Alba Barbé: Cal democratitzar el coneixement al voltant de la sexualitat i el gènere

La seva tesi doctoral El cross-dressing en el context català del segle XXI (2015), dirigida per Verena Stolke (UAB) i Cristina Larrea Killinger (UB), li ha marcat un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Com es va interessar per aquesta temàtica?

Jo crec que les persones partim d’una trajectòria i en un moment determinat, molt concret, arribem a un punt des d’on iniciem la transmissió de coneixement, difusió i divulgació. Durant molts anys em vaig anar formant en estudis de gènere, feminismes i sexualitat. Aquesta formació acadèmica la desenvolupava en paral·lel a la meva feina professional, en Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE), amb programes pedagògics per abordar les violències de gènere en infants i joves, i també amb el meu creixement com a activista. Jo crec que sense el modelatge d’aquestes tres esferes (l’acadèmica; la d’educadora social i antropòloga; i la d’activista LGTBI) no es pot entendre per què arribo a una tesi doctoral, a una pel·lícula, a un conte o a un curtmetratge.

El primer cop que decideixo fer investigació és amb la meva tesina de màster. Vaig fer el meu primer taller drag king (performance de masculinitat), que a diferència d’Anglaterra o Estats Units (on pot ser més underground), aquí era més des d’una perspectiva queer, posant-nos a la pròpia pell i veient com realment es podria transitar entre gèneres. Experimentar el drag king va ser un xoc emocional i vivencial.

Un dia vaig participar en una xerrada perfomance, “Travesti en primera persona”, i vaig conèixer dues membres del col·lectiu EnFemme, una associació de Barcelona que ofereix un espai de suport per a les persones que practiquen el cross-dressing i per a persones trans*, respectant el seu secretisme. Aquesta experiència em va fer obrir els ulls i dir: “Com pot ser que des dels feminismes i, en concret des dels moviments trans*, no es tingui coneixement entorn la pràctica del cross-dressing, i tampoc hi hagi articulada una lluita en l’àmbit de les polítiques públiques i els seus drets més fonamentals?”. I per això vaig decidir canviar radicalment l’enfocament de la tesi i vaig centrar la investigació a l’entorn de la història del cross-dressing a Catalunya.

De la tesi doctoral en va sortir un llibre, publicat a Edicions Bellaterra, i un llargmetratge documental (EnFemme), parcialment finançat amb una campanya de micromecentge Verkami. En aquest llargmetratge vostè dona veu a les integrants del Club EnFemme i acompanya els espectadors i espectadores a entendre, a no jutjar, les persones que fan un camí cap al transgènere. Quina va ser la dificultat més gran al dirigir i guionitzar, sense veu en off, aquest documental?

Després de tres anys de treball de camp, durant la tesi i també posteriorment, es van establir vincles amb elles, d’amistat, familiaritat. Coneixia els seus relats i persones claus que podien aportar diverses perspectives. No volia donar un únic discurs del col·lectiu i, per a mi, aquesta calidesa corporal, així com el fet de compartir hores al club mentre es maquillaven i vestien, compartint hores de converses i experiències sensorials, d’entrada em van suposar facilitats per explicar el relat que volia transmetre. En canvi, la principal dificultat inicial, el primer gran repte antropològic que se’m va plantejar, va ser que el cross-dressing es vertebra a través del secret. És possible, doncs, desvetllar el secret sense desvetllar l’estructura de la mateixa pràctica que les protagonistes volen realitzar sense que els seus familiars, amics o veïns se n’assabentin?

I com ho va resoldre?

Havia de tenir molt clara la meva posició ètica. Allò més honest era preguntar-ho a les verdaderes protagonistes. Vam fer assemblea de sòcies d’EnFemme per parlar del nivell d’exposició de les protagonistes. Per algunes va ser la primera vegada que ho farien públic. I si veieu el documental, us podreu fixar que a una de les persones que més parla mai li veiem la cara i, precisament, amb ella anem a Madrid i l’acompanyem. Efectivament, el principal repte va ser com fer parlar les persones a qui no se’ls podia veure en pantalla. També cal dir que l’altre gran repte va ser la meva formació autodidacta en l’àmbit audiovisual, perquè jo no m’he format en cap escola de cinema.

