Per Redacció OCC InComUAB
Entrevista a Carles Llorens, nou director del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Quin és, segons el teu parer, la funció de la universitat ara?
A la Universitat, el que hem de formar primer són professionals en comunicació, molt competents i amb talent, però amb una mirada ètica. En segon lloc, també hem de formar ciutadans reflexius, crítics i responsables, i alhora creatius i amb idees pròpies. Per últim, hem de crear intel·lectuals amb comunicació: que sigui la gent més experta en temes de comunicació i que puguin parlar amb coneixement dels fenòmens de comunicació actual, que són molt importants.
Atenent la velocitat amb la que es produeixen els canvis o les dificultats per equipar les aules amb la darrera tecnologia, creus que la universitat pot assumir una formació realment completa de cara els futurs i les futures professionals de la comunicació?
Hi ha un biaix tecnològic quan es parla de formació, com si fos l’únic important per millorar la docència inclosa la universitària. És evident que és un punt a millorar, que hi ha una mancança dels darrers mitjans tecnològics, perquè la realitat va per davant de les inversions però al final la tecnologia no deixa de ser una eina més. A mi em preocupa molt més la primera tecnologia que és saber parlar, saber escriure i tenir una formació cultural àmplia. Les facultats de comunicació han de formar més aquestes qüestions de base més que les eines. Les eines, al final, les trobes i les aprens a les empreses. Tot allò teòric après a la universitat, després s’aplica a nivell pràctic al món laboral. Tenir les últimes màquines d’edició o de càmeres no és tant important com saber utilitzar-les. En aquest aspecte per un problema de manca d’inversions en els últims anys anem per darrera de la tecnologia però el més important és saber què dir amb aquestes màquines, saber escriure i quines peces audiovisuals fer. Evidentment s’ha de millorar molt però esperem que es reverteixi els propers anys amb les inversions que s’han anunciat.
La Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB és tot un referent històric a Catalunya i Espanya, però creus que ara continua jugant un paper fonamental a l’entorn universitari? Està prou ben definida? Creus que està ben valorada? Creus que es donen les condicions adients per poder desenvolupar les funcions que li pertoquen?
La Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB és un referent històric, però també és referent actual pel volum ja que tenim al voltant de 2.000 estudiants. Som la Universitat més gran de Catalunya i de les més grans d’Espanya. Només per això ja tenim un pes específic.
Però és que a més, la UAB continua jugant un paper fonamental en l’entorn universitari. Hem tret dos graus nous: Comunicació Interactiva i Comunicació de les Organitzacions, que han tingut una bona resposta tant de futurs estudiants com a nivell de empleabilitat. Vam ser valents i vam reduir un grup de periodisme, però l’aposta demostra lideratge. A més, tenim grans infraestructures per fer pràctiques, però és cert que ja no som els únics. Ja no som l’única referència .
El que sí que ens falta treballar més és la marca. Altres universitats han treballat molt més això i tot el que fan té repercussió. Tot i que tenim uns actius molt bons i un volum important, ens falta treballar aquesta perspectiva de comunicació més externa: donar a conèixer que la UAB té un lideratge molt important i que la majoria del professorat de les altres universitats prové de la UAB o s’han doctorat aquí. Per dir-ho d’alguna manera, som la empresa mare.
De cara al desenvolupament de la seva trajectòria com a estudiant, quines són les principals mancances i fortaleses dels joves que arriben hores d’ara a les nostres facultats? Creus que aquest perfil ha canviat al llarg dels anys?
El perfil dels estudiants ha anat canviant. Els estudiants ara tenen una expressió oral molt millor: es nota que el treball de recerca l’han de presentar a Batxillerat de forma oral. Treballen millor en equip, l’efecte de l’educació en projectes de secundària és evident. Són també molt conscients del tema de les emocions –potser una mica massa-, però potser abans tot era una mica fred i objectiu. Per ells ara el benestar emocional és importantíssim. A tall d’exemple i d’anècdota, fa poc va venir a la Facultat el Jordi Évole, antic alumne nostre, i dues de les 10 o 15 preguntes dels estudiants van ser com compaginava la seva professió amb la vida familiar i si els sacrificis per la professió eren assumibles o no ara que es trobava en la maduresa de la seva trajectòria. Aquest tipus de preguntes fa 10 anys eren impensables.
