Por Redacción OCC InCom-UAB
Com es pot fer periodisme a i des de Centre Amèrica amb rigor, ètica i independència quan en països com El Salvador o Nicaragua són els mateixos governs, els narcos o els pandilleros els qui controlen la informació? En el marc de la Biennal de Pensament de Barcelona 2022, un espai que recupera el debat a peu de carrer per reflexionar, pensar i escoltar per construir un futur millor, es va parlar sobre la situació del periodisme a Centre Amèrica, sobre els reptes dels i de les periodistes en països on la seva vida està amenaçada pel sol fet de voler explicar la veritat.
El Pati de les Dones del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), ple de gom a gom, va acollir el 15 d’octubre de 2022 el debat Un país sense periodistes. Hi van participar el cap de redacció d’Elfaro.net Óscar Martínez, salvadoreny dedicat al periodisme d’investigació i autor de Los muertos y el periodista (Anagrama, 2021), i els periodistes nicaragüencs Jairo Videa i Juan Daniel Treminio, ambdós exiliats han patit la repressió del regim de Daniel Ortega. Videa i Treminio són cofundadors del diari digital independent Coyuntura, que investiga i visibilitza la violència i els crims comesos per part del govern nicaragüenc de Daniel Ortega, i actualment formen part del Programa Escriptor Acollit del PEN Català.
Tots tres periodistes van conversar sobre les dificultats d’exercir l’ofici de periodista en contextos de violència i de repressió, on no es pot accedir a les fonts d’informació, on informar significa posar en risc la pròpia vida i també la dels seus familiars. El debat va estar dinamitzat pel periodista i escriptor Álvaro Colomer.
Retrat de la (mala) situació del periodisme a Centre Amèrica
Per contextualitzar la situació del periodisme a Centre Amèrica i les dificultats per exercir la professió, Jairo Videa explica: “Centre Amèrica és una zona amb molta capacitat de desig de superació però on no hi ha accés a la justícia i tampoc no es defensa els drets humans. A més, les pràctiques totalitàries s’estan reproduint, no hi ha llibertat de premsa pels periodistes. El president Daniel Ortega, literalment, és un depredador de les llibertats públiques, de la Constitució i de la mateixa vida, de forma conscient i sistematitzada”.
Óscar Martínez no fa altra cosa que argumentar en la mateixa línia. El periodista salvadoreny exposa que “a Centre Amèrica ara governen persones que volen tenir tot el poder amb poc desenvolupament democràtic on la premsa independent és un obstacle que revela el que no volen revelar”. Martínez parla de forma molt clara: “el president de Nicaragua, Daniel Ortega, és un dictador sense cap matís i vol controlar tots els sistemes d’informació; Hondures és un ‘narcoestat’ que està intentant reconstruir-se amb les dificultats que significa reconstruir un estat corrupte durant anys i, a Guatemala, un president amb molta por de ser investigat va destruir i desmantellar el sistema judicial”.
Quin és el problema amb aquests presidents?, es qüestiona en veu alta Martínez i ell mateix es respon: “és que la corrupció és un cicle i no poden deixar el poder perquè no es reveli tot el que han fet i hagin d’exiliar-se”. Segons el cap de redacció de Elfaro.net, “tracten de no deixar el poder per perpetuar-se perquè és la única manera de salvar-se i aleshores el poder es converteix en un ‘bucle podrit’. Això passa a molts països centreamericans i aquesta és la raó perquè molts periodistes han d’estar fora perquè el periodisme independent fa tot el contrari a ocultar-ho”.
El periodista exiliat i activista polític Juan Daniel Treminio manifesta que està agraït d’aquesta iniciativa perquè “se senten molt oblidats ”. Ell veu Centre Amèrica com una societat relativament jove, amb molts reptes, però enfrontada a un sistema totalment opressor i dictatorial. Amb aquest context, Treminio assegura que “Nicaragua és lamentablement un país sense periodistes. Un país que ja no té periodistes. A Nicaragua no hi ha diaris, l’últim mitjà de comunicació que quedava al país amb 100 anys de trajectòria, el diari La Prensa, va ser assaltat, confiscat i tots els periodistes obligats a l’exili. I la llista de periodistes exiliats és interminable perquè la situació és inhòspita: no és pot fer periodisme al país”. Treminio constata que “un periodisme lliure, com a tal, no es pot fer perquè hi ha un control total i absolut en el sistema de mitjans de comunicació controlat per la parella presidencial Daniel Ortega i Rosario Murillo”.