La Filmoteca de Catalunya va acollir la preestrena del documental, el juny de 2017, i des d’aleshores s’ha projectat a deu festivals i al programa Sense Ficció de TV3, l’octubre de 2018. Quin futur té després d’aquests tres anys de camí?

El documental ha tingut molt bona acollida i s’ha exhibit a més de 120 poblacions de Catalunya, Illes Balears i País Basc. S’ha emès a TV3 i també a IB3, però no a la resta d’Espanya ni a escala internacional. De moment, es pot veure a Filmin, i estic treballant per aconseguir un acord amb una distribuïdora internacional, sobretot per l’àmbit hispanoparlant i anglosaxó, però costa molt perquè si no t’has format en una escola de cinema, o no tens productora o distribuïdora, sempre ho tens més difícil. Tanmateix, ho seguiré intentant, perquè penso que el tema del documental és d’interès universal.

L’any 2012 va escriure, amb Sara Carro Ibarra, el llibre infantil Pessigolles, il·lustrat per Núria Fortuny Herrero i publicat a l’editorial Bellaterra, en català, castellà i euskera. Ambdues autores treballaven a la cooperativa Fil a l’agulla amb tallers sobre sexualitat i prevenció de violències de gènere amb infants i adolescents i no trobaven contes per tractar sobre la sexualitat infantil femenina, per això van decidir crear-ne un. Abans d’arribar a un acord amb l’editorial Bellaterra, havien parlat amb altres editorials i sempre hi havia una paraula del text original que els hi volien suprimir. En canvi, l’editorial Bellaterra va entendre el projecte i els va respectar el text original. Quina és la paraula que les altres editorials no volien publicar?

El llibre tracta dels plaers de l’estimulació infantil femenina. En un moment concret de la història l’àvia explica a l’Ira, la protagonista, que el que ha descobert la nena és molt important i té un nom: es diu “masturbar-se”. Existeixen moltes històries i contes sobre la reproducció familiar, però no sobre plaers amb tu mateixa. Per parlar del plaer femení és molt més fàcil fer-ho des del plaer masculí, que està molt present en l’àmbit públic. Però precisament volíem que sortís la paraula, que deixi de ser tabú, i que es pugui parlar d’ella amb la mateixa naturalitat amb la qual podem parlar d’una recepta d’un pastís. Pensem que és necessari democratitzar el coneixement a l’entorn de la sexualitat i que arribi a les famílies, amb un llenguatge dirigit a tothom. Pots tractar temes amb rigor, amb fonament acadèmic, i fer-ne una transició cap a continguts visuals i audiovisuals, a l’abast de tots els públics.

Uns anys més tard, també amb Sara Carro Ibarra, va publicar un segon llibre infantil, Cua de sirena, amb il·lustracions de Joan Turu, de nou a l’editorial Bellaterra. Aquest llibre, dirigit aparentment al públic infantil, però també a joves i adults, vol trencar el discurs de binarisme de gènere i, alhora, assumeix el repte de tractar un tema tan complex com és el bullying. Com es va desenvolupar el procés creatiu per aconseguir trobar el punt just en el llenguatge, els contingut explícits i els implícits?

Podem dir que Pessigolles va ser el nostre primer fill, i Cua de sirena, el segon fill, més madur. En el primer havíem oblidat l’estructura del conte tradicional, en el qual el guerrer o guerrera surt a fer el viatge, un viatge sensorial, emocional, psicològic, amb un mateix punt de sortida i d’arribada. A Cua de sirena plantegem que no escollir és també una decisió en ella mateixa.. L’obligatorietat de posicionar-se és una decisió molt adulta i en el debat sobre gènere hi ha un exercici de classificació constant, cap a les persones, per posicionar-se, i realment no hauria de ser així.

El 30 d’abril passat es va presentar el curtmetratge d’animació Cua de Sirena, en línia, en ple confinament per la pandèmia de la covid-19. Produït per Actua Vallès/Ca l’Enredus, amb realització de Miki Emes i dirigit per vostè, es pot veure en obert a través de la plataforma Filmin. Per què van optar per la tècnica d’stop-motion?

