Teresa Cabruja Ubach, professora titular psicologia social de la UDG, resenya “Dones de ràdio. Les primeres locutores de Catalunya” de Silvia Espinosa-Mirabet, Alberti editor, 2014.
“Dones de ràdio. Les primeres locutores de Catalunya” de Silvia Espinosa-Mirabet, esdevé un plaer i una descoberta des de la seva primera ratlla. A ningú se li escapa el paper que ha tingut la ràdio per les generacions dels nostres pares i avis i àvies, i que continúa tinguent, actualment, per la seva immediatesa i interacció.
El llibre aconsegueix transmetre amb una lectura molt assequible els resultats d’un treball de recerca científic i detectivesc que, tant ens ofereix detalls d’arxiu poc coneguts com relats biogràfics que seguim amb la mateixa emoció que li adjudiquem a l’autora. Aquesta qualitat és la que pot fer que ens sedueixi immediatament el treball excel.lentment documentat per tot el que ens aporta de coneixement, sensacions i experiències respecte a la ràdio com a mitjà, és clar, però molt especialment, respecte als canvis per a les dones i l’impacte també en les dones, però com no, en homes i dones que, d’una manera o altra, escoltaven veus femenines que impregnaven el dia a dia tant a les llars, com al treball i al carrer. Veus femenines que entretenien, il.lustraven, aconsellaven, informaven, entrevistaven, combinant les informacions de les noticies, amb les problemàtiques quotidianes o l’art i els espectacles. Lògicament, això vol dir que ens trobem amb un doble missatge, el que té a veure amb el rol de la ràdio, els seus inicis, implementació i desenvolupament progressista durant la República juntament amb el rol de les veus femenines, arrel d’incorporar dones que sovint provenien d’entitats cívico-culturals i artístiques, a un nou àmbit laboral. Aquestes dones, feien entrevistes a personalitats de l’època, llegien noticies, encapçalaven programes de literatura, art, moda i relacions, participant, per tant, en el que en aquells moments formava part d’una educació col.lectiva. No cal dir que, en recuperar les trajectòries de les primeres locutores de ràdio a Catalunya ens confrontem amb la trista realitat d’un procés que comença com un gran primer pas vers la igualtat i modernització durant la República i es transforma, com tant d’altres, amb un de conservadurisme i repressió durant la Dictadura.
De la mateixa manera que succeix amb d’altres arts i disciplines, la majoria d’històries del mitjà deixa de banda o dedica molt poca atenció a unes contribucions que han sigut fonamentals. Quan es diu que és un treball feminista, s’intenta dir que, simplement, és de justicia, efectivament, però no només, doncs a més es preocupa de recuperar aportacions rellevants de dones que han estat silenciades o oblidades pel mainstream, sinó que les mateixes dificultats en seguir-ne la pista, tant com les de que constin als llibres històrics, forma part dels procediments i mecanismes patriarcals institucionals i relacionals que dilueixen, arrel d’aquestes relacions de poder i dominació, les participacions d’una part de la població, més enllà de rescatar de l’oblit històric, locutores que, evidentment, hem de conèixer. Si aquí hi afegim, les dificultats de trobar materials d’arxiu per un mitjà de comunicació oral a diferència d’altres, sovint en directe i on no tot es gravava, doncs, encara més. I, si hi afegim la particularitat d’una guerra arrel d’un cop militar, amb el material extraviat, espoliat o destruït en una postguerra sota una dictadura, doncs encara més.