Desert informatiu: exili, presó, mort o clandestinitat
Els periodistes a Centre Amèrica per publicar reportatges són represaliats i amenaçats de mort. “A Nicaragua no només viuen amb una dictadura sinó que no tenen ni accés a la justícia ni a la informació. Els periodistes no tenim accés a la informació. I la poca informació que surt a la llum pública és manipulada pel règim amb l’objectiu d’ocultar xifres per no donar una perspectiva de que el país està malament”, explica Videa. “Els periodistes -a més de l’autocensura, perquè ningú vol parlar ni quedar empresonat al país- ens enfrontem a la persecució diària i violenta de la policia, dels cossos paramilitars, de l’exèrcit i de les institucions”, es lamenta Videa. I això no s’acaba aquí, segueix amb resignació: “els periodistes hem d’anar tots els dies a cases de seguretat, no podem veure la nostra família i hem de fugir del nostre país. A dia d’avui som més de 200 periodistes exiliats nicaragüencs. Varies redaccions treballen des de fora”. Però, amb orgull, Videa també planteja que “des de l’exili, pots seguir fent el teu treball, però això implica uns altres riscos i canvis i com a redaccions tenim que adaptar-nos. Fer periodisme des de l’exili és complex, tediós, difícil però com a jove crec que és possible, encara es pot (…) Som valents i conscients que el que fem té valor”.
Martínez explica que “Nicaragua és una dictadura consolidada però a El Salvador encara es veuen mitjans independents dins del país. A Nicaragua només pots exercir des de l’anonimat o estan a la presó”. Martínez confessa que “Centre Amèrica mai ha sigut un lloc fàcil per fer periodisme. Al 2010 vam tenir escorta armada i al 2015 ens vam haver d’exiliar després d’unes amenaces per intentar assassinar-nos. A Llatinoamèrica ja se sap quan un home governa un país, ho controla tot. Han aprovat lleis d’espionatge digital, lleis que estableixen que tot periodista que reveli informació que no interessi al règim pot anar 30 anys a la presó”. El periodista explica al Pati de les Dones del CCCB que “Nayib Bukele, president de El Salvador, ha acusat a el diari El Faro de ser líders de les pandilles, de blanqueig de diners i de revelar informació confidencial -que és una bona descripció del treball que fem els periodistes- i ens hem hagut d’exiliar del país. Són acusacions dirigides a evitar que funcioni el periodisme”, es lamenta el cap de redacció d’aquest diari.
I, per la seva part, Treminio explica que “Ortega, en lloc de confiscar mitjans de comunicació com havia fet als anys 80, ara els comprava i els assignava als seus fills. Ara la seva família controla el 99% dels mitjans de comunicació del país. Això és un exemple de com ells volen distorsionar o construir una realitat”. Des de 2018 hi ha el que s’anomena un “desert informatiu”. A més, Treminio considera que “la societat no ha processat el fet de quedar-se sense mitjans de comunicació, des d’on els periodistes podem i intentem mantenir informada la societat”.
El periodista exiliat Juan Daniel Treminio també aprofita aquesta trobada per denunciar els periodistes que estan empresonats i torturats: com el cas del director de La Prensa, Juan Lorenzo Holmann, o de Cristina Chamorro, o d’un dels millors cronistes esportius del país, Miguel Mendoza, qui està en vaga de fam perquè no pot veure la seva filla. “Exili, presó, mort o clandestinitat són les úniques opcions que tenim ara per continuar exercint la nostra feina”, declara. A més, Treminio es lamenta que “la Universitat no ens va donar les eines per informar des de l’exili, per un context d’alta tensió i persecució com la que està patint Nicaragua. Quin futur té el periodisme al país si ja no es permet estudiar-lo?”.
La mort del periodisme independent
El periodista de Nicaragua Jairo Videa explica que “el règim ha tancat recentment 20 mitjans de comunicació rurals que funcionaven de forma comunitària. No hi ha informació en general. La gent no té ràdio ni televisió pública i, com apuntava Treminio, la controla el president Ortega. La societat s’enfronta a un buit informatiu”. Videa relata que “a Nicaragua, a banda de la realitat política, hi ha moltes coses que no s’expliquen perquè no hi ha mitjans i es queda sense espai la societat civil. Allà no es pot debatre públicament -com ho estem fent ara aquí-. No tens informació, no la pots compartir ni la pots reproduir”. Videa parla de fets com els següents: la població no sap si s’apujaran els preus, si vindrà un huracà; i denuncia que “la ciutadania no només no té accés a la informació sinó que tampoc pot denunciar el que està passant”.
