Per Redacció OCC InCom-UAB
L’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya va organitzar una taula rodona per reflexionar sobre com es pot informar de l’extrema dreta sense fer-los d’altaveu el maig passat a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Va ser el dia 8, coincidint amb el Dia d’Europa. Preguntes com “l’extrema dreta viu de la polèmica?”, “com cal contextualitzar les seves afirmacions?” o “utilitzen els mitjans de comunicació o tenen els seus propis canals?” van servir per guiar el debat.
Amb l’objectiu de reflexionar de forma col·lectiva sobre com informar de l’extrema dreta sense reforçar-ne el seu discurs ni caure amb la banalització, un grup de periodistes van parlar dels principals reptes informatius davant el seu auge al continent europeu. El debat va comptar amb la participació de Nico Tomás, periodista polític de l’ACN i autor del llibre “El gall ferit”, que va parlar de l’extrema dreta a França; Alba Sidera, corresponsal a Roma d’El Punt Avui i autora d’”El feixisme persistent”, i Xavier Rius Sant, periodista free-lance i autor d’”Aliança Catalana: els nostres ultres”. Ara bé, Sidera, que s’havia connectat online, va haver d’abandonar la trobada atès que justament aquell dia va haver fumata blanca al Vaticà.
La ideologia d’extrema dreta va prenent posicions als òrgans de govern
La periodista Anna Balcells, membre de la Junta de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya, va ser la moderadora. Balcells comença situant-nos en el moment actual i, a continuació, els convidats al debat aporten la seva opinió focalitzant la mirada des d’Itàlia, França i Espanya.
80 anys després de la derrota del nazisme guanyen a Europa i als Estats Units polítiques o idees que es podrien considerar hereves de la ideologia dels postulats del feixisme dels anys 20 i 30. En el cas d’Europa, Anna Balcells argumenta l’avenç d’aquestes forces aportant dades per si algú encara tenia dubtes: a les eleccions al Parlament Europeu de l’any passat els partits d’extrema dreta van aconseguir una quarta part del 720 escons de la Cambra i van quedar primers a les eleccions europees en països com França, Itàlia, Àustria i Bèlgica. L’extrema dreta governa a Itàlia i és el segon partit més votat a les darreres eleccions legislatives a França, Alemanya i Bèlgica. Als Països Baixos i Àustria els partits d’ultradreta van quedar primers però no han aconseguit formar govern. En el cas d’Espanya, Vox es fa imprescindible pel PP per governar i Aliança Catalana ha entrat al Parlament de Catalunya i continua a l’alça en els sondejos.
En directe, des de Roma, Alba Sidera explica que “l’extrema dreta utilitza la mateixa estratègia a tot arreu. A Itàlia s’està vivint un procés de normalització del feixisme”. Itàlia, amb Berlusconi l’any 1994, va ser el primer partit que va portar al poder el feixisme després de la Segona Guerra Mundial -ens explica- i això va ser un escàndol.
Nico Tomás coincideix amb aquesta mirada de Sidera. Segons Tomás, a França també hi ha hagut un procés de normalització a través de l’eix Front Nacional. Tot i que els seus líders rebutgen ser identificats com d’extrema dreta i parlen de dreta de centre, és inqüestionable que han potenciat aquesta ideologia i que han aprofitat en aquest sentit la vessant mediàtica. Tomás explica que “usen les xarxes socials per arribar al poder i no necessiten els mitjans per fer-ho. Ara bé, els mitjans hem picat amb el deep fake. El que estem veient a Catalunya amb l’extrema dreta, és un déjà vu del que hem vist fa 10 anys a França”.
Xavier Rius Sant, periodista free-lance que ha centrat tot el seu treball i estudi amb l’Estat Espanyol, constata que “fins fa uns anys dèiem que (Espanya) era una excepció perquè no havia la ultradreta que havia arrelat a Europa. Només teníem Plataforma per Catalunya amb en Josep Anglada que era franquista. Aquí la ultradreta va fer el salt amb Vox a partir de persones rebotades del PP. Fan el salt gràcies al “procés”. No vol dir que sigui culpa del “procés”. I després apareix Aliança Catalana amb Sílvia Orriols.