En aquest sentit, m’agrada comentar com explica Silvia Espinosa perquè va començar a interessar-se per aquest tema per a la seva tesi doctoral, arrel de la seva propia experiència de treballar a la ràdio i conèixer una locutora republicana, de la qual no en sabia res. Aquesta trobada, com sol passar moltes vegades, va ser un fet significatiu, que la va portar a que en seguis les passes i, d ‘aquí, a que en cerqués més informació. Tal i com passa en molts altres àmbits si ja la recerca històrica habitualment és dectectivesca per a més endreçada i rigurosa que sigui, en el cas de les dones, es complica perquè canvien de cognoms, prenen els dels marits i costa més trobar-les a partir de fills i filles, o apareixen amb pseudònims. Algunes d’elles han estat entrevistades, ja de grans, directament per l’autora, cobrint diferents localitats catalanes; locutores de Terrassa, lleida, Vilanova, Manresa, Badalona, Reus, Sabadell, Girona i Barcelona. Aquestes dones són de diferents localitats catalanes. Amb una edició que s’acompanya amb magnífiques i entranyables fotografies i anuncis de l’època, partint de 54 entrevistes realitzades pe la Silvia Espinosa-Miravet que inclouen familiars i persones expertes, a més d’algunes de les locutores, l’aportació de les quals no podem deixar d’ignorar més. Per exemple, el cas de Maria Sabaté i Cebado, formada al Institut de Cultura i Biblioteca popular on moltes dones joves de Barcelona s’educaven, n’entrevista la germana que esdevé un testimoni indispensable ja que, Maria juntament amb Josep Maria Aleu formen part de les primeres persones funcionàries, per bé que ens assabentem que més que locutora va ser enunciadora. Les vides de les dones que es recullen i que ens anem trobant a cada capítol, des de les pioneres, per exemple, Maria Cinta Balagué, primera locutora de Ràdio Catalunya en una tradició conservadora, fins les que ens va presentant l’autora a diferents ràdios del territori català, expressa una gran diversitat de procedències, trajectòries i militàncies. Tot i que, molt sovint, són veus entrenades del teatre i la música. Un inici de la ràdio a Catalunya, seguint els models de les emissores americanes com ara la BBC, que, tal i com l’autora ens presenta, es correspon a un inici marcat per l’accés de classe mitjana i alta però que, acaba convertint-se amb una opció de treball per a homes i dones d’orígens socio-econòmics diferents.
Els testimonis d’una trajectòria professional i personal, és clar, estroncada i fent miques tots els avenços d’igualtat tant en els llocs de treball com amb els continguts que transmetien, no ens impedeixen gens ni mica, copçar-ne tota la seva energia i força, juntament amb les injustícies i brutalitats rebudes a partir dels anys 40. Des de la Rosa Cotó, acomiadada de Ràdio Barcelona per un comentari sobre la fotografia acabada de penjar de Franco i de qui no se’n ha pogut seguir la pista fins una gran represaliada com ara, Maria del Carme Nicolau, formada a l’Escola d’Art Dramàtic i periodista amb centenars d’articles i que, en perdre el treball a Ràdio Catalunya, va continuar escrivint contes amb un pseudònim que deia era d’una germana exiliada a França. O el cas de Rosalia Rovira, activista catalanista i locutora de Ràdio Associació, que l’autora ressalta com “un dels passos per la ràdio més interessants”, de la qual pràcticament no queda gaire res, entre espolis i arrel del seu empresonament –juntament amb d’altres- quan les tropes franquistes varen entrar a l’emissora el 1939 i que es va negar a parlar castellà tant a l’emissora com amb companys i companyes de la ràdio. Amb un testimoni de Teodor Garriga que veient com malvivia arrel de ser represaliada durant anys, en va organitzar un homenatge al 1976, a fi d’ajudar-la econòmicament i com a reconeixement de la seva feina. Colpidors els records dels detalls dels empresonaments, que explica Francina Boris, locutora de Ràdio Girona, aleshores depenent de Ràdio Associació, filla d’un dels impulsors de l’esperanto a Girona, i molt coneguda a les comarques, doncs va continuar treballant durant la postguerra i que va morir l’any passat a Salt, així com els de moltes altres companyes, entre elles Rosalia Rovira, militant d’estat català.
No puc acabar sense esmentar un epíleg que no per breu menys significatiu de tot el treball recollit al llibre i on Silvia Espinosa-Mirabet, explica la combinació de la recerca de dades amb totes les emocions i sentiments que han suposat totes i cadascuna de les entrevistes. I on, a part d’anomenar les experiències que no escriu sobre violacions, separacions, vida als camps de concentració, fam, etc. explicita que desitja retre dos modestos homenatges i agraïments: un, adreçat a les locutores, per contribuir a fer de la ràdio un mitjà de comunicació de masses i, l’altre, a tota una generació d’homes i dones que van lluitar per a fer possible que poguem viure en un país democràtic. Crec que només puc afegir un nou agraïment, el de tenir la sort d’haver fer la lectura d’aquest treball indispensable i, per tant, recomenar-lo.