El curtmetratge s’ha fet amb la tècnica d’stop-motion, amb figures en volum, gravades fotograma a fotograma, i ha estat un procés extremadament artesanal, d’un any de feina. Hem volgut transmetre que enmig d’una industrialització creixent optàvem per una manufactura artesanal, al tractar un material tan sensible com són les emocions.

Quines són les principals dificultats amb les quals es va trobar, com a directora i guionista, al convertir el conte il·lustrat en curtmetratge audiovisual?

Com a equip ens vam trobar amb dues dificultats principals: per una banda, com traduir un muntatge no senzill sense text oral, amb figures úniques de modelatge; i de l’altra, quin llenguatge utilitzar perquè l’obra pugui ser entesa internacionalment, per criatures de tot el món, i sense subtítols, perquè la pròpia subtitulació ja exclou. La música és preciosa i aporta un relat paral·lel, per si sola. L’obra treballa sobre una idea molt complexa: “no escollir és una decisió en si mateixa”. Tinc el dubte que estigui totalment aconseguit, però ho hem intentat. Sabíem que era difícil, i el final és obert.

Un altre dels temes que tracta Cua de sirena és el bulling infantil…

Hem de poder parlar amb els infants del bulling, què és i com combatre’l. És un tema molt present en l’àmbit de la diversitat sexual i de gènere, ja des de la infantesa. Cal donar eines perquè des de petits es pugui aprendre a identificar-lo i a combatre’l, tant si es viu en pròpia pell com si qui el pateix és una persona del nostre entorn.

Un dels temes que han creat més controvèrsia en el darrer temps és el concepte de denominació, inclús en l’entorn periodístic: LGBT, LGTBI, LGTBIQ+,… Per quina terminologia es decanta?

Personalment defujo molt dels acrònims. Les sigles ajuden a crear sensació de pertinença, com a resposta a la necessitat de vinculació a una identitat. Però al mateix temps és una arma de doble tall. El gran atzucac és que continuem treballant sobre projectes identitaris i considero que cal capgirar el paradigma i posar el cos i el plaer al centre del debat. Això genera resistències i és més complex d’articular.

L’any 2014 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 11/2014 per a garantir els drets LGBTI i per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. Va ser una llei pionera a Espanya. Com hi va participar?

Durant el procés de debat jo vaig fer un treball acadèmic d’anàlisi del redactat inicial de la llei, específicament sobre la raó de l’expressió de gènere, amb unes recomanacions que vam fer arribar, en nom d’EnFemme, al fiscal coordinador del Servei de delictes d’odi i discriminació de la fiscalia provincial de Barcelona Miguel Ángel Aguilar. Ell va fer una compareixença al Parlament i va demanar incorporar unes esmenes a la Llei, que havíem recomanat, que van ser tingudes en compte. De fet és la primera vegada que ho explico, això, d’una manera pública.

Actualment treballa a Actua Vallès/Ca l’Enredus, en diversos programes per incorporar la perspectiva de gènere i eradicar la discriminació (també l’homofòbia i la transfòbia) des de la coeducació. Un dels projectes amb més impacte és “Cultiva l’estima. Mostra de cinema infantil i juvenil”, creat en el marc del procés participatiu “Construint Ciutat (pressupostos 2018 i 2019) de l’Ajuntament de Sabadell” i una subvenció de la Generalitat de Catalunya. Amb aquesta mostra es vol aportar una mirada a la diversitat sexual i de gènere a través de projeccions i sessions. Tindrà continuïtat al proper curs?

Fins ara hem fet dues edicions i hem tingut molt bona rebuda. A la primera edició, l’any 2018, hi van participar 700 alumnes i a la segona, el 2019, 1.200. Esperem, aquesta propera tardor, poder celebrar la tercera edició, amb la distància social que calgui, arran de la pandèmia de la covid-19. La mostra en realitat va dirigida a alumnes d’infantil, primària, ESO, batxillerat, formació professional i escola d’adults. Per a nosaltres és molt important aquesta activitat presencial, que permet que l’alumnat es faci preguntes, es creï debat i se l’ajudi a trobar respostes, tot combatent tabús.

