La dificultat de detectar les addiccions al mòbil i a les xarxes socials. Entrevista a Marc Masip

Marc Masip, nascut a Barcelona el 1987, és psicòleg expert en addicions, sobretot a les provocades per l’ús indegut de les tecnologies i telèfons mòbils, que poden arribar a afectar greument les pautes de conducta de les persones que les pateixen. Atén l’Observatori de la Comunicació a Catalunya (OCC InCom-UAB) a la seu de l’hospital de dia de l’Instituto Psicológico Desconecta, que va crear l’any 2012, a Barcelona, i que es complementa amb un ambulatori i una escola, amb aules amb grups reduïts d’alumnes d’ESO i Batxillerat que per la seva addicció no poden seguir una formació reglada. Gràcies a aquest programa terapèutic aprenen a fer un bon ús del mòbil, amb una dieta digital saludable, i una educació tutoritzada per poder seguir el curs.

Amb la voluntat de sensibilitzar sobre aquestes addiccions a famílies, professors i altres professionals, Marc Masip va escriure Desconecta (Libros Cúpula, 2018), una obra on aporta pautes per reconèixer el grau de dependència als mòbils, i anima a no tenir por de demanar ajuda professional, si cal. Des del setembre de 2020, en plena pandèmia de la covid-19, l’institut que dirigeix ha crescut, amb una nova seu a Madrid.

ostè porta anys avisant de la importància de ser conscients de l’addicció als mòbils i a les xarxes. Es tracta d’un problema social?

Sí, penso que cada vegada som més conscients del problema, però encara no hem arribat al punt de conscienciació absoluta. És a dir, si veiem algú pel carrer drogant-se, prenent cocaïna, fumant marihuana o caminant begut, ens genera rebuig… En canvi, veiem constantment persones amb el mòbil, de forma abusiva, i ho normalitzem. Ho normalitzem en la parella, en un company de feina, en el nen que no sap desconnectar… I crec que és important saber que el telèfon mòbil, a diferències de les drogues, el podem utilitzar de forma correcta. Per això és fonamental que les escoles, els instituts i les empreses que impartim formació en aquest camp puguem ensenyar als joves, als adolescents i també als més petits, com fer un bon ús del telèfon mòbil. No estic en contra de les xarxes socials, ni de cap tipus de telèfon mòbil, però sí que estic molt preocupat pel futur d’aquestes conductes, que poden ser molt perjudicials. Cal recordar que un 75% de la població mundial es declara dependent del seu telèfon mòbil i, a Espanya, un 21,3% dels adolescents pateix addicció a les xarxes, la xifra més alta d’Europa, on la mitjana està en un 12,7%.

Vostè defensa que caldria regular l’ús dels mòbils, per evitar una sobreexposició en edats infantils i adolescents. Què proposa exactament?

Jo crec que la solució és una combinació de lleis i accions formatives. Nosaltres podem formar els més joves, a través de conferències, tallers, i inclús que hi hagi una assignatura a l’escola. Això ens ajudarà, i molt. Però hi ha d’haver alguna llei que ens ajudi a regular-ho. Hem observat que quan va haver-hi un descens de la taxa de fumadors va ser a partir de la llei antitabac, que va anar molt lligada a campanyes mediàtiques de conscienciació absoluta de tota la població. En un altre sentit, quan es va aconseguir disminuir el nombre d’accidents de cotxe per parlar amb el mòbil va ser gràcies a la prohibició per llei i a les campanyes de la Direcció General de Trànsit. Ara, si t’agafen parlant pel mòbil, tot conduint, et posen una bona multa, però sempre aquest tipus de sensibilització ha anat vinculada a campanyes i a una normativa més estricta. Potser es podria prohibir l’ús del mòbil fins a una certa edat, i que les escoles no el fomentin. Cal informar la gent per què s’ha de fer això, i aleshores, s’han d’aprovar unes lleis que ens ajudin a adquirir uns bons hàbits per a la nostra salut.

Quin paper hauria de jugar la indústria de la telefonia, en aquest canvi?

El telèfon mòbil és un dels pocs aparells que te’l venen en una caixa sense manual d’instruccions. Són aparells tan addictius, tan intuïtius, tan fàcils…, que qualsevol persona pot fer servir un telèfon intel·ligent (smartphone), sense conèixer els veritables perills que pot generar el seu ús. En aquest sentit, jo crec que abans dels 16 anys no és adequat tenir un smpartphone ni un perfil a les xarxes socials, perquè no beneficia la persona, no estàs preparat, ni tu ni el teu cervell, encara que algú et pugui dir que “No passa res, perquè tots els nens de la classe en tenen”. Els nanos d’entre 12 i 15 anys no haurien de tenir la necessitat de tenir xarxes socials… És la gran excusa dels pares per dir que tindran més amics, però és ben al contrari: com més connectats al mòbil, més problemes acaben tenint per relacionar-se a nivell social. Ells estan fent-ne un ús, des del desconeixement, en plena llibertat. Per tant, no podem esperar que responguin d’una forma correcta, quan no els hem preparat per a una cosa que no els pertoca. Nosaltres, els adults, sabem què és viure amb mòbil i sense mòbil, però els nanos, no. Ens falta fer moltíssima feina. Pares, mares, pedagogs i psicòlegs hem de fer un esforç per ser uns referents per a ells, i que no usin el mòbil com a efecte mirall.

