«Dius a un home: “Sou molt agradable…”, i s’ho creu; o, almenys, té la galanteria tan ben ensinistrada que et deixa convençuda d’haver-lo convençut. En canvi, ho dius a una dona i, si no se’t posa a riure irònicament, et deixa la sensació que allò que has dit et valia més haver-ho callat».L’obra periodística de Mercè Rodoreda (1908-1983) ha estat escassament atesa, i si no la coneixem ens perdem una faceta de l’autora tan sorprenent com il·luminadora. Ens n’admirarà la vasta i polifacètica cultura d’una jove de vint-i-cinc anys capaç d’entrevistar, sense que li tremoli la veu, des d’autors consagrats que menyspreen les dones escriptores fins a la dona i la filla del president Macià. Una Rodoreda esmolada escrivint crítica literària, teatral i cinematogràfica, satiritzant la flor i la nata de l’època i carregant contra els enemics de la llengua, prenent posició sense tebior. Una Rodoreda excepcionalment prolífica que també signava amb pseudònims, cal remarcar-ho: aquesta edició de Mercè Ibarz, endreçada per gèneres periodístics, n’hi atribueix alguns, els contextualitza i els consigna cas per cas.
Avui, que ens són familiars la browning i els gàngsters. Periodisme, humor, sàtira (1932-1934)