En canvi, sí que és cert que els estudiants d’avui en dia tenen altres mancances. Es nota molt l’ús de pantalles. Concentrar-se els hi costa molt més i parlen més a classe. Hi ha més absentisme. L’expressió escrita ha baixat en general. No només faltes d’ortografia sinó també qüestions de morfologia i sintaxi.
Ara bé, el discurs catastrofista que els joves són pitjors no el comparteixo. Són diferents. Sí que veiem que a l’ensenyament primari i secundari s’hauria de fer un esforç amb les habilitats bàsiques de saber escriure bé (sense faltes), llegir i comprendre textos elaborats i les quatres regles de la matemàtica.
També detecto – i és una opinió personal perquè no tinc proves però per la meva experiència constato – que seguim tenim aquell 10-20% d’alumnes molt brillants que han llegit molt i han vist cinema clàssic i actual, que tenen un talent innat per escriure’s i expressar-se i que són líders. Això és igual que fa 30 anys. També segueix aquell 20-30% d’alumnat que no saps que fan a la Universitat o que han escollit aquesta carrera per descart o perquè els empenyen a fer un grau universitari. Però el que preocupa és el descens de nivell de la classe mitja, aquell 60 % de l’alumnat que abans tenien un nivell acceptable – que si treballaven, podien optar a unes bones feines – i ara ha baixat de nivell i ens trobem amb les mancances que d’expressió escrita, de capacitat de treball i de comprensió de textos són semblants al nivell més baix.
Però no soc catastrofista, hem de recuperar-los i recordar que amb aquesta generació es poden fer moltes coses i molt bones.
Vivim una societat molt polaritzada des del punt de vista polític, on la desinformació s’expandeix molt fàcilment, creus que l’estudiant actual és conscient d’aquests problemes i de les seves conseqüències? En aquest context, és possible (és fàcil) parlar de codis deontològics, d’ètica i comunicació, a les aules?
Són conscients ni que sigui indirectament. Els estudiants d’avui en dia són molt apassionats i prenen partit ràpidament per una posició o per una altra. Però potser no explícitament. Abans hi havia tribus urbanes i ara hi ha tribus ideològiques. La Universitat permet fer reflexió sobre això i a les aules de comunicació se’n parla bastant. Es parla de xarxes socials, de les cambres d’eco, de l’impacte de la comunicació a la polarització política i de quin paper juguen les tecnològiques; i tot això es fa explícit a les aules de comunicació. És molt fàcil parlar-ne però no en format de codis deontològics –no volen normes- sinó que volen saber les causes i les conseqüències d’això però des d’un punt de vista no normatiu, és a dir, no imposat des de l’Acadèmia des d’un argument d’autoritat sinó a partir de l’argumentació, els exemples i la lògica. I aleshores davant de casos pràctics se n’adonen que cal una mirada crítica i que hi ha límits que no s’han de passar perquè això té unes externalitats negatives per la societat i per la democràcia molt importants. En aquest sentit és molt millor posar exemples que no parlar de codis i qüestions més normatives. En qualsevol assignatura surt el tema de la desinformació o l’impacte dels algoritmes i això dona peu a parlar a qüestions més deontològiques però d’una manera no reglada. Són temes que els atrauen i ells volen un món millor i estan en aquesta etapa de voler menjar-se el món i canviar-lo. “Què passa?”, “per què passa?”, “com ho podem canviar?”, es qüestionen els estudiants. I quan es parla que les xarxes socials poden ser negatives per la societat, surt el debat de seguida i els hi interessa moltíssim.
I si pensem en el creixement dels influencers o en la facilitat amb la que ara es poden generar continguts, potser l’alumnat ara no veu com a necessari aprendre la lògica de funcionament d’un mitjà tradicional o ni tan sols aprendre la gramàtica del llenguatge audiovisual, acostumat ja a crear vídeos. Aquests són només alguns dels canvis que ha portat la cultura digital. Com a docent, com treballes aquestes qüestions? O potser no trobes que siguin un problema.