Martínez afegeix que “a Centre Amèrica sempre hi hagut un sector de la premsa molt oficialista i fàcil de trobar. Però el sector de la premsa independent, s’ha construït sol al no estar satisfet amb l’editorial que hi havia. Tenim un gremi periodístic sa. Sense periodisme no pots construir narratives centre americanes ni sabrien moltes coses del que està passant realment”. I afegeix: “és molt difícil que es construeixi ciutadania, memòria històrica i justícia sense el periodisme. Sense periodisme independent només tens la narrativa oficial. I la narrativa oficial és una mentida, és un eslògan. Tenen una veritat oficial maquillada de periodisme. És inviable una societat amb tant poc accés a la informació. Si vols salvar Centre Amèrica d’alguna manera, un dels elements és el periodisme independent”, acaba afirmant amb rotunditat.
Treminio també diu que “l’únic que manté la flama viva és el periodisme independent, que no té cap altra alternativa que les plataformes digitals”. No obstant, “Nicaragua és el país de Centre Amèrica que menys accés a Internet té. Ni la meitat de la població en té. Però la censura l’hem saltat d’aquesta manera. El periodisme salva vides”, defensa Treminio. “Però el govern, la parella presidencial de Nicaragua, ho volcontrolar absolutament tot. Els mitjans que han permès existir encara al país tenen prohibit parlar de política i d’economia”, declara el periodista del diari digital Coyuntura.
Jugar-se la vida per informar, per què?
Després d’escoltar tot això al debat, el periodista Álvaro Colomer, que participa com a moderador, els pregunta: “Per què us jugueu la vida per informar?”
Videa respon que “tracta de ser pràctic” i que, de moment, Coyntura funciona. “Si el dia de demà la meva capacitat i la realitat en si no em permet fer periodisme, ho deixaria de fer (…) Tot i tenir només 26 anys, la meva vida gira només al voltant d’Ortega. Si no puc fer periodisme com s’ha de fer, renunciaré. He vist amics assassinats i tantes coses que no les he processat encara ni la societat tampoc”, confessa.
Martínez, que ha escoltat amb atenció a Videa, afegeix: “i si ho deixa, res a retreure”. El cap de redacció de Elfaro.net fa periodisme perquè pensa que és útil. Amb 17 anys va començar i ara ja en complirà 40. El Faro neix l’any 1998 a El Salvador com a mitjà digital amb la vocació d’impulsar el periodisme compromès amb la tasca de denúncia i documentació de la corrupció, la violència i les desigualtats a Centre Amèrica. Martínez pensa que “el periodisme serveix, té la possibilitat de canviar coses” i és la manera que ell té de relacionar-se amb el món. Per Martínez, “el periodisme és com un dia de ressaca, estàs cansat però pots continuar. I et fas una pregunta retòrica per no claudicar: Què hauria passat si el periodisme no hagués existit? Què hauria passat si els periodistes no haguessin narrat el que els governs no volien que es conegués? Com aquesta pregunta no es pot respondre, t’agafes a ella per continuar. No és bon moment per deixar-ho”. I, de forma sarcàstica, Martínez diu: “i què faria? A què em dedicaria? No penso deixar-ho i com a equip no hi ha la sensació de tirar la tovallola de cap manera. Hi ha vocació i voluntat de continuar”. Justament, al seu últim llibre Los Muertos y el Periodista, el periodista exposa dubtes i incerteses vinculats a la seva tasca com a periodista.
Treminio també planteja que a vegades “veu que no pot”, però ara se sent “enfortit i molt entusiasmat de voler seguir documentant i acompanyant la realitat”. “Anhelo amb totes les meves forces veure lliure el meu país. Veure el retorn de la democràcia i ser testimoni d’escriure-ho. No vull perdre l’esperança, però a vegades tinc por que a la meva família li passi alguna cosa pel que estic fent. El règim fa xantatge a qualsevol membre de la família. És insòlit això, mai s’havia vist. Però vull veure com al país reneixen noves sales de redacció i veure una etapa dorada com la que em va inspirar a fer periodisme i involucrar-me a fer una carrera tant perillosa com a la vegada tant enriquidora. Som els que escrivim les pàgines d’aquestes processos tant adversos i difícils”, conclou el periodista exiliat amb esperança.