La batalla de les paraules
Anna Balcells planteja quina és la millor manera de referir-se i etiquetar aquests grups i organitzacions: extrema dreta, ultradreta, neonazis, populistes de dretes o autoritaris de dretes?
Nico Tomás usa el concepte “extrema dreta”, perquè considera que ho engloba tot. La ultradreta té un component més violent, tot i que cal tenir present que la nova dreta radical està en auge amb l’aparició de nous partits. “Els neofeixistes o neonazis són més residuals i la majoria de casos no tenen representació, però existeixen perquè estan al registre de partits polítics”, diu Tomás. Per Rius Sant, se’ls ha d’etiquetar com a ultradreta o extrema dreta: “Si hi ha sentiment xenòfob, és extrema dreta o ultradreta”.
Estratègies periodístics per posar en evidència a l’extrema dreta
Nico Tomás proposa canviar els enfocaments, les perspectives i les narratives. “A l’hora de tractar l’extrema dreta des dels mitjans, s’ha de partir de la premissa que el periodisme ha de ser antifeixista. No parlo d’activisme polític sinó de fer un periodisme compromès i honest”, admet Tomás. “Quan hi ha l’extrema dreta a les institucions, fer veure que existeix no soluciona el problema però anar a remolc d’ells tampoc. S’ha de mesurar molt bé què es fa i què no es fa. No hi ha manuals d’extrema dreta però davant un fet, que s’entrevisti a una portaveu d’extrema dreta a tres (programes) matinals, no ajuda”, assenteix.
Xavier Rius admet que és complex i comenta que la Sílvia Orriols al principi va tenir més la força a les xarxes socials que a la premsa, que, a més a més, la silenciava. Rius parla del poder dels grups de WhatsApp per expandir els discursos d’extrema dreta apuntant que “això no es pot controlar”.
S’ha de donar veu als líders polítics d’extrema dreta?
Quan es demana als dos periodistes si està justificat parlar amb aquests partits, expressen postures diferents. Nico Tomás diu que com a periodista parlamentari molt poques vegades està justificat i no és partidari de posar-los-hi l’altaveu, “al dia a dia no aporta res posar el micròfon gratuïtament”. En canvi, Xavier Rius planteja que si li donen una primícia amb documents inèdits, no ho rebutja. Potser la seva mirada és diferent per ser un periodista free-lance.
Per la seva part, Anna Balcells planteja si evitar-los es pot girar en contra perquè pot ser una manera de victimitzar-los i “fins a quin punt això casa amb la pluralitat informativa?.” Tomás aclareix que ell no es refereix a invisibilitzar-los o fer veure que no existeixen, “ja que en el moment que han arribat a les institucions no podem ignorar-los, el que sí que hem d’anar amb cura és amb com els tractem”. Per Tomás, ells sempre “trobaran la manera de victimitzar-se, els hi facis cas o no”.
Davant de qualsevol tema sobre l’extrema dreta, sempre s’ha de pensar bé com s’ha d’abordar, si és necessari o no que aparegui la seva veu i, sobretot, acompanyar-ho de molt de context i de dades. Aquesta és la recomanació de Tomàs, que considera que no se’l pot tractar com un actor polític més sinó com un que atempta contra els drets i les persones. Els mitjans han d’apostar per tenir verificadors i que es fiscalitzi el que es publica ja que moltes notícies no passen cap mena de filtre deontològic.
Rius sembla no tenir-ho tan clar perquè “de vegades, encara que sigui per rebatre’ls, fas bullir l’olla que ells volen”. Però Tomás insisteix i reivindica que no només s’han de contrastar les dades que inclouen als seus discursos abans de fer-ne difusió sinó que cal tenir present quan està justificat donar-les veu i quan no. A més, Tomás també és conscient de l’ús que l’extrema dreta pot fer del treball periodístic: “poden agafar un tall descontextualitzat i publicar-lo a les xarxes i viralitzar-lo”.
Però sí hi ha una idea amb la que tota la taula va estar d’acord. A les redaccions professionals, es parla poc de com tractar aquest assumpte. No obstant, Tomás és optimista i pensa que a poc a poc es va obrint camí i es va generant debat, més als mitjans públics que als privats.
Recupera el debat “Extrema dreta i periodisme”:
Imagen de Cloé Gérard en Pixabay