L’any 2018, a Espanya, la Conferencia sectorial sobre Drogas (màxim òrgan de decisió política del Plan Nacional sobre Drogas, amb representants de diversos ministeris) va aprovar el Plan de Acción sobre Adicciones 2018-2020, que incloïa per primera vegada l’ús abusiu de les noves tecnologies, els videojocs i els jocs en línia. Com valora aquesta decisió?

Hem fet un avenç en aquest sentit i també cal destacar que el 2019 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va aprovar que l’addicció als videojocs passarà a la categoria de malalties i trastorns, a partir de l’1 de gener de 2022. Tot i que encara falti un any, perquè entri en vigor, penso que és important que des de l’OMS i organismes estatals es comenci a parlar de l’addicció al mòbil, com fer-ne un bon ús, evitar la dependència i aconseguir estar més ben informat, i no només introduir-ho amb plans estatals, vinculats a la salut, sinó també amb els plans vinculats a l’educació.

Hi ha una part educativa i social en els videojocs, tal com estudia l’equip de l’Observatori de Comunicació, Videojocs i Entreteniment (OCVE InCom-UAB/UVic-UCC). On rau el límit entre la passió i l’addició?

La línia que separa la passió de l’addició és molt fina i es pot detectar amb quatre punts essencials: a) quan crea pèrdua de control d’aspectes de la vida personal; b) quan crea abstinència; c) quan el seu ús suposa substitució d’activitats socials; i d) quan s’és conscient del mal ús que s’està fent del mòbil, es vol regular i no s’és capaç. Sempre que hi ha un problema cal demanar ajuda i no passa res.

Les aplicacions de control parental no estan evitant que els nens i joves puguin accedir, amb certa facilitat, a la pornografia. Com es pot revertir la situació?

A mi em preocupa la disposició al sexe que hi ha entre joves que consumeixen pornografia. Són persones que acaben tenint uns referents sobre la sexualitat basats en situacions que no haurien de ser un referent, com grups de nois amb una noia o la violència i sotmetiment que s’hi exerceix. Aquestes escenes i pel·lícules distorsionen l’amor i el sexe. Els adolescents han de poder entendre que el sexe pot ser plaer, molt bonic, amb respecte. També ens trobem amb persones molt joves que han consumit pornografia que rebutgen el sexe, per por. I els hem d’ajudar a canviar aquesta visió distorsionada. Els educadors hi tenim un paper important, però les famílies també.

En quin moment decideix vostè crear l’Instituto Psicológico Desconecta?

L’experiència neix d’un viatge que vaig fer amb uns amics a Menorca. Després d’estar unes hores en un petit vaixell, una menorquina, vaig veure com un noi del grup que portava estona queixant-se per la falta de connexió a la xarxa va preferir tirar-se a l’aigua, banyar-se, mullar-se, arribar a la platja, caminar unes dues hores i arribar a la casa on s’allotjava, perquè hi havia wifi, que no pas estar amb uns amics, fent una excursió en una cova. Allà vaig decidir crear l’institut Desconecta, per ajudar persones que pateixen aquesta por irracional a sortir de casa sense el telèfon mòbil o a quedar-se sense bateria, coneguda com a nomofòbia (no-mobile-phone phobia). Primer vaig tirar endavant el projecte sol i a poc a poc s’hi ha anat sumant un equip magnífic de professionals que creuen en ajudar a canviar, a orientar, a educar aquests adolescents… Ara som 42 persones treballant en l’equip.

A quantes famílies ajuda l’Instituto Pedagógico Desconecta, durant el curs?

A l’escola ara tenim una seixantena de famílies i a la part clínica, entre 250 i 300 famílies. Nosaltres treballem amb ESO i Batxillerat a la nostra escola, i tenim convenis amb diversos centres educatius, universitats i empreses. Quan agafem un pacient, li fem un tractament sistèmic, multifuncional, i per tant, estigui a la universitat, a la feina, a l’escola, l’acompanyament es fa fins que està bé. Sigui amb tractaments més intensius, o amb tractaments ambulatoris, la disposició és fins que creiem que el pacient està bé o que ell creu que ja no necessita més ajuda. El setembre de 2020 vam poder ampliar l’institut amb una seu a Madrid. Hem volgut créixer, per oferir el nostre servei més enllà de Barcelona, però nosaltres treballem d’una manera molt personalitzada, amb grups molt reduïts, perquè aprenguin i siguin capaços d’aprovar el curs. A l’escola els grups són d’un màxim de quatre alumnes. L’escola és mixta, però el tractament és per sexes, simplement perquè és molt més fiable posar una nena de 14 anys amb una nena de 16, que no pas posar un nen i una nena junts.

