Jordi Sánchez-Navarro

En el número 99 de COMeIN, corresponent al maig del 2020, vaig publicar unes breus anotacions titulades «Festivals de cinema i crisi sanitària: pronòstics impossibles». En el moment d’escriure aquelles línies, l’ajornament del Festival Internacional de Cinema de Cannes deixava clar que la pandèmia havia provocat canvis radicals en el món dels grans esdeveniments presencials, específicament en els relacionats amb el mercat i la cultura del cinema. La indústria cinematogràfica semblava que vivia, el 2020, una de les disjuntives més desafiadores de la seva història.

Dos anys després, recuperem els protagonistes que em van acompanyar en aquelles reflexions per observar quin ha estat l’abast d’alguns d’aquests canvis. Torno a parlar amb Ángel Sala, director del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, i amb Mònica Garcia-Massagué, directora general de la fundació que organitza el festival, per comprovar fins a quin punt els processos d’adaptació que han experimentat els festivals de cinema en general, i el de Sitges en particular, ens donen pistes sobre el present i sobre com es va configurant el futur d’aquest tipus d’esdeveniments.

La primera pregunta és obligada: Com descriuries la «nova normalitat» dels festivals de cinema? Garcia-Massagué apunta que «som tot just a la línia de sortida d’aquesta “nova normalitat”. És cert que en alguns països, ens movem en un escenari de restriccions lleugeres, però un festival internacional manté els seus fluxos de treball més enllà de les seves fronteres i aquí els escenaris són d’allò més variats: des d’un continent asiàtic, amb proves PCR per arribar i entrar a cadascun dels països, fins al Canadà, que fa controls aleatoris. Mentre no hi hagi realment una situació homogènia a gairebé tot el planeta serà difícil que ens encaminem a la “nova normalitat”. D’altra banda, les mesures COVID, tot i que molt més laxes, continuen i continuaran presents en els plans de gestió de tots els festivals». Per descomptat, els canvis van més enllà de l’àmbit dels esdeveniments i afecten tots els aspectes de la indústria: «Els estralls de la pandèmia en el sector cultural i, especialment, en l’àmbit cinematogràfic han aguditzat processos com l’aposta més ferma pels continguts per a plataformes online, la cerca d’una rendibilitat econòmica més elevada dels distribuïdors en el circuit de festivals o l’encariment del producte cinematogràfic en general». Per a Sala, «la nova normalitat implica un mercat audiovisual que ha sofert una transformació radical i accelerada en totes les seves dimensions –producció, distribució i exhibició–, en una situació que encara no està totalment definida ni estabilitzada. En aquest context, els festivals de cinema han d’afrontar la situació amb tàctiques ad hoc i amb capacitat d’evolució contínua, la qual cosa implica l’absència de regles fixes i polítiques tancades».

Els efectes de la pandèmia al cinema

Sembla clar, llavors, que els agents implicats en els diferents nivells de la indústria audiovisual estan lluny d’haver aconseguit una situació estable. En el cas de l’exhibició, la directora de la fundació del festival de Sitges sosté que «ha patit molts embats els últims anys, sens dubte. La proposta comercial del sector de l’exhibició està en contínua evolució i transformació, i la pandèmia no ha fet més que afegir incertesa. Només cal fer un cop d’ull a la cartellera per veure la quantitat de sales que han caigut, tancat pantalles o reduït l’oferta». El tan necessari debat sobre les finestres d’exhibició que va marcar els primers mesos de la pandèmia sembla que s’ha tancat, si bé alguns podrien argumentar que ho ha fet en fals. Sala apunta que «les finestres d’exhibició s’han escurçat i continuar amb aquest debat és estèril. Com passava en altres temps, i en contextos diferents, potser hi ha pel·lícules o productes que exigeixen ajustos específics en les seves finestres d’exhibició. Recordem que, el 1982, pel·lícules d’un èxit enorme a sales, com E.T. l’extraterrestre, trigaven molt a sortir al mercat de lloguer en VHS, o que, els anys 90, alguns títols sortien directament en venda directa, com va ser el cas de Terminator 2. Avui, podria succeir el mateix amb certs títols amb potencial de llarg recorregut en sales. I, de fet, potser hauria d’haver succeït amb pel·lícules recents com Dune, però, a causa de l’acceleració produïda per la pandèmia, pot ser que aquests serrells no s’hagin tancat bé… Tot i que, repeteixo, estem en un temps sense regles fixes». Sobre aquest tema, Mònica Garcia-Massagué afirma: «Ni se’m passa pel cap que el debat s’hagi tancat. En qualsevol cas, crec que s’ha ajornat especular sobre futurs possibles per a l’exhibició quan la realitat ens ha demostrat que l’inimaginable és possible. Estem instal·lats en una cultura del xoc posttraumàtic per a tots els sectors econòmics i fins que no sortim del nivell de supervivència, no hi haurà espai per especular o debatre cap a quin model ens hauríem de dirigir».

