Quin és el preu de la cultura?

 

Destacados

Per Redacció OCC InCom-UAB.

La situació provocada per la Covid-19 ha anticipat una explosió cultural en línia. La pandèmica ha tocat el sector de la cultura. Però… quin és el valor de la cultura? Quins seran els efectes a curt i llarg termini en la indústria?

En el marc del 53 Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya de Sitges, el passat 15 d’octubre la Federació de Productors Audiovisuals (PROA) va organitzar la taula rodona El preu de la cultura en la que hi van participar Miquel Curranta, director de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC); Raimon Masllorens, director de Brutal Media i President de PROA; Elena Subirà, productora de Parallel 40 i de DocsBarcelona, i Elena Neira, docent, investigadora, escriptora i articulista.

El debat, que el va moderar el productor de Mr Miyagi Films, expert en mercats internacionals i pitching, David Matamoros, va començar fent la pregunta clau: quin és el preu de la cultura? Elena Neira obre el debat afirmant que “el preu de la cultura hauria de ser elevadíssim” i pensa que el debat es centra en el que val la cultura: el que costa aixecar un projecte i tot el que s’inverteix per fer-lo possible. Tanmateix, s’ha de valorar el que el client està disposat a pagar. Neira creu que “estem en un moment de transició total que s’està redefinint el preu de la cultura tal i com ho coneixem”.

Hi ha persones que encara qüestionen si el creador ha de cobrar

En la seva aportació al debat, el director Brutal Media, Raimon Masllorens, reformula la pregunta: quin és el preu de l’autor de la cultura? Masllorens afirma que hi ha persones que encara qüestionen si el creador ha de cobrar ja que durant anys la cultura s’ha consumit de forma gratuïta. Pel president de PROA “el preu de la cultura l’ha de regular el mercat. La cultura ha de tenir una certa ajuda per què sigui viable. La cultura té el preu que posi el mercat”.

Per la productora Elena Subirà, “la correlació entre el cost de la cultura i el que el mercat està disposat a pagar per ella és absolutament desproporcionat en qualsevol camp artístic i, per tant, és obvi que hi hagi fonts de finançament supletòries al preu que el mercat a dia d’avui està disposat a pagar”. Per Subirà, “el que demana debat i reflexió és com es regula i com s’estipula el sistema que faci que el cost de crear i produir cultura quedi 100% cobert”. Un fet que avui no està resolt, denuncia.

La cultura, tocada per la pandèmia

Miquel Curranta enfoca la seva aportació amb el preu que ha pagat la cultura en aquesta crisi. Constata que “hi ha 5.544 espais tancats escènics, musicals i artístics, 6.007 empreses en ERTO, 55.000 treballadors en l’ERTO i, en l’últim any, un 17% de pèrdua d’afiliats del sector cultural a la Seguretat Social. El preu que paga la cultura és aquest”, afirma.

A partir d’aquestes dades, la societat està pagant un preu just per la cultura? El director de l’ICEC diferencia entre el preu de la cultura i el preu de les entrades. La cultura és accessible a gairebé tothom, però quin valor li donem?, es pregunta.

La cultura necessita branding?

El productor David Matamoros apunta com a reflexió que estem vivint un moment de crisi transaccional, les regles del joc estan canviant per tots nosaltres: creadors i productors ens trobem amb noves maneres de produir i d’explotar els nostres continguts. Històricament, aquí, no s’ha pagat una quota per televisió pública com a altres països però si que estem pagant Netflix. No acabem de donar-li valor a una producció i sí que li donem a un altre i això condueix a pensar sobre si la cultura necessita branding “per deixar de sonar lletja”. Curranta pensa que “és tant present que per això no li donem valor. Hem convertit la cultura en una comodity: s’escolta més música que mai a la història i si li dona menys valor que mai. Quan vas a un concert veus més gent mirant la seva pantalla mòbil que el concert. Els artistes de la música viuen en una situació de precarietat com mai havien viscut”.

Pel que fa al concepte branding, Subirà apunta que un producte al mercat té un recorregut directament proporcional al branding que se’n fa, a la comunicació i al posicionament que se li dona i se’n fa del producte. Subirà creu que “no hem posat en valor la cultura davant la societat ja sigui perquè l’hem donat massa gratuïtament”. I afegeix que “el concepte branding és bàsic per explicar que la cultura és important, quin és el seu cost i posar-la en valor davant de la societat”. I en aquesta mateixa línia, Neira diu que “el branding és la qui dona la visibilitat”. La producció no para de créixer, les plataformes són més globals que mai.

Potenciar el contingut de proximitat

Masllorens apunta que “el preu de l’accés a la cultura està baixant per la globalització i que hi ha un tipus de producció que no s’hauria de deixar de fer”. S’ha de pensar com produir un contingut més proper, i no tant comercial, que competeixi amb aquest producte més global. Neira aposta també per aquest contingut més de proximitat “si no volem acabar amb una homogeneïtzació cultural -que li sembla perillosa- i cada vegada parlem més de consumidors i no d’espectadors i això preocupa”. Curranta constata que “es pot competir en un món global des de la singularitat cultural tenint una cultura pròpia. Hem d’intentar que les nostres propostes que volem llançar al món global siguin el més ambicioses possible tant des d’un punt de vista pressupostari com creatiu”.

La cultura com a factor cohesionador, però de comunitats

Per Miquel Curranta, “la cultura ha tingut un problema que és l’auto referencia permanent”. Per ell, “la màxima expressió de cultura és civisme. Quan la cultura com a concepte evoluciona es converteix en societats articulades i, des d’un punt de vista social, molt cohesionades. Si la cultura renuncia a tenir aquest paper articulador de societats, és quan deixa de tenir valor”, sentencia el director de l’ICEC.

Elena Subirà coincideix en posar en valor la nostra producció i saber-la comunicar bé perquè la gent vulgui veure-la i, si cap, fins i tot ser més agressius en la comunicació. Ens hem preocupat molt per produir però no per comunicar. Estem en un país on la cultura es comunica tímidament. Elena Neira constata que “ara no es poden comunicar les coses com es feia abans i ens hem d’adaptar perquè la comunicació està fragmentada. Comunicar a l’espectador final cada vegada és més difícil perquè es consumeix d’una manera més desestructurada. S’ha de comunicar a una comunitat que es creï al voltant d’un producte”. Per Matamoros, la creació de comunitat pot donar valor a la cultura.

Enllaç al vídeo de la taula rodona: https://vimeo.com/468629709

Vistas:

86