al voltant de la fotografia, el fotoperiodisme és el que es paga pitjor. 

No tenim cap mena de dret laboral perquè la majoria som freelance. No tenim una tarifa econòmica fixada perquè hi ha llibertat en aquest sentit. I la proliferació de fotoperiodistes a través de la democratització de la tecnologia ha fet que molta gent es pugui acostar a la fotografia. Hi ha molta més competència i aquesta competència ha afavorit també una rebaixa de preus perquè necessita ser competitiva i el primer que fa és rebaixar tarifes. Tot plegat ha creat un model extremadament precari.

Dedicar-se únicament al periodisme ha esdevingut una proesa, sobretot si només tens clients d’aquí. Ara bé, si tens clients fora, és molt més fàcil guanyar-se la vida perquè paguen sous d’allà. Aquí, els sous són miserables. Les tarifes actualment de fotoperiodisme estan igual o més barates que fa 15 anys però el nivell de vida ha pujat moltíssim. Es fa molt difícil viure d’això. A nivell moral el fotoperiodisme té molt reconeixement. Hi ha cues cada any al World Press Photo i fotoperiodistes molt reconeguts, però paradoxalment a nivell econòmic és un drama.

Com veus el futur més immediat del fotoperiodisme?

No ho tinc clar. Els més pessimistes diuen que desapareixerà. Jo crec que no ho farà però canviaran les coses. Cada vegada hi ha més fotoperiodistes que es dediquen a fer vídeo perquè amb el fotoperiodisme sol, no menges. Penso que es mantindrà però no li albiro ni un bon futur ni que reverteixi la precarietat dins de l’ofici.

A on es pot fer ara bon fotoperiodisme? Ser freelance és la única opció per una persona que hi vol dedicar-se?

Ser freelance no és la única opció però és de les poques. Hi ha molt pocs mitjans que contractin fotògrafs en plantilla. De fet, arran la crisi econòmica i la crisi del periodisme, del primer que es van desprendre van ser dels fotoperiodistes. La majoria de diaris avui en dia han fet fora els fotògrafs que tenia en plantilla o n’han deixat molt pocs i tota la resta som freelance.

Jo soc freelance. Ho he estat sempre. Malgrat tenir la possibilitat de tenir contractes amb mitjans, he seguit sent autònom perquè això em dona una llibertat que és la contrapartida d’estar lligat de mans i peus per un sol mitjà. Em dona la llibertat de poder treballar amb més gent i em dona la llibertat econòmica de no tenir un sou limitat amb un únic pagador. Però treballo moltes hores, moltíssimes. Pagar factures a final de mes és una carrera de fons.

Aquí és fa bon fotoperiodisme. Hi ha molt nivell. Hi ha gent potent. Hi ha gent bona. Però no té el reconeixement que mereix; fins i tot, ni per part de la pròpia Administració. Vas al Museu Nacional d’Art de Catalunya, el fotoperiodisme pràcticament ni existeix. És el germanet pobre de la fotografia, és el germanet pobre del periodisme i el germanet pobre de l’art. Quan precisament el fotoperiodisme és de les disciplines fotogràfiques que més hi és a la vida diària de la gent, contràriament no està ben valorada per molts sectors.

Com afecta al fotoperiodisme aquesta abundància d’imatges que ens arriben cada dia? Com aconseguir que el teu treball destaqui, o es conegui, en aquest context?

Paradoxalment de nou, la proliferació i bombardeig d’imatges diàries a través de les xarxes socials, dels mitjans de comunicació, ha provocat que els fotoperiodistes guanyem valor ja que actuem com a notaris de l‘actualitat. Quan vas a Twitter i veus una foto i no saps d’on ha sortit potser te la qüestiones però si va signada per un fotoperiodista, difícilment dubtaràs perquè hi posa la cara, amb nom i cognoms. I pels periodistes, siguem gràfics o no, allò que té més valor és la nostra reputació. I, per això, ens en guardarem prou de donar una informació errònia.

En aquest context, la proliferació d’imatges, per una banda, fa que els mitjans abusin de l’anomenat periodisme ciutadà que té una font inacabable de fotografies gratuïtes però, per altra banda, molts mitjans se n’adonen que el fet de posar una foto amb nom i cognom et dona prestigi, solidesa i solvència.

Has dedicat part de la teva vida professional a retratar i investigar l’extrema dreta i el nacionalisme espanyol a Catalunya i a fotografiar, també, els vestigis de la dictadura franquista a casa nostra. Com vas arribar a interessar-te per aquests temes?

De forma causal, més que casual. Al meu darrer llibre, Tots els colors en negre, explico una mica per on va la historia. El background familiar de ser fill de pares que van combatre la dictadura franquista, que he “mamat” l’independentisme a casa, ser net de soldat republicà, artiller, represaliat, empresonat i exiliat, ha influït. Ser membre d’una família de perdedors, des del punt de vista nacional, social i antifeixista, m’ha fet prendre consciència política. He dedicat part de la meva carrera com fotoperiodista a documentar i denunciar l’extrema dreta. No va ser una cosa calculada ni estudiada, va ser més fruit de la casualitat, de que res passa perquè si.

Tens un perfil a Instagram amb gairebé 100.000 seguidors. És possible per un fotoperiodista imaginar-se fora de les xarxes? Quines avantatges i desavantatges tenen aquestes?

Tinc a Instagram gairebé 100.000 seguidors. A Twitter, més 200.000. Però això et dona visibilitat. No et dona de menjar. A partir de que hi ha una implicació política, jo no he jugat mai a la lliga dels influencers, per entendre’ns. Hi ha fotògrafs que fan un altre tipus d’imatges, com als sectors de moda, cultura o tecnologia, que viuen de les seves xarxes socials; es dediquen a fer publicitat i, inclús, les pròpies marques fotogràfiques els hi proporcionen material. Però si et posiciones políticament, les marques no se t’acosten. Si alguna se m’ha acostat, aquí no m’ha agradat fer publicitat.

Les meves xarxes socials són meves. Les xarxes donen visibilitat i les mantinc perquè tenen una capacitat de difusió molt gran. Si faig una presentació, un llibre o una exposició, em serveixen d’altaveu. Una utilitat per a la qual els mitjans ja no em serveixen perquè, més aviat, es dediquen a silenciar la gent crítica.

Des de la teva experiència i coneixement, què li diries a un o una estudiant que vol dedicar-se al fotoperiodisme?

Li diria que no desesperi i que piqui molta pedra. I que es fixi amb allò que fan els altres, però sobretot amb allò que no fan perquè segurament trobarà un forat per dedicar-s’hi. Si fas el mateix que la resta, és molt difícil destacar. Si agafes un tema o una sèrie de temes o una manera de treballar que no ho fa gaire gent, és molt fàcil destacar. És possible viure del fotoperiodisme però requereix de molta perseverança i no tenir pressa. És una feina que a mi m’agrada molt i que no canviaria per res del món.

Vistas:

313