+ info: Joan M. Corbella (OPA)
Jugar amb l’oportunitat de l’inici d’un nou decenni per a fer balanç i pronòstics s´ha instaurat com un costum en el terreny de la comunicació, i amb aquest article em presto a seguir el joc, però amb un propòsit clar: contribuir a desterrar la nostàlgia a l’hora de l’anàlisi del paisatge audiovisual català. Des del meu punt de vista, els agents vius del sector massa sovint apel·len al record dels temps passats per a reivindicar els escenaris empresarials i professionals i les polítiques públiques per als propers anys, però les rèpliques pràcticament mai no poden ocupar exactament l’espai dels originals en la construcció de futur. I quan sobre aquest paisatge incideixen tants factors, és encara més difícil fer previsions i dissenyar plans d’actuació. Ara bé, cal seguir en moviment.
Plantejar les línies mestres sobre les quals ha de pivotar l’audiovisual del futur és -sobretot- un exercici d’expressió de desitjos, però s’ha de fer amb una dosi extraordinària de realisme. L’experiència del decenni que hem acabat ens permet descobrir que les polítiques públiques són necessàries -i imprescindibles- per estimular l’audiovisual, però també que la interacció entre el “mercat” (el conjunt d’empreses i institucions que formen la indústria) i la població és veritablement el motor del canvi en aquest paisatge cada cop més complex. Més enllà de les directives de la Unió Europea i de la regulació que emana dels governs estatal i català, l’apropiació de la innovació tecnològica per part de les empreses per a proposar nous circuits, nous serveis audiovisuals i nous models d’explotació econòmica, juntament amb l’acceptació per part dels usuaris i usuàries d’aquestes novetats i la generació per part seva de noves pràctiques audiovisuals són la veritable causa dels canvis que avui reconeixem.