 

Una de les primeres manifestacions del xoc va ser, com comentàvem al principi d’aquestes línies, l’ajornament del Festival de Cannes, que, no ho oblidem, no és només el màxim certamen competitiu mundial, sinó que està associat amb un imprescindible mercat internacional de distribució. Aquell ajornament, segons Sala, complicava «la circulació de pel·lícules des de la punta de la piràmide». Li pregunto, dos anys després, si creu que, amb la tornada de Cannes a les seves dates tradicionals, s’ha tornat a la normalitat en el circuit. «Respecte al Marché du film –afirma el director de Sitges– s’ha valorat més l’experiència del retrobament presencial entre professionals, la qual cosa, en certa manera, serveix per emmascarar alguns símptomes d’obsolescència del sistema. Pel que fa al Festival en si, s’ha demostrat que la creixent estacionalitat global de títols ha fet que disminueixi la influència del line up de Cannes en la temporada de tardor, la qual cosa deixa cada vegada més espai per a la influència de certàmens com els de Toronto i, sobretot, Venècia».

El replantejament dels festivals de cinema

La qüestió de fons és si la crisi sanitària global ha significat una oportunitat perquè els festivals de cinema replantegin les seves polítiques de creixement, l’impacte mediàtic i la repercussió directa, amb ajustos no només de pressupost, sinó d’assistents i d’ingressos propis per taquilla o per persones acreditades. Sobre aquest tema, Garcia-Massagué sosté: «No puc parlar per tots els certàmens, però sí que crec que els plans de viabilitat s’han hagut de reajustar a la baixa, molt més a la baixa del que s’hagués previst». A més, la pandèmia només ha estat un dels molts desafiaments als quals s’enfronten els festivals: «Apareixen noves amenaces, com la guerra a Europa, la crisi econòmica galopant, l’encariment dels combustibles, la inflació… –continua la directora de la fundació– Un festival de cinema no deixa de ser un motor econòmic i, com qualsevol activitat, és afectat pel context socioeconòmic del país. A més, parlem d’una oferta cultural, que no es considera un consum de primera necessitat, i davant un descens del poder adquisitiu, l’oci és a priori la primera despesa que retallen els consumidors. És lògic, comprensible, però acaba reduint, al seu torn, la musculatura de les contractacions dels treballadors del sector cultural, i també proveïdors, etc. És un efecte en cadena i cap esdeveniment no hi és aliè, ni tan sols els grans festivals, que també s’han d’adaptar a un horitzó d’ingressos menys pròsper. Podem considerar això una oportunitat? Diuen que qualsevol crisi ho és i aquí entra l’habilitat més o menys gran dels gestors responsables per sortir a flotació o, fins i tot, reforçats». Sala té una visió complementària: «Durant la crisi sanitària va ser tan erroni pensar que la transformació dels festivals al model online estable era viable com pensar que seria possible tornar a la corba de creixement anterior a la pandèmia. És evident que el 2022, hi pot haver un repunt espectacular per la tornada a la “normalitat”, però es notaran progressivament els efectes de la crisi d’assistència en certes franges de públic». Pel que fa a professionals acreditats i premsa, Sala pronostica que «es notarà com la demanda dels primers s’especialitza per assistir de manera parcial i efectiva a determinades programacions o dates, mentre que en els segons veurem com la decadència progressiva de la premsa especialitzada tradicional serà compensada per un augment de fórmules d’informació digitals, de registre social o més integrades amb el públic potencial. Resumint, caldrà treballar en fórmules per mantenir els nivells d’assistència, però les corbes de creixement s’aturaran, la qual cosa probablement té com a conseqüència immediata el desenvolupament de polítiques de proximitat i d’implantació al territori, més viables a curt termini que determinades polítiques d’internacionalització».

