José Manuel Pérez Tornero
El món digital ha provocat que els ciutadans haguem creat uns mons aliens a la realitat, unes bombolles, on ens refugiem i que la pandèmia de la Covid ha reforçat, però també ha deixat en evidència. Al llibre La gran mediatización I. El tsunami que expropia nuestras vidas: Del confinamiento digital a la sociedad de la distancia (UOCPress Comunicación, 2020) -del qual publiquem un extracte en aquestes pàgines-, José Manuel Pérez Tornero, especialista en alfabetització periodística i mediàtica, analitza com els mitjans digitals, les plataformes audiovisuals i les xarxes socials afecten i condicionen les nostres vides.
Les bombolles mediàtiques són, en gran part, un mecanisme de selecció i regulació de les nostres connexions amb els altres i de les nostres percepcions del món. Actuen com una espècie de mecanisme d’amortiment: restringeixen la informació; anteposen la realitat construïda a les experiències directes; i ens ofereixen un nou terreny en el qual forjar una identitat singular en un món mediatitzat. Un mecanisme que tendeix, encara que sigui de manera vicària, a compensar-nos del desordre ambiental i informacional en el qual vivim immersos des de fa unes dècades.
La funció d’aquestes bombolles és reduir la complexitat del món que ens envolta disminuint la quantitat d’informació que processem per a evitar, així, la pertorbació psicològica que la mateixa complexitat ens podria ocasionar. Actuen, doncs, com a filtre i com una espècie de protocol de prevenció. D’una banda, depuren les sensacions, percepcions i missatges que rebem. I, en un hàbil exercici d’economia informacional, descarten el que no ens interessa o el que no ens resulta convenient. D’altra banda, seleccionen, estructuren i regulen les relacions que mantenim amb els altres. D’aquesta manera, ens permeten un ampli control sobre molts aspectes d’aquestes relacions: amb qui contactar, quin llenguatge i quin format de missatges emprar, quan i com interrompre la relació, quan reprendre-la, etc.
La bombolla, doncs, sorgeix com una espècie de cuirassa de protecció del nostre jo davant un perillós flux atzarós de relacions personals. Construeixen per a nosaltres una espècie de sedàs que modula la nostra socialitat i ens instal·la en un món virtual que se sobreposa, sempre, a la nostra existència concreta (material, empírica). Tan poderoses són aquestes bombolles mediàtiques que fins i tot les persones amb les quals contactem semblen haver perdut per a nosaltres el caràcter de carn i os (la seva humanitat) i haver-se convertit en actors del món virtual. El pensador Nicholas Carr es refereix a aquest fenomen com a gàbia de cristall. Una espècie de càpsula transparent que ens envolta i ens separa dels altres i del món real. Aquesta gàbia s’ha anat teixint a poc a poc mitjançant pantalles de televisió, mòbils, computadores, etc. No obstant això, la situació de confinament ocasionada pel coronavirus, que ha impedit durant mesos el contacte humà habitual, n’ha consolidat l’existència i ens ha fet adquirir consciència del seu enorme poder.
Més ansietat, menys empatia
D’altra banda, aquest món virtual té tota l’aparença d’un univers de ficció euforitzant i és, generalment, audiovisual (i interactiu) i està carregat d’estímuls agradables, de sorpreses i d’emocions fàcilment controlables. Mai planteja riscos al receptor o l’usuari. I sobretot, sempre està disposat a plegar-se a la nostra voluntat; fins al punt que si en un moment donat ens arriba a molestar, resulta fàcil prescindir-ne: només cal prémer un interruptor.
L’ús de bombolles mediàtiques està afectant seriosament el nostre caràcter i la nostra psicologia, la nostra identitat. L’està conformant, la qual cosa succeeix a través d’un procés de diverses etapes concatenades i congruents. Sofrim el xoc de a) unes relacions personals tan àmplies i diverses i de b) una informació tan abundant (excessiva), que en conjunt tendeixen a superar les nostres capacitats de percepció i de processament.
Segueix llegint: Capçalera