Com ensenyen a prendre consciència del món real respecte el virtual?

A la gent que ha desconnectat una mica del món i ha connectat massa amb les xarxes els hi aportem eines perquè puguin tornar a connectar amb el que és real. El problema de les xarxes socials és que una persona vol mostrar la seva millor versió, al preu que sigui, per assolir una pertinença al grup: qui ets i qui et mostres que ets o qui vols arribar a ser a les xarxes. Això pot crear molta pressió i acabar comportant problemes de depressió i salut mental. A mi em preocupa que no tinguin prou eines i no sàpiguen com actuar. Han d’entendre que el telèfon mòbil pot ser una eina molt positiva, si en saps fer un bon ús, però sempre hi ha d’haver una connexió real.

Conèixer com fer-ne un bon ús pot aportar llibertat…

És un dret fonamental, el poder decidir a partir del coneixement, i a aprendre nous valors socials. L’escola és una part acadèmica de transmetre valors, un full de ruta, i s’ha de combinar amb altres activitats, perquè el dia té prou hores. Per tant, jo crec que l’esport i l’educació es poden combinar molt i molt bé, i s’ha d’evitar que la persona estigui hores al sofà, amb el seu telèfon mòbil. Jo sóc molt esportista; ara hi he estat un temps allunyat, però hi tornaré. L’esport dona molts valors: l’esforç, la constància, no anar per altres mons (com poden ser les drogues), cohesió de grup, tracte i respecte. Crec que és sa. Motivem els adolescents a buscar noves activitats, que triïn l’esport que vulguin, però que en facin i en gaudeixin.

Quantes hores diàries són les recomanables per estar connectat amb el mòbil?

Jo no crec que la reflexió sigui quantes hores són recomanables, sinó d’on trec el temps per a l’ús que faig del telèfon mòbil. Cal sentit comú: 8 hores per dormir, 2-3 per menjar (esmorzar, dinar, berenar i sopar) i ja en portem 11. A aquestes cal sumar-li 8 hores de feina, més el temps d’arribar a la feina, segurament ja en són 9. En portes 20. Més 2 hores dedicades a l’esport (entre anar-hi, preparar-te i fer-lo), ja en portem 22 i encara no has llegit, no has quedat amb els amics, no has descansat… Per tant, considerem que l’ús ha de ser el que encaixi amb el sentit comú: si hi dediquem 7 o 8 hores, d’on hem tret aquest temps? Deixo de treballar? És que no he quedat amb la família o amb els amics? És que no dormo?

Des del març de 2020, amb la declaració de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de la pandèmia de la codiv-19, hem estat molt connectats, amb més teletreball i classes confinades, en línia. Hi ha hagut un augment de les addiccions?

Crec que hi ha un moment concret, durant l’estat d’alarma decretat pel Govern d’Espanya, en el moment en el qual ens van tancar a tots, la gent es va connectar més, però no crec que ens hàgim fet més addictes. Hi ha gent que diu: “m’ha anat fantàstic per llegir”, “m’ha anat fantàstic per pintar, perquè feia temps que no ho feia”, o “he pogut reprendre vincles familiars que feia temps que no m’hi dedicava”. Crec que no hi ha hagut més addicció, sinó més detecció.

Vostè també ha dedicat un gran esforç a la divulgació…

Constantment estem treballant amb fundacions, participant amb institucions que volen donar el mateix missatge, o assistint a un debat amb ponents que tenen un missatge contrari. És fonamental col·laborar amb tothom que vol treballar amb un missatge per educar. És temps i dedicació, però estic convençut que és imprescindible aquest debat social, aquest esforç conjunt, per arribar a la població.

Per acabar, una última pregunta: a Catalunya i a Espanya s’està desplegant la tecnologia de telefonia mòbil de cinquena generació (5G), amb connexió a internet molt més ràpida que la connexió de banda ampla que coneixíem fins ara. Com afectarà aquesta rapidesa de connexió en l’ús que en farem del telèfon mòbil?

És un tema sobre el qual no en puc parlar, perquè no el domino prou. El que és evident és que l’evolució tecnològica no pararà i hem d’estar preparats per anar afrontant les noves situacions, des del coneixement i la formació.

Referències d’interès

Évole, Jordi (2017): Entrevista a Marc Masip, director del Instituto Psicológico Desconect@, y a su grupo terapéutico de adolescentes. Programa “Salvados”(LaSexta). 27-10-2017.

Masip, Marc (2020): Conferència TEDx Talks Barcelona – Marc Masip “La heroína del siglo XXI” [En línia]. 14-02-2020.

Sanchís, Inma (2019): Entrevista a La Contra – Marc Masip: “El consumo de pronografía en la red comienza a los 10 años”. La Vanguardia, secció La Contra, 23-01-2019.