Quan Comunicació21 va començar la seva singladura, ara fa 20 anys, estàvem en plena voràgine de l’internet inicial, que havia de trastocar-ho tot i va aixecar unes expectatives de negoci enormes. Però la compra de Time Warner pel gegant d’internet AOL, la compra de Lycos per a crear Terra i d’Endemol per part de Telefónica per a crear el seu imperi comunicatiu, o la integració de Vivendi-Canal+ amb les nord-americanes Universal i Seagram, formen part de la protohistòria del paisatge mediàtic del segle XXI i recorden que sovint les expectatives només són això. I no es compleixen a curt termini.
Però un cop païda la crisi que va generar aquest desfici pels negocis a internet (la bombolla tecnològica), que va coincidir en el temps amb un període de crisi econòmica global pels esdeveniments internacionals dels primers anys del segle, a partir de 2004-2005 vam entrar en una segona fase del segle digital, en què van engegar bona part de les empreses que avui dia dirigeixen amb mà de ferro el desenvolupament del paisatge comunicatiu. Juntament amb les supervivents del primer període (Google i Amazon, pel que aquí ens ocupa), van aparèixer –entre altres que no han tingut tant èxit– YouTube (comprada poc després per Google) i Facebook. Pel seu costat, el videoclub per correu Netflix es va llançar a l’incert negoci del VOD el 2007, en una direcció que des de Catalunya ja havien iniciat l’any abans els promotors de Filmin (reivindicació necessària).
I és en aquest temps també que les televisions més innovadores comencen a madurar les seves iniciatives a internet: la CCMA a Catalunya engega el 2004 el primer servei de televisió a la carta (TV3 a la carta), la BBC ho fa el 2006 (iPlayer) i en aquests anys la majoria dels operadors decideixen penjar –amb més o menys intensitat– continguts a YouTube i contribueixen a fer que aquest servei s’imposi sense oposició als seus “rivals” Vimeo o Dailymotion com a referent en la compartició de vídeos.
Seguir llegint: comunicacio21