Els joves veuen la televisió lineal. Poca, però la veuen. Potser cinc minuts. O la veuen a través de les xarxes socials. Aquesta idea que els joves no veuen els mitjans tradicionals no és així. Encara tenen il·lusió per saber com es fa un telenotícies o un programa de ràdio. Després ells fan els seus vídeos, els seus TikToks i els seus podcasts, però els interessa saber com funcionen els mitjans tradicionals.
Pel que fa el llenguatge audiovisual, els interessa com a contrapunt. Potser després fan un altre tipus de continguts. Veuen aquests continguts com una mica desfasats per generacions més grans però no ho veuen com a negatiu.
Des de la docència hem de centrar-nos en allò que és essencial: hi ha unes bases que després els permet escriure millor i amb concisió, expressar-se oralment davant de la càmera, com composar una imatge, com moure les mans… coses molt essencials. Les mateixes tècniques els serviran per les xarxes socials com per la televisió. Com a docents hem de saber que ara estem en període de transició i hem d’ensenyar les dues tècniques. En aquest sentit els llenguatges audiovisuals són comuns: és important la composició fotogràfica de pla, tant si és vertical o és 16:9; saber quin és el centre d’interès i això mateix amb el so. Al final, les coses bàsiques es repeteixen. Però sí que hi ha especificitats dels nous mitjans que s’han d’explicar també perquè han canviat moltes coses de com ens comuniquem.
Quins propòsits et marques des de la direcció del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la UAB? Quins són els teus reptes?
Els objectius que ens marquem des de la direcció són potenciar la recerca del departament, la transparència i cuidar la docència que tenim assignada: la del Grau, però també la del Màster oficial i el Doctorat.
Com a reptes, estabilitzar personal docent nouvingut ja que acaben d’arribar 9 lectors, que són professors relativament joves, i que alguns venen d’altres universitats. Hem de donar-los-hi ales perquè puguin fer-ho millor en el món de l’acadèmia, de la docència, la investigació i promocionar en el món laboral de l’acadèmia. És bàsic que tota aquesta nova sang que ens arriba jove disposi de projectes de recerca competitius, pugui fer equip. Aquesta transició generacional serà molt important. Hem passat anys molt difícils, en els que no hi havien places, i hi havien molts professors associats. Ara, de cop, una tercera part dels professors estables són “sang nova”. En aquest sentit és un canvi molt important. És l’oportunitat per fer molta recerca nova i molt actual; donar una empenta a la transferència i a la recerca i aportar noves idees al departament. Volem fer equip on tothom es trobi còmode i tingui les mateixes oportunitats. Aquesta és la nostra política.
Quina és la teva opinió sobre les relacions personals al marc de la comunitat universitària? Creus que l’obligació d’assolir CVs que permetin no tan sols l’ascens sinó també moltes vegades l’estabilitat laboral enrareix l’ambient? O, potser, no estàs d’acord amb aquesta idea i penses que sí es pot parlar de solidaritat i de col·laboració?.
Les relacions personals són molt importants. A la Universitat, com a qualsevol organització, primer som persones i després treballadors. La bona educació ja és molt, però s’ha de lluitar per crear un bon ambient de treball, crear oportunitats per tothom, ser el més justos possible des de les direccions. Però és evident que el sistema universitari actual incentiva els mèrits i pot provocar que s’enrareixi l’ambient si hi ha massa competència. Això pot passar i passa perquè som humans. Sempre tenim una alta apreciació de nosaltres mateixos i volem tenir una promoció professional on es reconeguin els nostres esforços i treballs. De vegades hi ha gent que passa davant nostre perquè té més talent o treballa més. Això provoca situacions molestes a determinades persones i pot crear mal ambient en els Departaments. Tanmateix, el sistema d’incentius i promoció en si mateix no és del tot dolent. Té mancances, com que pot ser discriminatori per la gent que ha tingut fills i família a càrrec – tot i que s’estan intentant corregir aquestes discriminacions des de fa dos anys a les agències d’acreditació –, però crec els criteris de promoció i accés a la carrera universitària són ara més justos, coneguts i transparents. La millora és evident.
