Per: Redacció OCC InCom-UAB
Segons la última edició del Seminari DigiDOC, organitzat pel grup transdisciplinar DigiDOC (Digital documentation and interactive communication Research group) de la UPF (Universitat Pompeu Fabra), només el 30% de les empreses beneficiàries de projectes d’I+D+i (Investigació, Desenvolupament i innovació tecnològica) disposa d’equips encarregats de la comunicació i, en aquests casos, aquests estan formats per una o dues persones. Davant d’aquesta situació -i intentant assumir una mirada optimista-, podem afirmar que comunicar ciència representa una gran oportunitat pels i per les professionals de l’àrea de la comunicació, tot i que és indubtable que al mateix temps és també tot un repte.
La última edició del Seminari DigiDOC va portar per títol “Comunicar la ciència i la innovació a públics amplis” i es va celebrar el 17 de març de 2022 en format híbrid. En aquest va participar Maria Vilaplana, professora del Departament de Comunicació i Psicologia Social de la Universitat d’Alacant, qui va explicar els resultats de la seva Tesi Doctoral “La comunicació de la innovació realitzada per empreses espanyoles que han rebut ajudes públiques d’I+D+I”, defensada l’any 2019 a la Universitat d’Alacant i dirigida per Marta Martín Llaguno i Mar Iglesias-García. A continuació va intervenir Alejandra Campos, investigadora del programa de doctorat del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Les dues van presentar resultats d’investigacions pròpies.
Balanç: Pocs recursos dedicats a la comunicació científica
Vilaplana va afirmar que “la comunicació efectiva dels projectes és un dels reptes de la ciència europea” i, a més, va preveure que aquesta es potenciarà en el període 2021-2027, com queda recollit al treball de Campos i Codina (2021). Vilaplana es va recolzar en el fet de que el 69,7% de les empreses que va estudiar considera rellevants aquestes accions, fet que la ponent interpreta de la següent manera: “hi ha una voluntat de comunicar”.
Vilaplana va detectar que, quan s’informa, se sol fer de forma deficient. Segons les seves dades, en un 20% dels casos analitzats només es publica el títol del projecte i aquest apareix complementat amb “objectius, descripció, pressupost i millora que aporta a la societat” en un 4,9%. Segons la seva investigació, prop del 30% de les empreses beneficiaries de projectes I+D+i disposa d’equips responsables de la comunicació i la majoria estan formats per una o dues persones.
Pel que fa al mitjà de difusió, l’entorn online és el rei. En els mitjans digitals és on més es difon la comunicació científica mentre que els mitjans convencionals gairebé ni s’utilitzen. Segons la informació aportada per la conferenciant, es comunica bàsicament a la pàgina web pròpia (85,4% dels casos); a RSD (39%); a fires i cartellera interna (14,6%) i a congressos i butlletins adreçats a clients (4,9%). Pel que fa a la premsa, el percentatge és del 4,2% i, a la ràdio, del 2,4%.
Els professionals de la comunicació brillen per la seva absència. La informació recollida per Vilaplana mostra que només un 3,6% de les empreses tenen departament de comunicació i que el 23,2% recorre a entitats externes. En definitiva, són moltes les empreses que no compten amb professionals formats en la comunicació per fer aquestes tasques.
«I qui realitza, llavors, la comunicació dels projectes?», es pregunta Vilaplana i ella mateix respon: “El tècnic o el gerent en alguns casos”. I, en conseqüència, la ponent aprofita per reiterar de nou l’oportunitat que això genera al món de la comunicació.
Per què és necessari comunicar la investigació?
Per Vilaplana la comunicació de la innovació és important per tres factors: per la pròpia difusió de la innovació, per la transparència i per la necessitat de donar accés i compartir les dades. Tot i que la literatura científica no ha relacionat aquests tres factors, el cert és que hi ha un element transversal que els connecta. La major part dels equips d’investigació coincideixen en que la comunicació és un element fonamental.