Des de Ca l‘Enredus també treballen en el projecte Trans*Laboral, l’encontre per l’ocupació i la intermediació laboral de persones trans*, en què, entre d’altres, aborden mesures per implementar polítiques laborals en els plans municipals LGTBI, entitats o empreses. Amb quines institucions i empreses treballen?

És una aposta multinivell, amb l’administració pública, actors del teixit associatiu, empreses privades i el col·lectiu trans*. Es basa en un equilibri de quatre potes: política pública laboral, sensibilització LGTBI i inserció laboral, foment del cooperativisme trans*, i market place i contractació, per impulsar actuacions, formació i compromís dels actors pel reconeixement dels drets de les persones trans*, i en especial de les dones transgènere, com a col·lectiu especialment discriminat en l’àmbit laboral. El primer any vam treballar amb 40 persones i el segon amb 80. Però fins ara, sobretot, la contractació l’ha fet l’administració. Falta aconseguir un pas més i que es normalitzi en l’entorn laboral del sector privat.

Per acabar, quins són els projectes de futur que té Alba Barbé i Serra?

Precisament aquests dies estic tancant la proposta de publicar la tesi doctoral en anglès i espero arribar a un acord amb una editorial anglosaxona. Cal donar visibilitat a la recerca que fem, i la difusió internacional del treball acadèmic ens pot ajudar a millorar també les polítiques públiques i els drets del col·lectiu LGTBI, a escala europea i internacional. Amb la suma del treball acadèmic, el professional i l’activisme social hem d’anar aconseguint millores en els drets i la igualtat de totes les persones. Un repte que tinc entre mans i que em produeix una especial il·lusió, però, és una pel·lícula de ficció amb la qual ja treballo. No sé si me’n sortiré però de moment van encaixant les peces.

Selecció de treballs acadèmics recents

• Barbé i Serra, Alba (2016): “La razón de la “expresión de género” en el corpus jurídico. Una contribución a la preservación de derecho del sujeto que practica el cross-dressing” [En línia]. Revista de Antropología Social [Ediciones Complutense], 26(1), pàgs. 113–144. ISSN: 1131-558X.

• Barbé i Serra, Alba (2019): “The contingency of the contact. An interpretive re-positioning through the erotic dynamics in the field”, a Morris, Charlotte; Boyce, Paul; Cornwall, Andrea et al., eds.: Researching Sex and Sexualities. London: Zed books. ISBN 9781786993199.

• Barbé i Serra, Alba (2019): “Cross-dressing in Europe”, “Chevalier d’Éon or Mademoiselle Beaumont” a Global Encyclopedia of Gay, Lesbian, Bisexual, Transgender, and Queer History. Nova York: Charles Scribner’s Sons. ISBN: 9780684325545.

Contes infantils il·lustrats

• Barbé i Serra, Alba; Carro Ibarra, Sara [Text]; Fortuny Herrero, Núria [Il·lustracions] (2012): Pessigolles [En línia]. Barcelona: Editorial Bellaterra. ISBN: 978-84-7290-582-5 / En castellà: Cosquillas [En línia]. ISBN: 978-84-7290-583-2 / En euskera: Kili-Kiliak. ISBN: 978-84-7290-584-9

• Barbé i Serra, Alba; Carro Ibarra, Sara [Text]; Turu, Joan [Il·lustracions] (2016): Cua de sirena. Barcelona: Editorial Bellaterra. ISBN: 978-84-7290-793-5 / En castellà: Cola de sirena. ISBN: 978-84-7290-794-2 / En euskera (2016): Itsaslamina-Isatsa. ISBN: 978-84-7290-795-9.

Documental

• EnFemme. El documental. Trailer. Documental d’Alba Barbé i Serra (2017). 103 minuts.

Curtmetratge

• Cua de Sirena (2020). Basat en el llibre d’Alba Barbé i Serra i Sara Carro Ibarra, i il·lustracions de Joan Tutu. Dirigit per Alba Barbé i Serra, realització de Miki Emes i produït per Actua Vallès/Ca l’Enredus. 8 minuts.

Entrevistes

• Reguero, Patricia (2020): “Entrevista a Alba Barbé i Serra, directora de Cola de sirena: ‘El género es una artesanía’”. El Salto. 29 d’abril de 2020.