El salt que ha fet la investigació espanyola en comunicació en pocs anys no s’explica sense aquestes regles clares sobre el que s’ha de fer, tot i que és molt discutible el sistema de publicació d’articles en unes determinades revistes on s’han de pagar uns diners elevats que són públics. També s’hauria de tenir més en consideració la docència universitària que no es té gaire en compte a les avaluacions, quan hi hem de dedicar el 40% del nostre temps. Es poden discutir els criteris en si però que hi hagi criteris més justos, coneguts i on es valorin els mèrits això és molt positiu.
A Catalunya s’ha fet una aposta clara, i a la UAB en concret: en els tribunals per a la contractació de Lectors només hi ha una persona del departament en un tribunal que es de tres membres, els altres dos s’escullen per sorteig entre tot els professorat d’Espanya amb una certa qualificació, i això ha contribuït a una avaluació més justa, independentment de l’afiliació universitària dels candidats i fa que si hi ha un candidat intern del propi departament, aquest tingui que fer un bon exercici i tenir un bon currículum per guanyar-lo. Això ha provocat que hi hagi menys endogàmia i una renovació de les plantilles basada més en mèrits que en contactes personals. Fet que és molt positiu.
És cert que en els últims anys hi ha hagut un excés per allò quantitatiu – quants més papers i congressos millor –, però en general el sistema ha donat molt de fruit en el sentit que ha internacionalitzat molt la recerca a casa nostra i s’ha fet un pas molt endavant. I també cal entendre que els incentius tendeixen cada cop més a donar suport a la solidaritat i col·laboració perquè el treball de l’investigar en solitari és dur i difícil. Necessites un equip per publicar 3-4 articles anuals i per fer investigació, ja que cadascú es pot encarregar d’un aspecte en concret. És cert que aquesta solidaritat i col·laboració es dona potser no a nivell de departaments, sinó a nivell de grups de recerca i de projectes competitius aconseguits, però ara aquella figura a les ciències socials de l’investigador solitari ja és més minoritària. En general, s’ha de fomentar aquesta visió conjunta de que junts som més forts per intentar trobar noves fonts de finançament, fer millor la recerca i la docència. Una mica de competència va bé i és saludable. Això estimula per intentar estar a l’alçada dels companys i aconseguir més investigació. Ara bé, el sistema ara mateix és molt quantitatiu, quan hi hauria d’haver una avaluació dels projectes amb més pes de la part qualitativa. Però aquesta avaluació també és difícil.
Esperem que el nou càrrec et deixi temps per continuar treballant en altres projectes, d’investigació, d’innovació docent,…. Tens algun projecte entre mans o alguna temàtica sobre la que vols continuar investigant/treballant?
Ara mateix estic en un projecte d’I+D del Ministeri sobre alfabetització dels algoritmes, que han obtingut unes companyes del Departament i que desenvoluparem en els propers tres anys, que busca explicar a la gent com els continguts dels algoritmes ens arriben i poden tenir biaixos i externalitats negatives.
També segueixo treballant sobre les polítiques de comunicació audiovisuals, el meu tema de recerca des de sempre. Estudio tant el servei públic de televisió i la seva crisis històrica des de fa 40 anys així com també de quina manera les polítiques europees afecten al sistema televisiu espanyol i català. Així també estic investigant amb una companya de la Facultat com va ser el procés de la Llei audiovisual del 2010 i la del 2022.
Tanmateix, ara mateix – recent aterrat al nou càrrec- dedico molt temps a la gestió. Un company em deia fer gestió, investigació i docència es només pels cracks. Pots fer molt bé gestió i docència i aleshores descuides la recerca. O gestió i recerca, i no cuides la docència. O docència i recerca i aleshores la gestió no entra en el teu horari. Fer bé les tres coses és complicat, i més en un departament gran, amb 71 professors, dels quals 31 són estables i 40 són associats i substituts. Com m’agrada molt la docència, suposo que la que patirà serà la recerca.