Anem als aprenentatges concrets. Un dels aspectes que m’interessava saber en aquesta nova conversa amb Sala i Garcia-Massagué era si els meus interlocutors creien que els efectes de la pandèmia havien impactat d’alguna manera en la capacitat dels festivals de cinema per a la previsió de contingències, el desenvolupament d’infraestructures i l’estabilització de models organitzatius a mitjà termini. Àngel Sala sosté que «els festivals han sabut respondre a la contingència de la pandèmia com ja ho van fer a la de la crisi financera. I si en aquell moment es van perdre progressivament alguns elements propis de la naturalesa dels festivals, això ha tornat a passar ara». Per al director, «es fan difícils les polítiques de previsió i estratègia a mitjà i llarg termini, mentre apareix la necessitat imposada per condicionants externs d’incorporar noves solucions i noves maneres de fer les coses. Els pegats dels últims anys han creat hipoteques i ecosistemes que dificulten la mobilitat i el dinamisme dels festivals i de les manifestacions culturals en general». Mònica Garcia-Massagué té una visió semblant: «Ja era difícil parlar d’inversions d’un festival de cinema abans de la pandèmia i això ara resulta encara més complicat, òbviament. El curiós del cas és que ja el 2020, en els inicis de la pandèmia, se’ns van sol·licitar escenaris de contingència i això que encara no teníem ni idea del que ens havia de caure al damunt. Però, ho vam fer. I les condicions de treball en aquests dos anys ens han exercitat en l’art de fer previsions i correccions d’aquestes, d’anar pas a pas, dins del que es pot arribar a preveure en un esdeveniment que consumeix el 90 % del seu pressupost en deu dies. No crec que haguem de parlar d’estabilització de models com una cosa positiva en aquests moments, sinó de la capacitat de resiliència dels esdeveniments en aquest context tan canviant».

També vaig voler saber si la situació posterior a la crisi sanitària global havia ofert algun aprenentatge concret aplicable a les polítiques de pel·lícules convidades, als criteris de la presència de convidats, i a la comunicació i difusió de les activitats. Garcia-Massagué sosté que «la producció cinematogràfica també ha estat afectada, així que, en certa manera, estem recollint la collita de dos anys de pandèmia. Falta temps per donar un veredicte sobre la quantitat i qualitat dels títols que arriben. D’altra banda, els convidats, tot i que més inclinats a viatjar i a participar en persona en els esdeveniments en general, també mostren actituds diferents segons la seva percepció de la COVID en els respectius països d’origen. Àsia s’obre tímidament, per exemple. I, finalment, la comunicació o difusió d’activitats potser sí que ha quedat reforçada en la seva recepció pels mitjans. Crec que el públic vol gaudir de les propostes culturals (música, cinema, arts escèniques), i els mitjans acudeixen a difondre tant el contingut com la forma en què es duen a terme, especialment els esdeveniments de caràcter massiu. Recordem que fa tot just un any encara estàvem sotmesos a limitacions d’aforament i a la percepció temorosa sobre les multituds». Per a Sala, es perceben canvis de gran importància: «La nova normalitat ha portat la transformació de la manera de promocionar les pel·lícules o els productes audiovisuals. Els festivals ja no són decisius en aquest aspecte, sinó que s’han de guanyar uns actors de la indústria que ja no són tan empàtics amb ells». Segons el director del festival de Sitges, els interessos de programació dels festivals –en principi, regits per criteris artístics i culturals– topen amb la realitat de la indústria cinematogràfica: «Ja no és possible tenir tot el que el festival selecciona o veu rellevant, sinó que es pacta amb els actors del mercat per raons a vegades allunyades d’uns criteris de programació rigorosos. A més, programar implica aplicar càlculs de cost per lloguers de drets, viatges de talents, etc. que en un 90 % ara cauen del costat dels certàmens. La política d’expansió en el nombre de pel·lícules programades tendeix a frenar, i es combinen pel·lícules amb “esdeveniments” que atreguin el públic i procurin certes aportacions econòmiques o d’imatge».

En qualsevol cas, tots aquests condicionants obren noves possibilitats per reflexionar sobre la naturalesa i la funció d’esdeveniments com els festivals de cinema massius. Per a Sala, dos anys després de l’impacte traumàtic de la crisi sanitària global s’albira una oportunitat que no s’ha de deixar passar: «És hora de dedicar més temps a pensar en la naturalesa artística dels festivals i no dedicar tots els esforços a pensar només en l’adaptació a les circumstàncies, conjunturals o permanents, d’allò econòmic i estructural».

Fuente: COMeIN 

Imagen de Andreas Glöckner en Pixabay