Queda clar també que l’estratègia comunicativa possible depèn de la fase en la que estigui la innovació. No serveix la mateixa estratègia per un producte que acaba de sortir i que té un alt component disruptiu que per un producte ja consolidat i que ja té usuaris.
Sobre la transparència: “si es recolza un projecte, s’ha de comunicar”, defensa la ponent. Maria Vilaplana explica que, a Espanya, quan es sol·licita finançament públic, s’exigeix publicar en línia una descripció del projecte (amb propòsits i resultats), elaborar pòsters i, sobretot, incloure una menció de l’entitat finançadora implicada en els documents de difusió generats. Com es tradueix això a les empreses? El que s’acostuma a fer és col·locar cartells informatius a les pròpies seus. Això, per Vilaplana, com a comunicació interna està molt bé, però es pregunta: “quin impacte té a la societat?” El que està clar és que la comunicació no està desenvolupada en aquest àmbit i que, a més, no disposem d’unes pautes clares perquè la comunicació de la innovació sigui eficaç, opina la ponent.
Els experts coincideixen en que els textos legals que descriuen els requisits (bases de les convocatòries) haurien d’anar cap a la homogeneïtzació. Segons explica Vilaplana, ja s’han apuntat mesures amb les que es podria avançar com, per exemple, revisar els formats que es fan servir i el llenguatge que s’utilitza per arribar a la població en general. També es pot pensar com acostar la comunicació científica amb fórmules alternatives, cafès científics, xerrades, debats o tertúlies per involucrar el públic. Per Vilaplana, la informació està molt atomitzada. Ella proposa que s’exigeixi la difusió d’un resumen que inclogui els propòsits i l’impacte, així com potenciar el paper dels organismes gestors i diferenciar entre les ajudes directes i indirectes. “A les ajudes directes es demana a l’empresa que faci un mínim de comunicació, però, a les indirectes, no tenim informació”, argumenta.
Com a conclusions del seu estudi, la professora del Departament de Comunicació i Psicologia Social de la Universitat d’Alacant apunta que les accions estan més centrades en la transparència que en la difusió de la innovació. També lamenta que no es subvencioni la comunicació, així com que les pautes siguin diferents i no estiguin estandarditzades entre comunitats autònomes. Vilaplana constata que no es mesura l’impacte dels projectes d’I+D+i que es subvencionen i que tampoc es mesura l’impacte de les comunicacions que es fan. Segons Vilaplana, les accions de comunicació les realitza personal tècnic i, davant d’aquesta situació, ella defensa la necessitat de recórrer a persones especialitzades en comunicació a les empreses i als organismes gestors.
Vilaplana considera que s’ha de reflexionar més sobre què volem aconseguir a través de la comunicació, preocupar-nos per identificar els públics i pensar com podem arribar a ells. Es tracta de buscar l’equilibri entre la transparència i la confidencialitat que necessiten les empreses per protegir els seus desenvolupaments.
Plans dinàmic-estratègics per una comunicació efectiva
La intervenció d’Alejandra Campos va tenir un caràcter encara més pràctic. Campos va plantejar com idear plans de comunicació efectius per projectes de ciència i innovació a partir de 10 preguntes clau. Campos, basant-se en l’eina de les 10 preguntes clau, està buscant pautes per comunicar projectes de ciència i innovació que aconsegueixin arribar al públic i siguin objectius. L’eina de les 10 preguntes clau permet el disseny de plans dinàmic-estratègics per una comunicació efectiva i està ideada a partir de projectes socials, seguint el treball d’Ander-Egg i Aguilar Ibañez (2005).
En definitiva, aquesta edició del Seminari DigiDOC va posar sobre la taula la qüestió de la comunicació científica com un problema i, al mateix temps, com una oportunitat. Ara bé, la Comissió Europea també està preocupada. La CE ha detectat que la comunicació de projectes de ciència i innovació no arriba ni al públic ni als mitjans. D’aquesta manera, no s’aprofita l’efecte multiplicador que podrien tenir els missatges si circulessin als mitjans. És evident que es tracta d’un dels àmbits pendents de millora, present en el programa marc vigent Horitzó Europa (2021-2027).
